Estampes cambrilenques / Agost de 1987

La serp d'estiu era aquella notícia irreal i estrafolària que els periodistes d'abans feien sorgir cada any quan la canícula esgotava les activitats i les notícies i calia continuar omplint les pàgines dels diaris. Nosaltres, si volguéssim filar prim, diríem que l'estiu és una de les quatre estacions del calendari solar i que és l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat. Es així de senzill i és així de científic, sense entrar en més detalls que potser tampoc ens interessen massa. Aquí al nostre país aquesta estació l'obre, dia amunt, dia avall, Sant Joan Baptista, el 24 de juny, i la tanca Sant Mateu Apòstol, el 21 de setembre. Són els mesos de treball fort, de patir calor, d'esperar la maduració i la recollida de les collites, d'arreplegar el pa de l'hivern.

Però, i els altres dies? Què feien els nostres avis i besavis els diumenges d'estiu? I els dies de treball? Doncs, poca cosa. Els costums, només de quaranta anys ençà, han variat molt, i si en reculem vint-i-cinc o trenta més..., deixem-ho córrer

Està clar que no parlem d'aquí i d'ara. Si féssim un repàs a la història del món ens ado-naríem que l'home, durant milers d'anys, ha estat essencialment rural. El seu hàbitat ha estat al camp, a la muntanya, a les coves. Del primer que es va preocupar va ser de pescar i caçar, i la caça i la pesca eren menjades amb el complement dels fruits de la terra que, d'una manera natural, li oferien els arbres i les herbes del camp. El treball de la terra, fet a consciència, va tardar segles a realitzar-se i el període industrial no va comptar o va pesar molt poc dins la multimil·lenària vida a la Humanitat, i no va començar a moure's fins fa unes poques dotzenes d'anys.

Queda clar, doncs, que el medi rural, a casa nostra, cobria la immensa majoria de l'activitat de la seva gent i que la pagesia dels pobles mediterranis, unificats en un mateix o semblant clima, tenia els mateixos interessos agrícoles, més o menys conreus semblants, que produïen els seus fruits, també més o menys, al mateix temps.

Per això, realitzats els treballs del camp més peremptoris, i mentre s'esperava la collita dels fruits, era obligat un temps de repòs, ben guanyat després de suar molt, especialment en els temps reculats en què totes les feines eren manuals i quasi sempre l'única ajuda era la dels animals casolans: bous o mules i els seus germans d'espècie: cavalls, rucs, matxos, etc., i es produïa, encara que d'una manera molt diferent al que fem ara, el que actualment anomenem vacances.

La diferència és, però, que les vacances d'ara estan cronometrades i ens les programem organitzant sortides, més o menys llargues i més o menys lluny de casa, i en aquells temps els dies de vacances eren els dos, tres o quatre dies que durava la Festa Major del poble. Naturalment que la Festa Major era sempre en honor del sant patró o del misteri de Jesús o de Maria, als quals eren dedicats els respectius temples parroquials; aquestes festes eren qualificades de majors per raó del paper cabdal que ocupaven en la seva concepció d'ahir, perquè avui, i especialment en poblacions del tipus de la de Cambrils, Festa Major ho és cada dia.

Les festes majors eren els grans dies d'esbarjo comunitaris, en què també hi tenien un significat especial les bones menges i els convidats, que no deixaven de donar un to extraordinari a les diades

És per això que se celebra la Festa Major com una aturada en les feixugues feines del camp, que ja us haureu adonat que la majoria de les festes majors dels nostres pobles són a l'estiu, i és que, a l'hora de cercar d'advocació del titular que presidiria la vida parroquial, ja es triava un sant o un misteri la celebració del qual l'Església ja tingués fixada en un dia d'estiu. I els sants més escollits eren Sant Joan i Sant Pere al juny; la Mare de Déu del Carme, Santa Maria Magdalena i Sant Jaume al juliol; Sant Domènec, Sant Salvador, Sant Llorenç, Sant Roc, l'Assumpció de la Mare de Déu i Sant Bartomeu a l'agost, i, finalment, la gran festa de les Mares de Déu trobades, el 8 de setembre, que pràcticament, ja tancava el gran cicle de les festes majors de l'estiu.

Eren els grans dies d'esbarjo comunitaris, en què també hi tenien un significat especial les bones menges i els convidats, que no deixaven de donar un to extraordinari a les diades.

Però, i els altres dies? Què feien els nostres avis i besavis els diumenges d'estiu? I els dies de treball? Doncs, poca cosa. Els costums, només de quaranta anys ençà, han variat molt, i si en reculem vint-i-cinc o trenta més..., deixem-ho córrer.

Els dies de cada dia, expressió correntíssima en el nostre vocabulari català i casolà, i que es va perdent substituïda massa vegades pel castellanitzant laborable', hi havia poca cosa a fer. La gent treballava de sol a sol i els vespres, a part que no hi havia cap tipus de distracció llevat del costum d'alguns homes d'anar al 'cafè', i el cansament feia que no els abellís altra cosa que anar a descansar, encara que abans, segurament per allò de no posar-se al llit entresuats, es passaven una bona estona al carrer fent petar la xerrada i prenent la fresca... o la calenta, vés a saber. Tot depenia de la temperatura i la xafogor.

És aquesta una estampa que s'ha perdut del tot perquè, avui la gent, que treballa menys que abans però que viu desesperada pels compromisos socials, per donar-se una vida a cor què vols, o simplement per passar hores davant el televisor, fer-se un bon ventall de pel·lícules de vídeo o fer córrer el cotxe, no té temps per a aquesta mena de tertúlies.

I els diumenges, a veure passar el tren o gastar-se uns pocs centimets en anissos, i a beure aigua natural i fresca en les nombroses fonts o boques de mina que tant abundaven en els temps que comentem. I, aquell que tenia un ralet per 'rebentar' es podia donar el gust d'anar al 'cafè' i beure una gasosa. De totes maneres es bevia moltíssima més aigua, i els capvespres la Font de la Riera, la Font de Lloberas, la mina dels 'Tontos', la de l'Hort del Manescal, la Fontcoberta o la 'Mineta' del Prat d'en Forès, aquesta molt visitada pels mariners, eren el lloc de 'peregrinació' amb el got o amb el cantiret que, una vegada ple, de retorn a casa ja servia per beure aigua fresca a l'hora de sopar o a la nit. Era una mena de vida que feia realitat allò de pobrets i alegrets. Després va venir el cinema al carrer, a la fresca, com el que ens feien a La Cadira aprofitant la placeta de darrere el Mercat.

Certament, cap de nosaltres no canviaria la vida d'ara per la de llavors, però tampoc és necessari que gastem tanta saliva queixant-nos de la mala època que ens ha tocat de viure, que no podem surar, que la vida està impossible, de crisi i d'altres coses semblants, quan realment, i parlem sempre en termes generals perquè pot haver-hi excepcions, fins i tot doloro-ses, l'única crisi que patim és que no ens arriben els lligams per fer el que ens doni la gana, però no perquè no ens quedin cobertes, ni de bon tros, les necessitats més urgents i les més corrents com poden ser el menjar, el vestir, l'educació i l'esbarjo... sense passar-se.

L'estiu! Beneït estiu, en què tota cuca viu, que vol dir que tots ens guanyem la vida, cadas-cú al seu aire. I després direm!

És aquesta que acabeu de llegir una 'estampa' una mica incoherent, entre generalitzada de tot arreu i particularitzada a casa nostra. Un 'producte' d'estiu.

Perdoneu-me'l.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques