Estampes cambrilenques / Setembre 1985

Ja sabem que l'afirmació titular és una banalitat. Tot en aquest món evoluciona. I en tots els sentits de la vida. Cada època té uns condicionants i les tècniques varien i donen peu a nous invents i a noves maneres de fer i fins i tot de ser. Avui estem inserits en el món d'una tecnologia avançada (i penseu el que veuran les generacions futures, si tenim en compte la dita del savi que sempre estem "en el començament del començament"). L'electrònica ha revolucionat el món i és lògic que a qualsevol infant, davant d'una electrònica de sofisticada, no li abelleixi de jugar a la 'pareteta' o a 'pam i toc'.

Però, per contrast, avui que, poc a poc i durant molts anys, hem anat deixant córrer totes les coses senzilles i planeres que marcaven els costums de petits i grans en temps ja una mica llunyans, ens ha agafat una forta dèria per recuperar tot allò que tenia sentit popular, que abans era a l'abast de tothom i que per una fotesa col.lectiva va anar deixant-se de racó en un moment donat. Pobles, viles i ciutats 'es donen al menguis' per fer reviure balls, jocs, símbols, costums, vestuari, menjars i tot el que un dia va tenir un sentit fins i tot absorbent, i que després, potser per cansament o per un mal entès afany d'innovació, es va deixar. Hi tenim una veritable fal.lera, perquè potser a la fi hem comprès que moltes d'aquestes coses formen part de la nostra pròpia identitat com a individus en particular i fins i tot com a poble i com a nació, en termes més generals. I he de fer-vos la confidència que a mi tot això em sembla molt bé.

Centrarem el nostre comentari en quatre jocs, sense voler dir que en una altra ocasió no puguin ser uns altres l'objecte de la nostra atenció: la baldufa, les bitlles, la rodanxa i la pilota.

Per això he escollit aquest tema a l'hora de redactar aquesta 'estampa', perquè jo diria que, potser, no estaria gens malament que féssim un esforç per fer reviure, encarà que només sigui a tall de demostració, els jocs amb què, abans, s'entretenien els infants... i els grans.

Els jocs, de sempre, han tingut dos vessants. D'una banda, els que només han necessitat d'enginy o d'esforç fisic: jugar a 'la cluca', a 'amagar', a 'lladres i civils' o a Tesqueneta' entre els xicots, o a Tescarranxa' o a 'vendre', entre les noies, i, de l'altra, els que per jugar han hagut de menester algun estri del tot necessari per tal de realitzar-lo: baldufes, bitlles, rodanxes, etc. Per als uns, o nines, cotxets o 'fireta' per a les altes. Els segons, sens dubte, millors que els primers, perquè sempre han precisat de les tres coses: esforç fisic, enginyi estris. Per això, avui, només parlarem d'aquests segons, ja que també, en cas d'intentar fer-los reviure, els estris ja són per ells mateixos tot un al.licient.

I centrarem el nostre comentari en quatre jocs, sense voler dir que en una altra ocasió no puguin ser uns altres l'objecte de la nostra atenció: la baldufa, les bitlles, la rodanxa i la pilota.

La baldufa no és pas una joguina tan vella com perquè no la recordin les persones ja una mica grans. Segurament, en les golfes o en els 'quartos' dels mals endreços de moltes cases velles encara se'n trobaria alguna. Aquest era un estri de fusta tornejada, de forma gairebé cònica, amb punta metàl·lica, la qual es podia fer giravoltar sobre aquesta punta donant-li un moviment de rotació ràpida, mitjançant un cordill prèviament enrotllat en la part cònica, i que es feia desenrotllar subjectant-lo per un extrem i llançant amb força la baldufa contra el sòl. Guanyava, naturalment, aquell que la feia ballar més estona o el que tenia traça de fer-la ballar dins d'un cercle prèviament marcat a terra.

La bitlla era una peça de fusta tornejada, de forma allargada, generalment cònica, i de base plana, que es podia tenir dreta a terra. El joc consistia a plantar un cert nombre de bitlles a terra i tractar de fer-les caure llançant boles o bitllots a una certa distància. El bitllot era com una bitlla més grossa que es tirava contra les bitlles en el joc per fer-les caure. Guanyava aquell que en feia caure un nombre determinat, acordat per endavant.

La rodanxa, com en dèiem a Cambrils, encara que en altres indrets coneguessin aquest estri com a cèrcol, rutlla, rotllana o altres noms, era una peça plana o cilíndrica, circular, de poc gruix, de fusta o ferro o, dit d'una altra manera, un ferro corb en forma de cercle, que es feia córrer mitjançant una vareta també de ferro, amb una petita corba en un cap, que l'impulsava i guiava. Els xiquets la feien córrer per carrers i places i guanyava qui podia mantenir-la més temps rodant i sense caure.

La pilota, avui l'associem normalment al futbol, al bàsquet o a algun altre esport inventat per foranis. La pilota, però, és un estri de joc que ha servit d'entreteniment no solament a petits, sinó també a grans, des de fa segles i de mil formes diferents. Recordeu que Felip el Bell, el reial marit de Joana la Boja, va morir el 1506 a causa d'haver begut aigua freda, suat, després de jugar un partit de pilota. Aquesta és una bola esfèrica de dimensions diverses, feta de materials diferents i emprada per jugar a jocs variats.

Quan parlem del joc de pilota d'abans hem de cenyir-nos a la pilota que es tirava a la paret, a l'estil de la pilota basca. Als Països Catalans, el joc de pilota també es practicava ja a l'edat mitjana, i els llocs de joc proliferaven, ja fos en closos, anomenats trinquets, o bé pels carrers. Les partides de pilota eren un dels al•icients de les festes dels pobles, tradició que va arribar, bastant disminuïda, fins el començament del segle XX. El trinquet era un lloc tancat on es jugava a pilota, una espècie de frontó, en forma de rectangle; el joc de pilota, avui, potser només es conserva una mica al País Valencià, però abans era una especialitat de joc molt popular a les nostres contrades. Si sou prou observadors, podreu veure que en el nucli antic de moltes poblacions una mica importants, també a Cambrils, mai no hi falta el carrer del Trinquet, que molta gent d'ara no sap què vol dir, i que és prou demostratiu de la importància d'aquella mena de joc amb què s'entretenien apassionadament els nostres avantpassats. I a Cambrils hi havia també en nomenat Portal del Joc, que era el que corresponia, quan la vila estava emmurallada i als carrers hi havia portals tancats amb portes, al carrer de l'Hospital, per la part de la riera, i que segurament tindria relació amb el joc de pilota per la proximitat que hi havia entre el Portal del Joc i el carrer del Trinquet.

No ens queda espai per més comentaris, però sí per a una pregunta. Avui que tant ens afanyem per fer reviure les coses passades, no es podrien organitzar d'alguna manera, en les festes populars, unes demostracions o proves de baldufa, bitlles o rodanxa? Segurament s'ho passarien bé petits i grans. És una idea que oferim a les conselleries de Cultura i Festes.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques