El parc del Pinaret es va convertir, ahir a la nit, en una gran discoteca a l’aire lliure amb la particularitat que el públic assistent havia de ballar o moure’s, assegut al seu seient pels tan coneguts condicionants de la pandèmia. Va ser un concert peculiar, amb la música dels anys 90 com a protagonista i amb la desfilada de quatre grups o cantants. Una altra factor característic d'ahir a la nit és que les tres primeres actuacions duien la música enregistrada i els cantants posaven la veu en directe.

Whigfield, Snap, Corona i OBK

La cantant danesa Whigfield va ser la primera a trepitjar l’escenari del parc del Pinaret. El seu ritme festiu va encomanar el públic que va començar a fer els primers moviments des de les cadires. Whigfield, com no, va interpretar el seu hit mundial Saturday Night, després de recordar-nos que era dissabte a la nit i de comentar que gràcies a aquesta cançó que la va fer famosa l’estiu de l’any 1994 s’havia comprat la seva casa. La cançó va sonar dues vegades i la segona va servir per tancar l’actuació de la cantant danesa.

A continuació i després d’una pausa una mica massa llarga que va generar els xiulets d’una part del públic, va sortir a l’escenari el grup Snap, el projecte d’eurodance creat l’any 1989 a Alemanya. La veterana cantant nord-americana Thea Austin va irrompre amb força a l’escenari per interpretar els primers temes i poc després va estar acompanyada per un raper. El gran hit del grup "Rhythm is a Dancer" tampoc va faltar a la cita d’ahir dissabte

La tercera actuació va anar a càrrec de Corona, amb la cara visible del grup, la cantant brasilera Olga de Souza que va sortir amb molt d'ímpetu i amb ganes d’engrescar el públic. El seu gran hit de l’any 1993, The Rhythm of the Night va tancar la seva actuació amb un públic completament entregat.

El punt i final el va posar el grup OBK, aquest cop sí, amb músics a l’escenari. L’actuació d’OBK va ser la més llarga de la nit i el cantant i ànima del grup, Jordi Sánchez, ja va advertir que seria una actuació intensa i que volia que el recinte es convertís en una festa. El cantant no va parar d’animar el públic que anava cantant les seves cançons fins arribar El cielo no entiende, en que la tornada de la cançó va ser una interpretació a capela de tot l’auditori. Amb l’inici del toc que cada cop s’acostava més, el concert es va donar per acabat amb la sensació d’haver estat en una pista de ball dels anys 90, això sí, sempre assegut.