Estampes cambrilenques / Octubre-Novembre 1954

ELS REIALISTES A CAMBRILS (I)

El segle passat va ser un període agitadíssim dins la història de l'estat espanyol a causa de les contínues revolucions, guerres i conspiracions de tota mena que els polítics i els canvis de règim van originar al nostre país.

S'ha dit que la història d'un poble és la història dels individus que l'integren. Amb molt d'encert es pot dir també que la història d'una nació es forma amb la història dels pobles que la componen. Les lluites polítiques del segle passat van tenir, com és natural, un ressò especial en el nostre poble, i van ser les més importants la Guerra de la Independència (1808-1813), l'aixecament reialista (1822) i l'entrada de les tropes carlines (1874).

El moviment constitucional de Riego, iniciat el 1820 amb l'aixecament de les tropes regulars del regne a la localitat de Cabezas de San Juan, va encendre immediatament l'esperit de rebel·lió dels elements reialistes i reaccionaris, encapçalats per clergues de les províncies centrals de l'estat espanyol

Avui parlarem de la revolució reialista i de les seves conseqüències a Cambrils.

La revolució va començar a les places exteriors del monestir de Poblet, el dia 22 de maig de 1822, i va ser-ne el promotor el frare Antonio Marañón.

Encara que coneixem perfectament la història d'aquest religiós i la de la seva comunitat, no en donarem referències perquè, en primer lloc, ens allargaríem molt i, en segon lloc, perquè no calen per a l'exposició dels fets que ara relatem.

El moviment constitucional de Riego, iniciat el 1820 amb l'aixecament de les tropes regulars del regne a la localitat de Cabezas de San Juan, va encendre immediatament l'esperit de rebel·lió dels elements reialistes i reaccionaris, encapçalats per clergues de les províncies centrals de l'estat espanyol. Es van formar partides faccioses arreu que, algunes vegades, van aconseguir batre i dissoldre les forces del govern que les perseguien. Malgrat tot, no van tenir cohesió, els seus esforços van resultar esporàdics i només van servir per mantenir contínuament el país en estat d'alarma.

Les forces reaccionàries catalanes es van unir tard a aquest moviment subversiu, ja que, a les nostres terres, només van aparèixer partides armades contra la constitució durant la segona meitat de l'any 1821. Van ser les del pare Vinadí de Granollers, les de Montaner, de Berga, i les del `Misses', a Girona, que ja estaven dissoltes al començament de l'any 1822, malgrat que aquesta última partida va tornar de nou a les muntanyes catalanes. En començar l'any nou, es van alçar més partides a diferents llocs però, sens dubte, la més important va ser la de Poblet.

El cap va sorgir entre els frares del monestir. Marañón es va escapar del claustre de Sant Esteve d'aquest cenobi durant la matinada del 22 de maig de 1822 i va reunir, a la plaça exterior del monestir, una bona quantitat de mossos i pagesos mal armats amb escopetes, els quals va fer aixecar contra el govern constitucional de Cadis.

Amb aquesta tropa, va baixar a l'Espluga de Francolí, on va repetir el pronunciament a la plaça Major i va reunir uns 150 homes, el nucli principal de la partida, dels quals parlarem al proper article.

Estampes cambrilenques / Desembre 1954

ELS REIALISTES A CAMBRILS (II)

El Trapenc, nom amb el qual fou conegut per sempre Marañón, va trobar a l'Espluga la cooperació de dos caps que es van unir a la seva partida. Un era el capellà de Prades, mossèn Baptista, i l'altre era el notari José Cabeza. Més tard s'hi van afegir altres caps.

El frare de la Trapa i els seus aliats van rondar les terres catalanes, especialment Tarragona i Lleida, des de maig fins a novembre, i van emprendre constants fets d'armes que no sempre van reeixir amb èxit.

Durant tot el mes de setembre, els guerrillers reialistes es van passejar pel Priorat, zona que sembla que ocupaven a causa dels insuficients mitjans repressius usats contra ells pel govern institucional. Fins i tot, a la fi d'aquest mes, van planejar una excursió pel Camp de Tarragona, una operació que va acabar el dia 1 d'octubre.

El dia 29 de setembre, el Trapenc, junt amb el cap Romagosa i sota la direcció dels generals Joaquín García Ruíz i Josep Elies Curtes, amb una força de 1.400 homes d'infanteria i 20 o 30 de cavalleria, es va presentar davant de Cambrils. A les 4 de la matinada, van entrar a la nostra vila, que va ser saquejada. Els estralls causats no es poden ni explicar, ja que van entrar a l'Ajuntament, van llençar a la plaça tots els documents públics i van cremar i trencar a mansalva, alhora que saquejaven les cases d'alguns milicians (nom donat als liberals voluntaris que lluitaven contra els reialistes).

En pic van cometre totes aquestes barbaritats, a les 8 del matí es van allunyar, i s'emportaren com a presoners l'alcalde i alguns milicians, i van agafar el camí cap a Riudoms. Quan havien fet mitja hora llarga de camí i eren prop de Vinyols, es van trobar una columna del regiment de Girona i miquelets de Reus, que els obligaren a fer més via cap a les muntanyes de Cornudella, on van afusellar alguns dels presos de Cambrils. Els morts foren Joan Gené i Pedrell, Agustí Martí i Vidal i Francesc Rovira i Ortiga.

El dia 29 de setembre, el Trapenc, junt amb el cap Romagosa i sota la direcció dels generals Joaquín García Ruíz i Josep Elies Curtes, amb una força de 1.400 homes d'infanteria i 20 o 30 de cavalleria, es va presentar davant de Cambrils. A les 4 de la matinada, van entrar a la nostra vila, que va ser saquejada

De camí, a més, es van batre amb un grup de voluntaris de Porrera que eren fortificats en una masia del coll de la Teixeta. Després d'aquestes accions, la columna reialista va quedar desfeta.

Els soldats i miquelets van entrar victoriosos a Cambrils portant a les puntes de les baionetes trossos de vestits ensangonats, orelles i altres membres, manifestació reprovable que Cambrils va haver de patir junt amb les altres salvatjades que havien comès els reialistes a la nostra vila.

Els revoltats no van aguantar més temps al Priorat, que va ser ocupat per les tropes regulars i per voluntaris, fins al punt que, en una correspondència de Tarragona datada el 14 d'octubre, s'assenyala que ja no hi ha facciosos a les comarques tarragonines i que el frare de la Trapa, amb poca gent, se n'anava cap a Balaguer per trobar refugi a la Seu d'Urgell, en el moment en què allí començava a enfonsar-se la regència sota l'impuls de les operacions regulars del general Mina.

Finalment, el 28 de novembre el general afirma que ha derrotat totalment els facciosos concentrats a la Cerdanya i que els ha fet passar a l'altre costat de la ratlla; entre ells hi havia el frare de la Trapa.

Aquest va tornar l'any 1825 al seu convent de Santa Susana (Aragó), on va morir l'any següent, el 1826.

A la fi, aquell que tanta guerra havia donat va aconseguir morir en la pau del Senyor.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques