Estampes cambrilenques / Agost-setembre de 1956

Entre les diverses commemoracions que aquest any són vigents al nostre país cal remarcar el centenari del naixement de l'escriptor, poeta i home de govern que va ser Ventura Gassol i Rovira, nat a la Selva del Camp, a la nostra mateixa comarca, l'octubre de 1893. Pel fet de coincidir aquest centenari amb el 125è aniversari del naixement de Vidal i Barraquer i el cinquantè de la seva mort, i també pels lligams que els uniren en molt diverses circumstàncies de les seves vides, m'ha semblat adient dedicar-los aquest treball, per explicar, encara que sigui breument i pel damunt, els principals punts concordants entre els dos personatges.

La tasca de Ventura Gassol realitzada des de la Conselleria va tenir el seu moment culminant quan personalment hagué d'ocupar-se de salvar la vida del cardenal Vidal i Barraquer, tancat els primers dies de la revolta a la presó de Montblanc

Als deu anys, Ventura Gassol va entrar a estudiar al Seminari de Tarragona, quan Vidal i Barraquer només feia quatre anys que era capellà. Aviat es féu notar el seu caràcter despert, la seva afecció a confegir poesies i la facilitat en el parlar, de manera que la seva juvenil figura era poc menys que imprescindible en tota festa que s'organitzés al Seminari. Amb bona predisposició per a la música, contactà molt aviat i es féu amic del seu condeixeble, el que seria l'eminent musicòleg Mn. Higini Anglès. Mn. Francesc Vidal i Barraquer n'estava molt d'ell i quan, ja cursats els darrers anys de la carrers eclesiàstica i quasi a punt de cantar missa, va deixar el Seminari, el propi Vidal i Barraquer, ja preconitzat bisbe de Solsona, tot i que va sentir molt la decisió, va fer-li lliurament d'una carta de recomanació per qui havia estat el seu condeixeble universitari, Ramon Albó. A Gassol, un jove de vint anys, convenia que trobés una feina i es pogués guanyar la vida. Era l'any 1914.

A Barcelona aviat va començar a sentir la dèria per escriure tant en prosa com en vers, a la vegada que entrava en moviments polítics catalanistes. Amb Primo de Rivera ja hagué d'exiliar-se a Bèlgica, on va madurar força en la seva producció literària. Amic i col·laborador de Francesc Macià, l'acompanyà en l'organització del complot de Prats de Molló i també en el viatge a Amèrica (1928) per posar-se en contacte amb les comunitats catalanes deleroses d'independència. Amb la proclamació de la República a Barcelona (1931), va ser nomenat conseller de Governació, però molt poc temps després ho fou per la cartera de Cultura, càrrec que va mantenir en els diferents governs de la Generalitat fins el 1936, a part del període dels fets de 1934, en què fou empresonat com tots els membres del govern de Catalunya. En esclatar la revolta militar de 1936, des de la seva conselleria de la Generalitat va fer innombrables gestions fins assolir de salvar moltes vides de persones perseguides, moltes d'elles clergues, i també per salvar el que va poder del patrimoni artístic i cultural, tant nacional com eclesiàstic.

Cal remarcar també la més que notable tasca literària desenvolupada des de molt jove i fins a l'exili. Com a poeta va tenir una gran acceptació popular, especialment a partir de 1923, quan va publicar Les tombes flamejants. Va escriure diversos llibres: Ànfora (1917), La nao (1920), Mirra (1931), Poemes (1934), Mirages (1950). Va ser autor també d'algunes novel·les: El preu de la sang (1923), El mur de les roses (1924), En Joan de les campanes (1926), essent famosos els seus poemes "La cançó del vell Cabrés" (1921), "La Dolorosa" (1928) i "La mort de l'ós" (1935). Va traduir al català obres de Tagore, Màxim Gorki i Lenötre i, en canvi, van ser traduïdes al francès vàries de les seves obres literàries.

La tasca realitzada des de la Conselleria va tenir el seu moment culminant quan personalment hagué d'ocupar-se de salvar la vida del cardenal Vidal i Barraquer, tancat els primers dies de la revolta a la presó de Montblanc. Allí va enviar el diputat Soler i Pla i un grup de mossos d'esquadra amb l'encàrrec d'alliberar el cardenal. Com que el comitè montblanquí es feia reticent, hagué de donar ordres serioses per telèfon, en què implicà fins i tot el president Companys. A última hora va sortir-se'n, i a les set del matí del 26 de juliol el cardenal entrava al Palau de la Generalitat, on va restar poques hores, ja que a mig matí va ser traslladat a la Conselleria de Governació, on va fer estada d'una setmana mentre es preparava la sortida cap a l'estranger. La nit del 30 de juliol el propi Ventura Gassol acompanyava el cardenal en un cotxe fins el vaixell italià, el creuer Fiume, que el portaria a l'exili. Gassol va alliberar també el bisbe de Tortosa Dr. Bilbao i el de Girona Dr. Cartanyà; en canvi, no pogué salvar la vida del Dr. Borràs, auxiliar del primat de Tarragona, que va morir assassinat al coll de Lilla el 12 d'agost.

El fet d'ajudar tanta gent perseguida i els intents de salvaguardar el patrimoni artístic i cultural del país van originar-li l'animadversió i fins i tot l'odi dels grups més radicals i incontrolats, que van amenaçar-lo de mort en diverses ocasions, i el mateix president Companys va aconsellar-li que marxés a França. Era l'octubre del 36, i començava un exili que duraria quaranta anys.

Ventura Gassol pogué retornar a la seva Catalunya estimada l'any 1977. Va rebre una multitud d'homenatges i, a l'hora de planificar la seva estada definitiva aquí, es va parlar que pogués ser Cambrils la seva residència, ja que li agradava molt la mar.

L'any 1939 s'iniciava la guerra que amb el temps esdevindria mundial. Els alemanys envaïren França i Ventura Gassol, com altres polítics republicans, seria fet presoner i, com que Franco n'havia demanat l'extradició, es van haver de moure moltes influències per tal d'evitar-la. En aquest afer va destacar molt el cardenal, que va demanar al mateix papa Pius XII una gestió en aquest sentit prop del govern de Vichy. La intervenció papal davant del mariscal Pétain va donar resultat i, alliberat de la presó, al cap de poc temps Ventura Gassol, juntament amb els consellers Tarradellas i Martí Faced, pogueren entrar a Suïssa i aposentar-se en una pensió de Lausana.

Aviat va posar-se en contacte amb el grup d'exiliats de Friburg. L'11 de setembre de 1943 va anar a veure el cardenal, que des de la famosa nit del juliol del 36 no havia tornat a veure. El dia 12 la família Patxot organitzà una festa íntima (som breus perquè això ja ho he explicat altres vegades) a la qual anaren el cardenal, Ventura Gassol i un petit grup de convidats, que el capvespre acompanyaren el cardenal a la seva residència, on el Dr. Vidal i Barraquer moriria la matinada següent. L'endemà la família Patxot, amb Ventura Gassol i poques persones més, assistiren al seu funeral a La Valsainte.

Ventura Gassol pogué retornar a la seva Catalunya estimada l'any 1977. Va rebre una multitud d'homenatges i, a l'hora de planificar la seva estada definitiva aquí, es va parlar que pogués ser Cambrils la seva residència, ja que li agradava molt la mar. Jo mateix, amb altres persones, vam intentar de trobar un pis que reunís les condicions que demanava el vell poeta. Van sortir dificultats de diversa naturalesa i llavors va optar per instal·lar-se definitivament al Mas de la Coma del seu poble natal, la Selva del Camp, propietat d'un nebot seu, Francesc Pujol, que el va tractar com a un pare. El mateix Pujol ens va gestionar una entrevista de Gassol amb un petit grup de cambrilencs que vam anar a visitar-lo més que res per parlar del cardenal. Allí, com era el seu costum, vam ser tractats de 'germans'.

Ventura Gassol va tenir encara el goig de veure el retorn de les despulles del cardenal a la Seu de Tarragona la tarda del 15 de maig de 1978. Dos anys després moria a l'hospital de Santa Tecla de Tarragona.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques