Ramón García Mateos (Salamanca, 1960), catedràtic per la URV, és un poeta cambrilenc que ha dedicat mitja vida a impartir classes sobre llengua i literatura espanyola a l’Institut Cambrils i a la Universitat Rovira i Virgili. 35 anys després, es retira de primera fila per encarar la jubilació.

Tants anys de professió és certament tota una vida entre les parets blanques de l’Institut i contagiant la il·lusió per les lletres a milers d’alumnes que passen, any rere any, pels pupitres verds de les aules. També una vida dedicada a les lletres. Amb més d’una vintena d’obres publicades, entre elles col·laboracions, co-edicions i traduccions, i diversos premis al darrere –com el premi de poesia Blas de Otero i el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Salamanca— el Ramón s’alça fàcilment com a poeta de referencia a nivell nacional. Recentment, i en forma d’homenatge per la seva jubilació, un grup de companys poetes, editors i escriptors han recopilat una sèrie de textos, poemes, i correspondència del Ramón amb altres autors que ha resultat en forma de llibre: “Uno de nosotros. Miscelánea homenaje a Ramón García Mateos”, de l’editorial Silva. És un llibre magnífic que s’alça com a homenatge a l’exprofessor, però també és un cant a la bona literatura, la que engloba i sap explicar els sentiments més humans que formen les paraules que, al final, ens defineixen.

El Ramón ens ha ajudat a molts a trobar el nostre lloc i a entendre que acompanyats de les lletres i la literatura els anys sembla que facin menys mal

El seu fill, el Germán, durant la presentació del llibre homenatge, parlava sobre el germen de la bogeria que a més d’un –i potser d’un centenar, diria jo— el seu pare hauria aconseguit contagiar. Aquest mateix germen és el que avui em porta a plantar-me davant una taula del “Harry’s”, amb una camamilla que espero que em resguardi durant aquesta estona del fred d’hivern que comença, per preguntar-li al poeta què és el que l’ha portat avui fins aquí. El Ramón ens ha ajudat a molts a trobar el nostre lloc i a entendre que acompanyats de les lletres i la literatura els anys sembla que facin menys mal, i que les penes ataquin amb menys força. Ens ha ensenyat a molts a gaudir d’una companyia indiscutible.

"No m’imaginava en un altre lloc que entre les parets d’una aula, els passadissos desbocats de joves o entre l’equip humà que sempre ha estat al peu del canó"

El Ramón m’explica que va començar a treballar de professor amb només 25 anys, un any abans, fins i tot, d’acabar la llicenciatura. La docència ha sigut un dels eixos més importants de la seva vida, i potser per això avui em comenta –no sense certa nostàlgia— que «més enllà del que comporta tot el món educatiu, el que més troba a faltar són les classes»: les físiques, les de veure si els alumnes miren les musaranyes o presten total atenció a què dius, a què expliques; les de veure els ulls de qui de veritat entén que allò que els estàs ensenyant els obrirà les portes al futur, a ser millors i a entendre el món que els envolta. Descobrir la teva vocació no és fàcil, però el Ramón assegura que ha sigut la seva vida durant més de trenta anys: «no m’imaginava en un altre lloc que entre les parets d’una aula, els passadissos desbocats de joves o entre l’equip humà que sempre ha estat al peu del canó. Així ho he intentat expressar sempre als meus alumnes, ensenyant-los que la literatura també és inquietud, cultura i lluita contra la ignorància; que explica el neguit humà i que recupera els racons més tèrbols i amagats de la memòria individual i col·lectiva».

"Sabia que no podria suportar les classes online"

El final de la seva etapa docent va ser un aterrament forçós derivat de la COVID-19 i la seva afectació a les aules: «sabia que no podria suportar les classes online: són 35 anys veient els alumnes evolucionant cara a cara, i veure com ara era reduir-ho tot a una pantalla em gelava la sang». A part de tot això, i tenint en compte que unes fortes migranyes van impedir-li acabar el curs d’una millor manera, va decidir posar punt final a la seva vida laboral i plantar-se davant les portes de la jubilació.

La literatura: l’eix cabdal de la seva vida

La literatura és la seva zona de confort i la seva part més alliberada. Com un tàndem que es manifesta estable i idealitzat. Amb el que el Ramón escriu sembla que sigui capaç d’explicar-nos a nosaltres mateixos, de pal·liar el dolor i d’expressar amb paraules els sentiments més humans: aquells que ens persegueixen, ens destrueixen i que també ens fan millors. Quan li pregunto sobre els seus hàbits d’escriptura, és interessant el que m’explica: «soc més bon lector que escriptor, a la nit. Llegeixo molt a les nits, i escriure sempre ho faig quan m’inspiro, que gairebé mai té a veure si és de nit o és de dia». Així, m’explica que funciona a ratxes: pot passar-se dies, mesos, fins i tot anys sense escriure una línia, però quan s’inspira, quan queda fletxat d’un tema, d’una inquietud, d’un fons brillant a l’horitzó, s’asseu i comença: «els poetes funcionem per intuïció, per inconsciència. I jo, al meu temps, a part de tot això, també funciono sota una unitat formal i temàtica, que s’engloba en un únic moment temporal».

Han passat moltes generacions de cambrilencs i cambrilenques per les aules on ell s’ha passat la vida explicant què mou la poesia

Des del lloc que em correspon, jo, ara, només penso en com se’l trobarà a faltar a les aules i en quina pena fa que els que venen darrere nostre no puguin saber què és sentir –en el sentit més literal i en el sentit més poètic— al Ramón i sortir –gairebé sempre— quinze minuts més tard al pati. Han passat moltes generacions de cambrilencs i cambrilenques per les aules on ell s’ha passat la vida explicant què mou la poesia, el que la bona literatura pot arribar a provocar en algú, i el perquè de tot plegat, al final. Perquè si una cosa hem après els que l’hem sabut escoltar ha sigut que tot el que ens lliga a la vida ens lliga també a la literatura.

El temps empitjora i es gira un aire gelat. El Ramón, amb una cigarreta gairebé ja consumida als dits, fa un glop del cafè esgotat. Li pregunto, abans que comenci a ploure, dues obres claus, referents, cabdals en la seva vida: em contesta “Pedro Páramo, de Juan Rulfo y En la orilla, de Rafael Chirbes”. I si ell ho diu, jo les apunto a la meva llista d’obres urgents. Confiança cega. Ara, Ramón, si us plau, uns versos: “murió mi eternidad y estoy velándola” del seu estimadíssim César Vallejo. I així acabem, com no pot ser d’una altra manera: entre literatura i paraules d’agraïment.