Estampes cambrilenques / Setembre 1988

El personatge és, segons la definició acadèmica, "una persona d'un cert renom" i popular és un adjectiu relatiu o pertanyent al poble, amb algunes i variades interpretacions: "fet per al poble", "que és grat al poble", "en voga entre el poble" i algunes altres més. Llavors, un personatge popular és aquella persona que, d'alguna de les mil maneres possibles, s'ha fet un nom entre la gent del poble, nom que moltes vegades és en boca del mateix veïnat, i el qual tothom coneix. Un hom pot ser personatge popular per molts motius, especialment per estar constantment en contacte amb els ciutadans, per unes determinades característiques molt acusades o per un tipus de feina poc usual i que per aquest sol fet ja crida l'atenció. No és, però, el clàssic "tonto del pueblo", que diuen els castellans, ni molt menys pot considerar-se el personatge popular en sentit negatiu, encara que algunes vegades pot donar-se un cas d'aparellament d'aquestes circumstàncies una mica especials.

A Cambrils, al llarg dels anys, n'hi ha hagut diversos, d'aquests personatges populars, alguns coneguts, d'altres no tant, no perquè no ho fossin en el seu moment, sinó perquè el temps va difuminant el seu record, i com que les seves facècies mai no van ser escrites, la seva memòria i el corresponent anecdotari moltes vegades s'ha conservat gràcies als relats orals de pares a fills, amb una clara tendència, però, a perdre's.

M'ha decidit a escriure una 'estampa' en aquest sentit el fet que el dia 20 d'aquest passat mes d'agost moria a Cambrils un d'aquests personatges: Francesc Budí i Planas, el Sisco Benet, com era popularment conegut. Tenia una edat força avançada, 90 anys, i el seu pas pel nostre poble ha esdevingut una motivació fins a cert punt històrica, simplement perquè el Sisco va ser el darrer pregoner que ha conegut la nostra vila, tasca que amb ell ha desaparegut segurament del tot i per sempre.

A Cambrils, al llarg dels anys hi ha hagut diversos personatges populars i les seves facècies mai no van ser escrites, la seva memòria i el corresponent anecdotari moltes vegades s'ha conservat gràcies als relats orals de pares a fills, amb una clara tendència, però, a perdre's

Sembla que va ser després de la guerra que el Sisco va començar a treballar a l'Ajuntament com a agutzil, a la vegada portador dels comunicats de la Casa de la Vila, porter de l'edifici consistorial, guarda municipal, pregoner i segurament alguna feina més encara. Va succeir en els càrrecs el 'Guenyo', que s'havia exiliat en acabar la guerra sense que se n'hagi sabut res més, almenys jo.

Dues característiques eren importants en el Sisco Budí: com a 'polícia' tenia la sort que "no veia mai res", cosa que no deixava de tenir la seva filosofia, ja que era la manera d'estar bé amb tothom. Com a pregoner, el seu toc de trompeta molt definit i la clàssica cantarella en anunciar els bans de l'Ajuntament, la sardina a la plaça del Mercat, el marxant que venia taronges o roba, les claus que s'havien perdut o la sessió de saltimbanquis al Passeig o a la Plaça.

Però, sens dubte, el que hauria cridat més l'atenció d'un foraster, els de casa ja hi estàvem acostumats, era quan pregonava les pel·lícules que els caps de setmana, dissabtes i diumenges, es projectaven en els cinemes de la localitat, el Cine Español, el Modern o el de la Sala del Pòsit. Els noms enrevessat d'algunes pel·lícules, i els no menys difícils d'alguns dels artistes cinematogràfics, en boca del Sisco eren tot un poema. Mentre els artistes eren Dolores del Río o Miguel Ligero, no passava res. Però quan els implicats eren Jack Hawkins, Sandy Ratcliff, Patric Knowles, Donald Pleasance i la direcció era a cura d'Henri Hathaway, la cosa ja era massa i la llengua se li entortolligava que era un gust.

Francesc Budí era, però, anècdotes a part, un bon home, apreciat pel poble, com va quedar demostrar en el seu enterrament, i que ha deixat un record amable. Perquè és aquesta també una característica d'aquests personatges populars que, en general, són bona gent, amb tots els seus defectes i virtuts, però bons en el fons.

Els noms enrevessat d'algunes pel·lícules, i els no menys difícils d'alguns dels artistes cinematogràfics, en boca del Sisco eren tot un poema. Mentre els artistes eren Dolores del Río o Miguel Ligero, no passava res. Però quan els implicats eren Jack Hawkins, Sandy Ratcliff, Patric Knowles, Donald Pleasance i la direcció era a cura d'Henri Hathaway, la cosa ja era massa i la llengua se li entortolligava que era un gust

No hi ha dubte que, si féssim una llista dels personatges populars d'aquest tipus que ha conegut Cambrils al llarg dels anys, posem-n'hi cent o cent cinquanta, per exemple, seria bastant llarga i saboroses les anècdotes que se'n podrien contar. Uns més antics, els quals els que ara vivim ja no hem pogut conèixer, i uns altres més moderns, dels quals sí que ens recordem els qui ja comencem a tenir anys i som del poble, dos factors molt importants en aquest sentit, encara que dels més antics han passat verbalment les seves facècies contades de pares a fills.

No sé si alguna vegada prendré el determini d'escatir, triar i fer públiques la vida i miracles (és un dir, més aviat trapelleries, que tampoc eren dolenteries en la majoria dels casos) del 'Ma, el rebato?', del 'Manco Matalassos', del Pere 'Doroteo', del Pepet 'Patxec', de la Pepa 'Borratxa', del Mariano 'de la Casa de la Vila' o de molts d'altres que en aquest moment no em vénen a la memòria, però que és segur que hi van ser, i l'anecdotari dels quals és per sucar-hi pa; tenint en compte que a aquests cal afegir frases i acudits d'altres persones, que sense assolir potser el sentit que volem donar a aquests personatges populars, eren també gent del poble que es caracteritzava per l'agudesa de reflexos que tenien, que es traslluïen en frases enginyoses abocades sense pensar-s'hi gens enmig de qualsevol conversa o discussió.

No podem fer-ho avui perquè l'espai se'ns acaba. Però sí que n'hi cabrà una: era un migdia o una primera hora de la tarda d'un dia calorosíssim d'estiu i, al vell Eugeni Rigual, va donar-li per anar a la bòbila de què era propietari. L'home va arribar suant com un carretell i va comentar amb els treballadors: "Xiquets, cau foc" i ràpidament va contestar-li el Josep 'Ximet', que era com una espècie de cap de colla: "Pólvora per apagar-lo, hauria de caure!"

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques