Estampes cambrilenques / Octubre 1989

Potser per les obres d'ampliació de l'actual cementiri, amb què s'han construït quasi dos centenars de nínxols, que vindran a pal·liar d'alguna manera la saturació en què es troba el sagrat lloc de repòs; o potser pel fet de trobar-se el passat mes de setembre els dos taüts infantils a les parets de l'ermita, fet del qual es va ocupar la revista en el seu darrer número; o potser també per la proximitat de les festes de Tots Sants i dels Fidels Difunts, que el poble ha fet seves en el sentit de retre record i homenatge als que ens han precedit en el seu pas per aquest món, el cas és que en aquest número de la revista "Cambrils" que teniu a les mans podreu llegir diversos treballs referits al lloc on reposen les despulles dels nostres avantpassats, sigui actualment, sigui en cementiris avui ja en desús. Els cementiris són actualitat.

A la nostra vila només hem arribat a tenir coneixement de tres cementiris: dos a redós del santuari de la Mare de Déu del Camí i l'actual situat a la part nord de la vila, al costat de la carretera a Montbrió del Camp

No sempre i a tot arreu els cementiris han estat tan estructurats com ho són avui dia. En temps molt remots, quan algú moria era enterrat prop de casa o prop d'on moria, sempre amb respecte, perquè en totes les civilitzacions els morts han estat objecte de veneració i fins i tot de culte, però no necessàriament en un lloc determinat com es fa ara. Per això no és gens estrany de trobar tombes i enterraments isolats en excavacions programades o també en remoure les terres de llocs propers a nuclis habitats.

A Cambrils mateix s'han trobat sarcòfags funeraris ben treballats de l'època romana, especialment a la partida de Vilafortuny, i enterraments diversos a la partida de Sant Joan; darrerament, se'n van trobar uns d'aparellats en fer uns moviments de terra per a uns fonaments a la Parellada. A part en revoltes, catàstrofes naturals i guerres, els pobres morts han estat enterrats on i com s'ha pogut, i això en el millor dels casos.

La religió cristiana, i en el fons també la resta de religions, ha tingut un gran respecte pels difunts i durant els primers segles de la nostra era eren enterrats a les catacumbes, especialment els màrtirs. A partir del segle IV, amb la conversió de l'emperador Constantí i el reconeixement del cristianisme, l'Església va sortir a la llum pública i es van anar construint els edificis eclesials, a l'entorn de les quals van començar a enterrar-se els difunts i formar-se els cementiris, costum que ha perdurat fins no fa pas massa anys. Actualment les lleis prohibeixen els cementiris dins o molt a la vora de les poblacions. Tot i això, en podreu veure encara avui molts en ús al costat d'aquelles esglesioles romàniques dels Pirineus o en altres indrets de l'estat, naturalment sempre en poblacions d'un nombre d'habitants més aviat petit.

A la nostra vila només hem arribat a tenir coneixement de tres cementiris: dos a redós del santuari de la Mare de Déu del Camí i l'actual. El més antic, del qual mai no hem trobat cap referència escrita, era a la plaça de la dreta, on ara hi ha les escales de la porta lateral de l'ermita. I se'n va descobrir l'existència quan, durant els anys de la Guerra Civil de 1936-39, les autoritats municipals d'aquella època, i sense que n'hagi quedat mai clara la motivació, van arrencar els arbres i van rebaixar el terra de la plaça fins a deixar-la al nivell de carrer, que era llavors la carretera N-340 que travessava el poble. Amb la terra de tota la plaça van anar sortint restes humanes en gran quantitat, cosa que va donar a entendre que la plaça havia estat cementiri, fins que, segurament per saturació, es va començar a habilitar com a cementiri la plaça de l'esquerra de la façana, que és com la vam veure tots els cambrilencs que comencem a portar anys damunt de les espatlles.

No ens ha estat possible d'esbrinar en quina època va començar a fer el seu servei el segon cementiri de la Mare de Déu del Camí, però sí que sabem quan va deixar de ser d'utilitat, perquè en un llibre de la parròquia de Santa Maria, on es recullen notes històriques de la vila, llegim que el dia primer de novembre de 1925, diada de Tots Sants, "fou clausurat oficialment el vell cementiri adossat a l'ermita de la Mare de Déu del Camí. Acudiren allí amb luctuosa processó, resant el Sant Rosari, nombrosos feligresos de la Vila i de la Platja, als que dirigí fervent oració fúnebre el predicador del Novenari d'Ànimes Rvd. P. Lluís Portell, acabant-se amb l'absolta general als fidels difunts". Ja no s'hi va enterrar ningú més.

De totes maneres, i com és normal, el cementiri no es va desmantellar tot seguit. Van passar una vintena d'anys fins que es va fer la recomanació als veïns que podien procedir al trasllat de les despulles dels seus familiars, si així ho desitjaven, del cementiri vell a l'actual, ja que s'havia decidit de desmuntar el cementiri vell i d'enterrar les restes no reclamades en una fossa comuna i deixar l'espai com a plaça pública, com és avui. En aquest cementiri no hi havia tombes. Hi havia nínxols, com es pot veure a la fotografia, encara que no amb la claredat que voldríem, a la part nord i a tota la paret lateral de l'església, així com a tot el tombant de la torre. La resta de l'espai, al mig, era per enterrar-hi els difunts a terra.

En aquests cementiris al voltant de l'ermita no solament s'hi havia enterrat la gent de Cambrils, sinó també els veïns de la Pobla del Taudell, terme rural incorporat a Mont-roig el segle passat i la parròquia del qual era el santuari de la Mare de Déu del Camí. Podeu consultar, si el teniu a mà, el meu llibre La Mare de Déu del Camí i el seu Santuari, en el capítol segon del qual hi trobareu més detalls. Era natural, doncs, que si els feligresos de la Pobla tenien com a parròquia l'ermita també fossin enterrats en el seu cementiri.

Com també passa ara, el cementiri es va fer petit i es constatà la necessitat de fer-ne un de nou. Es van oferir uns terrenys a l'Ajuntament, que aquest no va acceptar sembla que per dificultats econòmiques en planejar l'empresa. Llavors se'n va fer càrrec la parròquia de Santa Maria i van començar les obres l'any 1922, el dia 22 d'abril del qual el cardenal-arquebisbe cambrilenc Dr. Vidal i Barraquer va beneir i col·locar la primera pedra. Tres anys més tard, el 2 de novembre de 1925, segons diu el llibre de l'Arxiu Parroquial més amunt esmentat, el nou cementiri "fou beneït solemnement per l'Emm. Sr. Cardenal Vidal i Barraquer, amb assistència de les autoritats locals i nombrosos fidels de les dues parròquies, havent-los-hi dirigit abans Sa Eminència sentida i commovedora plàtica". Com es pot observar l'il·lustre fill de Cambrils era un atent seguidor de tots els esdeveniments del seu poble.

Per arrodonir aquest tema necrològic cal dir també que la parròquia de Santa Maria de Vilafortuny tenia el seu propi cementiri al costat mateix de l'església de Mas d'en Bosc, cementiri datat ja el segle XVIII, conservat encara actualment, i en el qual deu fer molts anys que no s'hi ha enterrat ningú, tot i que hi consten enterraments en èpoques més llunyanes.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques