Estampes cambrilenques / Novembre 1973

Sóc conscient que el tema que tractaré avui és delicat i no voldria que ningú agafés el rave per les fulles. He estat sempre amant de la justícia i que les coses es facin com més bé es pugui. I és aquest únicament l'objectiu d'aquest escrit. Suposo que tothom entendrà ben clar que el que vaig a dir no és demagògia, ni és oportunisme polític; crec que només és estricta justícia.

Era el vint-i-nou d'octubre de 1940 i en el curs d'un acte, del tot embolcallat amb els aires triomfalistes d'aquell temps, era inaugurat el que s'anomenaria el monument als `caiguts', que ha restat assentat a la plaça davantera del santuari de la Mare de Déu del Camí.

Perquè han passat quaranta anys d'aquell malastruc trenta-sis que va partir Espanya en dues meitats, operació que va costar rius de sang i va portar el dol a tantes famílies, moltes de les quals no han pogut refer-se mai

Els 'caiguts', en la terminologia del règim de Franco, eren aquelles persones a qui s'havia mort de forma violenta en els primers mesos de la revolta (o fins i tot més tard enalguns casos) a causa de la seva afecció als ideals que sustentava el 'movimiento', pel fet de ser sacerdots o religiosos, o per altres causes menys dignes, que de tot hi va haver. Eren també considerats 'caiguts' els militars del front de guerra combatents en el camp de les forces nacionalistes. Els altres no comptaven.

El monument de Cambrils (molts pobles tenen el seu, més o menys esplendorós segons les possibilitats que la població tenia a l'hora d'aixecar-lo) ostenta, en dues làpides, els noms dels setze germans de les Escoles Cristianes de les comunitats cambrilenques morts en diferents llocs, dels sacerdots cambrilencs (un) i dels que estaven al servei de Cambrils (tres), els de diversos seglars (set), cambrilencs o lligats a la vila per diferents motius, morts no pas massa lluny de Cambrils els darrers dies de l'estiu del 36, i el d'un militar mort en el front nacional en el curs de la guerra.

No vull criticar res i tot ho trobo bé. Però també crec que totes les coses del món són millorables i poden conduir-se cap a un perfeccionament. Perquè han passat quaranta anys d'aquell malastruc trenta-sis que va partir Espanya en dues meitats, operació que va costar rius de sang i va portar el dol a tantes famílies, moltes de les quals no han pogut refer-se mai. I ha costat quaranta anys assolir que els fills d'una mateixa pàtria ens poguéssim parlar de tu a tu, sense mirar-nos per damunt de l'espatlla. Segurament que cap d'aquells homes els noms dels quals estan inscrits en les làpides del monument haurien volgut la revolució, ni la guerra, i fins i tot potser algun d'ells hauria donat voluntària i generosament la seva sang si amb aquesta donació hagués pogut evitar-les. I també podem estar segurs que cap d'ells, fos quin fos el seu ideari o la seva actuació en el temps que precedí l'aixecament militar, mereixia la mort. Perquè la vida és un do de Déu i és el patrimoni més sagrat que té la persona humana. Que es pot castigar si ha obrat malament, però no fins al punt de llevar-li la vida, perquè ningú és amo de la vida del proïsme. Que quedi ben clara, doncs, la tesi del meu respecte per les persones que moriren víctimes de les fúries i dels odis fratricides d'un costat.

Però, amics, crec que també és arribada l'hora de pensar en els altres. En totes aquelles dotzenes de cambrilencs que també moriren víctimes d'una guerra que tampoc ells havien provocat ni volgut, d'aquell munt de fills de mare que sense tenir cap culpa que Espanya anés o no anés bé per a segons qui, hagueren de pagar amb la seva vida com a víctimes civils dels bombardeigs nacionalistes, o com a militars obligats a combatre en una lluita terrible uns fets als quals eren aliens. I també tots aquests mereixen el nostre respecte més pregon. També ells són mereixedors del nostre homenatge.

Deia no fa molt una destacada personalitat de l'actual sistema, que era obligat que els espanyols oblidéssim dues paraules: guerra civil, i jo crec que un bon pas per a aquesta reconciliació, i una bona mesura perquè aquest retrobament germanívol sigui fructífer, amb diversitat d'opinions, si voleu, però presidit per un respecte mutu i per un afany comú de fer una pàtria vertaderament gran i lliure (en el millor sentit de les paraules), seria que aquest monument, que és avui dedicat a `uns quants morts' de la guerra, ho fos a tots, que les làpides es canviessin i que les noves inscripcions diguessin simplement: "A tots els morts de la guerra, a tots aquells que ofrenaren les seves vides perquè les generacions futures fossin millors.”

La creu que corona el monument hi està molt bé, perquè ofereix el millor dels simbolismes; amb els braços oberts per a abraçar tothom i per sempre, i perquè a l'ombra dels seus braços hi cap tothom, amb una sola exigència: la de l'amor i la bona voluntat.

Potser ha arribat ja l'hora que pensem seriosament a fer aquest canvi; em penso que tots hi sortiríem guanyant...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques