Estampes cambrilenques / Octubre 1980

Naturalment, seria una fatxenderia imperdonable que jo intentés escriure una visió biogràfica o tan sols una glossa aprofundida sobre la personalitat del poeta i escriptor, gran català per damunt de tot, que va ser Ventura Gassol i Rovira, entrat a l'espai de la immortalitat el 19 del proppassat mes de setembre, quan tantes i tan escollides i preparades plomes del nostre país ho ha fet en aquestes darreres setmanes en tota la premsa escrita de la nació catalana.

Les facetes de la vida i de l'obra de Ventura Gassol com a poeta, polític i escriptor, traductor i patriota han estat prou estudiades i divulgades; des dels seus estudis eclesiàstics al Seminari de Tarragona fins al seu exili de més de quaranta anys a França i Suïssa, des d'Àmfora i La Nau, els seus primers llibres de poesia, fins al gran homenatge que el seu poble nadiu, la Selva del Camp, li retia en retornar el 1977, passant per la seva època de conseller de la Generalitat (1931-36), tot ha estat prou explicat i comentat. No es tracta, doncs, d'això.

Però sí que, com un record i un homenatge de la nostra revista i, no cal dir-ho meu personal, voldria també parlar de Ventura Gassol, però cenyint-me a aquells aspectes que d'alguna manera el van relacionar amb Cambrils, aspectes d'altra part més desconeguts de la majoria dels cambrilencs.

Vaig conèixer Ventura Gassol l'hivern de 1977-78, al Mas de la Coma, el seu estatge habitual de la Selva del Camp, on el vaig visitar en dues ocasions, facilitades ambdues per la gentilesa i la bonhomia del seu nebot, el senyor Francesc Pujol, a qui em cal agrair la seva bona disposició i amable acollida, la primera vegada sol i la segona en companyia del llavors director de la nostra revista Josep Maria Siuró i del fotògraf Lluís Domingo. Els objectiu d'aquelles visites eren parlar del cardenal Vidal i Barraquer, quan s'estava preparant el retorn de les seves despulles mortals de Suïssa a Cambrils i Tarragona.

Ventura Gassol havia conegut i tractat molt el cardenal cambrilenc ja en la seva jovenesa, quan ell era al Seminari i el Dr. Vidal i Barraquer era canonge i vicari general de Tarragona. Poc temps després d'ésser nomenat el Dr. Vidal bisbe-administrador apostòlic de Solsona, Gassol i Rovira deixava el Seminari i la carrera eclesiàstica quan pràcticament estava a punt d'ésser ordenat. Ambdós personatges van seguir els seus camins respectius, però em penso que mai van deixar del tot els contactes: Ventura Gassol sentia una gran simpatia i veneració pel Dr. Vidal i Barraquer i aquest, que era un home de profunds delits culturals, segurament seguiria amb afecte la brillant trajectòria del literat, poeta i creador de la Selva del Camp. No coneixem amb detall, ni interessen aquí, per la finalitat d'aquest escrit, els tractes que podien tenir els dos personatges en aquella vintena d'anys: 1916-1936. Els retrobem històricament quan, l'un cardenal de l'Església i l'altre conseller de la Generalitat, l'any 1936, començava la lluita fratricida que havia de deixar xopa de sang la nostra terra. És prou conegut el fet que Ventura Gassol es va dedicar amb tot l'interès de la seva ànima sensible a salvar tot el que va poder, homes i patrimoni cultural i religiós, de les mans dels escamots incontrolats que tant mal van fer aquell estiu i tardor de l'any 1936. Tant va fer que fins i tot, encara conseller del Govern de Catalunya, va veure en perill la seva pròpia vida i va haver de marxar a França l'octubre d'aquell mateix any 36. Una especial preocupació va tenir per salvar la vida del cardenal, el qual ell mateix va acompanyar personalment amb cotxe al moll de Barcelona, va pujar amb ell al vaixell italià que el deixaria a port segur, i s'acomiadà del prelat. En aquell mateix vaixell hi féu embarcar el secretari del cardenal i el bisbe de Tortosa, Dr. Fèlix Bilbao. Ventura Gassol aconseguí també salvar la vida del bisbe de Girona, Dr. Josep Cartanyà, i la de l'eminent canonge Cardó, entre molts d'altres.

El cardenal, en canvi, es preocuparia intensament a salvar Ventura Gassol quan, l'any 1941, era empresonat pel govern francès de Vichy i sobre el qual pesaven demandes d'extradició cursades pel govern espanyol a les forces alemanyes d'ocupació. A part d'unes interferències en la correspondència entre Ventura Gassol i el primat de Catalunya, que van endarrerir les gestions del cardenal, aquest, tot seguit en saber-ho, va fer una declaració escrita de l'actuació de Ventura Gassol als començaments de la revolució i de la guerra espanyola i com va exposar-se per salvar moltes vides, entre elles les del propi cardenal i del bisbe de Tortosa. Aquesta declaració testimonial sens dubte va influir positivament en el criteri dels jutges que alliberaren Ventura Gassol.

L'antic conseller de Cultura no havia tornat a veure el cardenal des de la nit del 30 de juliol de 1936, quan l'havia acompanyat al moll de Barcelona. Es van retrobar d'una manera ben providencial l'Onze de Setembre, diada sempre significativa per als catalans, de 1943, quan el primer anà a visitar el primat tarragoní a Friburg, poques hores abans de la seva mort inesperada. L'endemà, dia 12, es reuniren a l'entorn de la taula dels senyors Patxot, amb assistència també del doctor Cardó i del senyor Sugranyes de Franch. Cap al tard els reunits acompanyaren el cardenal a la seva residència. L'endemà a la matinada, trobaren el Dr. Vidal i Barraquer mort al llit.

Ens hem entretingut molt en l'exposició de les relacions entre el cardenal Vidal i Ventura Gassol. Haurem de resumir més. L'any 1923 apareixia el llibre Les tombes flamejants, que era un recull de poemes de Gassol, un dels més populars i dels que més nomenada li ha donat. Un dels poemes d'aquest llibre, "L'obra d'en Jacint Vilosa", és una glossa de la resistència del poble de Cambrils a les forces asservidores del comte-duc d'Olivares en la Guerra dels Segadors de 1640. Tota la força poètica de Ventura Gassol s'abocà en l'elogi de la valentia dels cambrilencs i dels seus ideals patriòtics. Ventura Gassol va escriure també, de jove, un poema dedicat a la Mare de Déu del Camí i que ben bé podia servir de 'goigs' a la patrona de Cambrils. Aquests versos s'han perdut i el propi Ventura Gassol estava ben il·lusionat i fins i tot obsessionat a retrobar-los. Me n'havia parlat al Mas de la Coma i havia tornat a insistir en la meva conversa amb ell, la darrera, aquest mateix any, a la Selva del Camp, quan va venir a escoltar un concert que la coral cambrilenca va oferir en el local de la Defensa Agrària. De bo que si algú té esment d'aquest poema i ho volgués dir, faria un bon favor a Cambrils i a la memòria de Ventura Gassol.

A aquest, al seu retorn a Catalunya l'any 1977, va fer-li una certa gràcia i il·lusió de venir a viure a Cambrils, poble pel qual tenia, ens consta, força simpatia; diversos cambrilencs vam intervenir-hi per tal de cercar el lloc adient, però després la idea no va reeixir per la precarietat de la seva salut i l'avançada edat, que requeria una cura i constant dedicació com no han pogut fer-ho sinó els seus nebots de la Selva, i ben exemplarment, per cert.

Al cel sigui el literat-poeta i gran català que va ser Ventura Gassol. Amb ell es clou una pàgina prou important de la nostra història nacional.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques