A principis d'aquest passat mes de novembre, concretament el dia 7, es van complir els 50 anys de la constitució de l'Assemblea de Catalunya. Aquell dia de l'any 1971 es van trobar a l'església de Sant Agustí de Barcelona la majoria de les forces antifranquistes amb la voluntat de posar fi a la dictadura i obrir un camí de transició. L'Assemblea va aprovar un programa mínim que va cristal·litzar en la consigna "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia". Aquest moviment, anys més tard, va tenir una branca cambrilenca que ja va ser motiu d'un treball realitzat per Revista Cambrils fa anys i publicat en un format de suplement.

Els cinquanta anys del naixement de l'Assemblea de Catalunya, aquest 2021, han coincidit amb el treball de final de grau de la cambrilenca Anna Pelaez, funcionària de carrera de l'ajuntament de Cambrils i que en l'actualitat treballa a l'àmbit del Govern Obert i la transparència. Aquest treball recull una informació del moviment polític antifranquista i es complementa amb dues entrevistes fetes a dos convilatans; Lluís Recasens i Apel·les Carod que es reprodueixen en aquest article.

Anna Pelaez: "L'èxit de l'Assemblea de Catalunya va radicar en la seva transversalitat política i social, igual que va passar amb la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)"

Anna Pelaez ha explicat a revistacambrils.cat que a l'hora de fer el treball de final de grau de Ciències Polítiques li van assignar la línia de la Transició Espanyola, i que dins d'aquesta temàtica tan àmplia "li vaig donar tombs i més tombs i un dia a l’ajuntament, li vaig demanar consell al Gerard Martí, director del Museu d'Història i em va suggerir que investigués sobre quin paper va tenir l’Assemblea de Catalunya com a moviment antifranquista. No vaig dubtar ni un moment, li vaig proposar al meu tutor (Miguel Martorell) i li va semblar molt interessant. Per cert, Martorell és un historiador molt reputat i està especialitzat en la repressió franquista i ha escrit molts llibres sobre aquest tema."

El treball explica, primer que tot, "d’on ve el catalanisme com a moviment polític al segle XIX i el paper que va tenir en les diferents èpoques històriques fins arribar a la Transició. Després, vaig descriure el naixement de l’Assemblea a Barcelona i quin paper havia tingut a Cambrils; per últim, vaig entrevistar a dues figures cambrilenques que van viure en posicions diferents aquella etapa de la història tan transcendent", explica Pelaez que afegeix que "l’Assemblea de Catalunya es considera el primer i més important moviment en la lluita antifranquista; el seu èxit va radicar en la seva transversalitat política i social, igual que va passar amb la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Tot això, es clar, salvant les distàncies i les èpoques. El que he pogut comprovar als llargs dels mesos d’estudi en el tema, és que la ciutadania catalana sempre ha lluitat de manera transversal i pacífica per reivindicar els seus drets i això és un tret distintiu que té com a poble.

Anna Pelaez: "Existeix una gran part de la ciutadania catalana que no es considera nacionalista, però pensa que ara com ara “no hi ha res a fer amb Espanya” i que l'única solució és la independència"

Una de les conclusions que n'ha extret Anna Pelaez d'aquest treball elaborat al llarg d'uns quants mesos és que "la història l'escriuen per igual tant els grans personatges com les persones anònimes. Ens han explicat que la transició espanyola és fruit de la decisió de les elits, que va ser una transició “des de dalt”; però això no treu protagonisme i valentia, més si cap, als milers de persones que es van jugar, literalment la vida, perquè la democràcia arribés al país. També, que existeix una fractura interna en la societat catalana i externa respecte a aquesta última i l'Estat espanyol. I dic Estat perquè el “conflicte” no és amb els ciutadans d'Espanya. Tampoc es tracta de l'enfrontament d'un nacionalisme espanyol contra un nacionalisme català, encara que determinats mitjans el vulguin reduir a aquest simplisme. Existeix una gran part de la ciutadania catalana que no es considera nacionalista, però pensa que ara com ara “no hi ha res a fer amb Espanya” i que l'única solució és la independència. I aquest sentiment, ja no té volta enrere."

ENTREVISTA A APEL·LES CAROD

Anna Pelaez va entrevistar a fons a Apel·les Carod Rovira com un dels impulsors de la formació de la secció de l'Assemblea de Catalunya a Cambrils.

A.P.- Els seus pares i els seus avis eren de Cambrils?

A. C.- No, el meu pare era de Saragossa i  la meva mare era d'aquí de Cambrils. Els avis materns també, als avis paterns ja no els vaig conèixer.
A.P.- Van venir a viure de petits?
A. C.- No, no, no. Jo sóc nascut aquí, la meva mare és nascuda aquí a Cambrils i el meu pare va venir de Saragossa.

A.P. A què es dedicava el seu pare?
A. C.- El meu pare era el responsable, diguéssim, del port de Cambrils, de les pedres, per dir-ho d'alguna manera.

A.P. A la seva casa es parlava de política?
A. C.- Bé, sí, de petit potser no gaire, perquè no crec que es parlés en moltes cases de política, però, a partir dels deu o onze anys, sí que es va començar a parlar bastant de política, entre altres coses perquè el meu germà que té sis anys més que jo, ja anava més avançat i havia tingut alguns problemes polítics i sí, per tant, es parlava molt. Fins i tot en algunes cases es deia (m'he assabentat ara) “vigila el que fas sinó et passarà com als de l'estanc”, perquè a casa la meva mare tenia un estanc.

A.P.- Dedueixo, per tant, que la política es tractava en el seu sentit d'identitat o d'oposició franquista, contra el règim.
A. C.-Sí, més aviat com una qüestió social però sempre, sempre, sempre, mirat des d'un punt de vista de Països Catalans. Sempre era primer una qüestió nacional que entenien i que entenen que va lligada a una qüestió social, no es poden separar l'una de l'altra... No podria dir. Era una lluita contra el franquisme, de manera evident, evidentment que sí, però posant sempre, sempre, aquesta entonació de la qüestió nacional.

A.P.- Molt bé. Per tant, des de ben petit, des de ben jove, ja sigui perquè el seu germà, que és Josep-Lluís Carod-Rovira, i vostè van tenir necessitat d'expressar-se, suposo, o de col·laborar, més ben dit, o de participar en actes i en tot allò que en aquell moment polític es vivia, estem parlant dels anys 72 o 73, tot era molt difícil, no?
A. C.- Si, els dos estàvem estudiant en el seminari de Tarragona i, vulguis o no, hi havia molta gent allí que es movia. Recordo, per exemple, que quan jo feia no sé si era cinquè o sisè de batxillerat, el meu germà ja havia sortit del seminari i estava estudiant a Barcelona, que era el 73; recordo que ja el van detenir a ell i a la seva núvia, que és la meva cunyada ara, en la detenció dels 113 en la parròquia de Maria Mitjancera i, a partir d'allí, crec que va ser el punt d'acceleració d'aquesta activitat, d'aquesta mentalitat o d'aquestes ganes de dir que ja n’hi havia prou, que això s'ha d'acabar. No és una cosa que no vagi amb mi, sinó que al contrari, jo vaig estar implicat des de jovenet, des dels quinze o setze anys.

A.P.- I els seus pares com es van prendre que els dos germans estiguessin…?, eren conscients?, coneixien les seves activitats?
A. C.- Sí, sí. Sabien.  

A.P.- Patien?
A. C.- La meva mare patia i el meu pare deia “id con cuidado”, perquè el meu pare sempre parlava castellà. “Aneu amb compte”, sí, però ell sempre ho tenia claríssim.

A.P.- Que no es podien posar portes al camp.
A. C.- Que havíem d'estar, entre altres coses perquè, bé, ell sempre havia estat en el bàndol republicà durant la guerra, havia tractat amb gent de nivell de la República i sempre tenia aquesta cosa que durant una sèrie d'anys quedava amagada perquè, clar, tothom estava, però que, a partir d'un determinat moment en què els fills exploten, perquè el pare ajuda a explotar.
 

A.P.- Acompanya.
A. C.- Sí, amb la seva edat… perquè ja era molt gran.

A.P.- L'any 75, quan va morir Franco, vostè tenia 17 anys, com recorda el Cambrils d'aquella època?
A. C.- El Cambrils d'aquella època ho recordo petitó comparat al d'ara, amb molta separació entre poble i platja, de terreny, vull dir, molta separació de terreny. I ho recordo, a part de la qüestió del turisme, que hi havia un grup important de gent jove (quan dic jove dic dels quinze fins als trenta anys), amb moltes ganes de fer coses, de fer activitats i tal. I darrere o al costat, o com li vulguis dir, sempre estava la qüestió política: de “hem d'avançar, hem d'avançar, hem d'avançar” …, però diguem que la dissimulàvem una mica amb el que en el seu moment era el Grup de Joves.

A.P.- Un Grup de Joves però que era una entitat lligada amb…
A. C.- No, no. Cap partit de res.

A.P.- Ni religiós?, Com una associació d'esbarjo?
A. C. Sí, com una entitat, però la majoria de gent era universitària i una altra gent que era aquí i bé, i que el cap de setmana explotava.

A.P.- Recorda el primer acte o moment en què va participar en algun esdeveniment polític o de tipus d'activisme social?
A. C.- Recordo quan ja estava a Barcelona. El primer any vivia a casa del meu germà i de la meva cunyada i que, evidentment, allí hi havia prou…
A.P.- Moviment?
A. C.- I recordo moltes manifestacions i coses i records, per exemple, algun concert de Lluís Llach en el Palau d'Esports que va ser bastant…

A.P. Emotiu?
A. C.- Sí, molt emotiu i, a més, manifestacions i reunions, i llavors ja estava en la branca jove de PSAN i a Barcelona, en la facultat, que jo estudiava Dret, ja teníem activitats, ja.

A.P.- I quina relació va tenir amb l'Assemblea de Catalunya?, quin va ser el seu primer contacte?, a través del seu germà, de la secció jove, potser?
A. C.- El meu germà i la meva cunyada van ser detinguts al novembre del 1973 i jo vaig anar a viure a Barcelona al setembre del 75. Aquí, a Cambrils, encara no hi havia l’Assemblea de Catalunya i podem dir que la secció de Cambrils es va constituir en el menjador de casa, el meu germà i jo, i dos o tres cambrilencs que estudiaven a Barcelona i el cap de setmana veníem per a aquí i comencem a moure'ns per a crear l’Assemblea de Catalunya a Cambrils.

A.P.- A part de vostès dos, aquestes persones eren de diferents partits polítics? militaven?
A. C.- Jo crec que sí que militaven; una era Montserrat Cros i l'altre era Joan Mas.

A.P.- És a dir, que era PSAN, vostès, PSUC, potser…
A. C.- Sí, i hi havia una altra que no recordo com es deia, de quin partit era… no em recordo de quin partit era, era trotskista. I aquí comencem i, partir que exportem o importem l’Assemblea de Barcelona, la creem aquí a Cambrils i la vam proveir amb molta més gent, molta més gent.
 

A.P- Era fàcil entendre's amb els integrants de l’Assemblea, encara que tinguessin diferents postulats polítics com el trotskista, o Joan Mas que venia de PSUC, o vostès que venien del PSAN?, era fàcil entendre's perquè hi havia un objectiu comú?, suposo.
A. C.- Sí, sí, perquè hi havia un objectiu comú; l'única cosa que passa és que, a vegades, diguem que alguns volíem alguna cosa més o alguna cosa diferent, però normalment no teníem massa disputa, és a dir, tots teníem clar que era el que volíem: que arribés d'una vegada la democràcia.

A.P.- I tots eren d'origen català o hi havia algú que no ho era?
A. C.- No, aquí a Cambrils, quan es va constituir, la majoria sí, però hi havia alguna gent que venia del PSUC que era emigrant… recordo un tal Julio no sé què, que era del PSUC, i recordo em sembla que també estava el pare d'Ana López i, no sé, potser hi havia algú que no fos d'origen català però la majoria era de Cambrils.

A.P.- Ho comento pel fet que a l'ésser un moviment o una entitat d'arrels catalanes i de moviment català, per saber si en una localitat tan petita com era Cambrils en aquest moment, havia pogut atreure a gent que no havia nascut aquí.
A. C.- Sí, però era gent que ja estava militant.

A.P. En política activa.
A. C.- Jo crec que eren del PSUC en aquella època.

A.P.- Hi havia, si no ho entenc malament, cada secció local de les assemblees es comunicava d'una manera una mica especial donades les circumstàncies de repressió de l'època. Recorda com es comunicaven entre Cambrils, bàsicament amb Barcelona, que era on estudiaven?
A. C.- Sí, bé, nosaltres ho teníem molt fàcil perquè el dilluns anàvem i tornàvem el divendres, així que durant la setmana podríem tenir…

A.P.- La via era directa.
A. C.- La comunicació era molt fàcil, a part de que la gent ja gairebé, que la majoria ja no ens amagàvem, per dir-ho d'alguna forma. Estem parlant que teníem disset anys i l'embranzida dels disset anys no te'l lleva ningú, vull dir.

A.P. I així diu que no s'amagaven…
A. C.- No ens amagàvem massa.

A.P.- Però clar, aquí a Cambrils entenc que hi hauria guàrdia civil, unes forces de seguretat, un ajuntament d'aquell moment de tipus franquista… tots es coneixien. Deixaven fer, no posaven pegues tret que fos massa evident?, com funcionava?
A. C.- A veure… era com dos mons separats, un món era la l’Assemblea de Catalunya i els partits democràtics que donaven suport, que anaven fent activitats que eren clandestines, evidentment, però de cara a l'ajuntament i a la guàrdia civil o el que sigui, intentàvem dissimular, despistar, però com ens coneixíem tots, no podíem amagar res. Es donava el cas per exemple, que jo arribava de Barcelona el divendres a la tarda i la guàrdia civil es passava per l'estanc de la meva mare i deia: “bé, quin xou em muntaràs aquest cap de setmana?”. Bé, perquè ja ho sabien, i el que intentàvem era muntar-ho però que no ens trobessin muntant-ho.

A.P.- Llavors, les accions que anaven fent per part de l'Assemblea, eren conscients que tindrien unes conseqüències?.
A. C.- És que, encara que no es fes res, la gent més destacada que anàvem davant, tots sabien qui érem i no et podies amagar. Però clar, quins actes fèiem? a part de penjar pancartes, de penjar cartells, passar fulls volants sobre alguna cosa concreta…

 A.P.- I un acte important va ser la manifestació.
A. C.- Vam fer una manifestació l'11 de setembre.

A.P. Exacte, que va ser bastant important.
A. C. La manifestació de l'onze de setembre del 1976, això va ser espectacular, va ser la primera vegada que a Cambrils es va fer una manifestació important.

A.P.- Més de cinc-centes persones.
A. C.- No recordo quanta gent, moltíssima.  No ho recordo perquè anava amb el el megàfon cridant les consignes, però recordo que va ser una cosa … Emocionant.
Sí, emocionant. Més que res perquè la gent va dir: “fora, ja s'ha acabat, jo surto al carrer i llestos!”. I després el que va ser molt emocionant va ser pujar al balcó de l'ajuntament i treure la bandera espanyola i la gent cridant “volem la senyera en el pal del mig”. Vull dir, que són totes aquestes coses que ja… però això ja és al cap d'uns mesos d'haver mort Franco i, a més, aquell estiu havíem tingut la Marxa de la Llibertat, aquí a Cambrils, crec que va ser el setze o el disset d'agost, o el disset o divuit d'agost, i ens van detenir a set, vuit o nou persones. És a dir, i aquí no és tant la Assemblea de Catalunya que es va implicar en això, sinó que ja vam ser uns quants que formàvem part de la Assemblea de Catalunya que érem joves, molt joves, que vam agafar l'embranzida que portava Pax Christi, que va ser qui va organitzar aquesta marxa. Nosaltres ens vam posar en contacte amb Pax Christi de Reus i muntem la Marxa de la Llibertat aquí a Cambrils, que va ser amb una columna que venia del Priorat, em sembla que havia sortit de La Figuera i que estava molt fluixeta, molt fluixeta, molt fluixeta, i quan va arribar aquí li vam donar una embranzida espectacular perquè hi havia molta gent que esperava que arribés la Marxa al portal. Però també hi havia molta guàrdia civil que va impedir que poguéssim fer-ho allà a dalt i vam fer un acte de distracció a la guàrdia civil, vam fer córrer que ens aniríem tots cap a l'ermita i, a l'hora de la veritat, baixem a la plaça del Pòsit on ara està el monument Marcel·lí Domingo, i vam fer un acte allí i, clar, imagina't com estava allò, un disset d'agost, com estava allò…

A.P. D'aragonesos.
A. C.- I d'estrangers. I recordo que l'acte mostrava la idea de com s'havien de fer les coses en aquell moment: el meu germà es va posar al mig i vam fer la “pinya”, com un “castell”, i ell no es veia i, mentrestant, molta gent allí fent “pinya” i, mentrestant, la guàrdia civil estava allà dalt, a l'ermita. Hi ha un article, no sé si el trobaràs, del meu germà, en el periòdic, en la revista El Temps, que diu que uns estaven fent l'acte allí a la platja i que uns altres estaven amagats darrera els arbres de l'ermita i allà dalt no hi havia ningú.
 
 A.P. - Va haver-hi detinguts?
A. C.- Sí, sí, l'endemà repartim fulls volants en set llengües per la platja, en vestit de bany, i alguns ens vam haver de ficar a la mar.

A.P.- Són anècdotes d'aquella època.
A. C.- Sí, sí, també va sortir un article que es titulava “Llibertat en set veus”. La gent al·lucinava perquè no entenia què passava i, a la tarda, a la plaça del Pòsit cantava Xesco Boix en un acte per a nens que aprofitem per a després intentar fer coses, però en un moment que em vaig despistar, em van agafar i, llavors, al “cuartelillo” i a la presó de Tarragona.

A.P.- Presó militar?
A. C.- No, presó, presó, la que hi ha encara al costat del Corte Inglés. Perquè allí, van detenir a set o vuit o nou persones.

A.P.- I el tracte que va rebre?
A. C.- Aquí, la guàrdia civil molt bé.

A.P.- Clar, si es coneixien…
A. C.- I després, no sabíem on ens portarien i se li va escapar a algú que anàvem a la presó i respirem una miqueta.

A.P.- No anaven a Via Laietana.
A. C.- Perquè no anàvem a cap altre lloc que ens poguessin fer mal, però és una experiència que sempre la recordarem.

A.P.- I com va ser que van sortir de la presó?
A. C.- Aquí crec que va tenir algun gest important Lluís Recasens, alcalde de Cambrils d'aquella època, qui va parlar amb Castejón (governador civil) i va fer alguna gestió perquè sortíssim al cap de tres dies, em sembla. D'igual manera que es va pactar amb Lluís Recasens com es faria la marxa, havíem pactat perquè ell sabés en tot moment què passava, però com la guàrdia civil va comparèixer, ho canviem tot. Però aquí haig de reconèixer que es van portar molt bé.

A.P.- Amb el pas dels anys han parlat d'aquest fet en concret?
A. C.- Amb Lluís Recasens? Sí, moltes vegades. Quan va fer el llibre de les seves memòries, ens va reunir aquí a Cambrils. Perquè aquí van detenir a tres fills de Cambrils: a l’Anton Teixell (a qui van detenir sense haver fet res, perquè feia tres o quatre mesos que l’havien detingut en una manifestació a Barcelona del Barça i van dir “a aquest ja el tenim fitxat, a aquest el buscarem a casa seva”), i després al Jordi Fargas i a mi, que érem els amos del “cotarro” de tota aquesta història, i després a una altra gent, a estiuejants.

A.P.- Vostè ha estat part activa del qual fa uns anys es diu “procés”, ja sigui perquè milita en Esquerra Republicana i ha estat dirigent de l'Assemblea Local de Cambrils m'equivoco? i, a més, si no vaig equivocada, es va fundar l'Assemblea local de l'Assemblea Nacional de Catalunya per part seva. Llavors, veu un paral·lelisme, salvant les distàncies, el temps, les èpoques… entre el que es reivindicava en aquella època, a pesar que hi havia un dictador, un estat repressiu a nivell militar, amb el que està passant ara?
A. C.- Sí, a veure, aquí s'ha de fer molta distinció, perquè el que era l’Assemblea en aquell temps més que res era una organització formada per partits i alguna associació, així com “Justícia i Pau”, però no era tant de persones concretes sinó d'organitzacions polítiques; en canvi la Assemblea Nacional Catalana d'ara està formada per persones; els partits, alguns poden tenir alguna intenció, diguem, d'orientar-la, però està formada per persones. Per exemple, recordo que vaig tornar de París on vaig ser delegat del Govern de Catalunya, quan vaig tornar en el 2011, em vaig interessar de seguida per l’Assemblea, però diguem per l'àmbit jurídic, per la sectorial jurídica de l’Assemblea, i quan vaig comparèixer en una reunió a Barcelona em van dir que “primer t'has de fer soci d'allí on vius, de Cambrils” i vaig dir: “és que no hi ha ningú, seré el número u de l’Assemblea de Cambrils”; vaig estar sol i al cap de dos o tres mesos es va començar a moure un grup de gent, i aquí, al meu despatx, aconseguim ser unes catorze o quinze persones. Es van fer algunes reunions, no es diu secció local em sembla, es diu secció territorial de l’ANC d'aquí, de Cambrils. El que és trist és que moltes de les coses que es reivindicaven quan l’Assemblea de Catalunya ara les has de continuar reivindicant des de l’Assemblea Nacional Catalana. I clar, podem tornar a parlar d'amnistia, podem tornar a parlar d'autodeterminació, que és el que ha quedat penjat des de fa 45, 46 o 47 anys, però la similitud més que res, són els objectius quant a la formació de la gent, no, perquè uns estaven formats bàsicament per entitats, per partits polítics i l’Assemblea Nacional Catalana està formada per gent, amb independència que puguin ser militants d'algun partit o no.

A.P.- I ja per a acabar i enllaçant amb aquesta última pregunta, és optimista vostè respecte a la possibilitat que es resolgui el conflicte català? Perquè realment és així com li diu, l’anomena tothom. Abans era la qüestió catalana en el setanta-set i ara és el conflicte… el llenguatge és important, no creu?, què pensa que pot passar?
A. C.- Sóc optimista perquè normalment sóc optimista, però jo crec que hem avançat molt. No té absolutament res a veure l'any 74, 75 i 76, evidentment que no, encara que sí que hem sofert una involució en els últims anys. A nivell polític hem perdut molt. Però, de tota manera, jo sempre dic que l'any 74 o 73 quan vaig començar a tenir consciència política, tenia quinze o setze anys, aquí a Cambrils érem tres independentistes: Jordi Fargas, Leonor Clua i jo, només tres, ja està, no hi havia ningú més. Quants vots han tret els independentistes a Cambrils?, què podem dir, que hi ha 10.000 independentistes a Cambrils? Si es poden sumar aquests partits que es consideren independentistes, som molta gent. S'ha avançat molt? Moltíssim, moltíssim. I l'única cosa que passa és que penso que hi ha molts partits, com per exemple el que hauria de donar la volta, que és el PSOE, que és el que hauria de fer el gest de demostrar si realment és demòcrata o no és demòcrata, republicà o no… ja ho veiem que cada dia en el govern amb Podemos, que cada dia tenen una batussa; i Podemos està passant de tot, cada dia discussions…. I, d'altra banda, el que entenc i el que és veritablement important és que la gent a Catalunya s'ha mobilitzat molt, la gent ha deixat el sofà. Abans la lluita política se cenyia a molt poques persones, la gent el que feia era anar a votar i ja està; quan es va començar a poder anar a votar, però no tenia activitat política i ara la gent entenc que està molt conscienciada, que discuteix les coses. Si tu vols a vegades es deixen influir molt pel que diuen els mitjans i ho ha escoltat a Tele5 o a TV3, però l'ambient és diferent. Per tant, sóc optimista.

ENTREVISTA A LLUÍS RECASENS

Anna Pelaez va entrevistar Lluís Recasens Colom, "de professió professor mercantil jubilat i alcalde de Cambrils durant els anys 1973 - 1979", tal com el va presentar en el seu treball. A continuació transcrivim l'entrevista completa.

A.P.- Vostè és de Cambrils?, va néixer a Cambrils i els seus pares també eren de Cambrils?

L.R.- Tots som de Cambrils, sí, i de molts anys enrere, sobretot aquí tinc dues branques familiars molt importants: Recasens i Massagué. El meu pare es deia Recasens Massagué. I el meu avi Colom també va ser alcalde de Cambrils .

A.P.- A la seva casa es parlava de política quan vostè era petit o jove?

L.R.- No.

A.P.- Però si que hi havia tradició per haver tingut un avi alcalde.

L.R.- L'avi matern ja ho era, així que sí, que ve de tradició, però a casa pesava més l'avi patern que es dedicava poc a política i molt a cuidar de la família, ajudava molt als fills i era persona de molta categoria humana. Tot el que tinc l'he heretat d'ell en aquest aspecte.

A.P.- És a dir, que no es parlava de política. Va ser vostè qui ho va decidir quan va sentir la necessitat o va ser cridat a participar en la vida col·lectiva de Cambrils?, La primera cosa que vostè va fer en política va ser alcalde o abans va tenir algun altre càrrec?

L.R.- Vaig tenir un càrrec molt important i això em va portar a l'ajuntament i a fer política. Érem dotze germans i cosins germans i jo era el més gran i per tant estava acostumat a manar.

I llavors, quan algú preguntava qui havia d'anar davant, tots deien que jo, per aquest motiu. Havia participat en la fundació de la Revista Cambrils, en la fundació del Patronat de Turisme de Cambrils, en gairebé totes les activitats cambrilenques, sempre vaig ser una persona molt activa en totes les activitats associatives, però molt activa, tremendament activa: president de la Congregació Mariana, president d'Acció Catòlica i primer director de la Revista Cambrils.

A.P. Això és un orgull per a vostè, que encara continuï la Revista Cambrils després de més de cinquanta anys de la seva fundació.

L.R. Jo tenia 25 anys quan em vaig posar al capdavant de la Revista.

A.P. Quan vostè va ser alcalde de Cambrils, després de tota aquesta trajectòria que relata d'haver participat en tota activitat cultural o associativa de Cambrils, ho va ser en un moment molt delicat políticament.

L.R. La transició, jo sóc contemporani del Suárez.

A.P.-Van ser uns moments molt, molt moguts, a nivell polític. Com ho va viure vostè des d'aquí, des d'un poble de Catalunya?, que es copsava aquí?, hi havia consignes des de Madrid?, s'havia d'anar amb compte amb el que es deixava fer i amb el que no es deixava fer a l'oposició al règim en aquell moment?

L.R.- No, els que feien política en aquell moment… jo tenia el governador, per exemple, que era gent de molt d'enteniment, no ens donaven cap problema.

A.P. És a dir, els hi deixaven fer.

L.R.- Sí, ens deixaven fer i d'una manera molt humana.

A.P.- Era fàcil fer política en aquell moment o hi havia molts problemes?

L.R.- No, com sempre… no? Els problemes els hi crea un i els resol un.

A.P.- Molt bé.

L.R.- Per part meva, poques paraules i moltes obres. Durant la meva trajectòria política vaig fer una quantitat d'obres públiques extraordinària.

A.P.- Per exemple?

L.R.- Per exemple, la canalització de totes les rieres, la construcció del centre direccional, vam comprar totes les finques on està ara l'ajuntament i les escoles, i vam fer totes les obres, les escoles i tot això.

A.P.- I van deixar el terreny preparat perquè es construís allí el nou ajuntament.

L.R.- Sí, tots els terrenys els vam comprar llavors i ho vam deixar preparat tot.

A.P.- El tema en el qual estic més centrada és el de l’Assemblea de Catalunya, vostè recorda qui formava part i per què?, era gent d'aquí, de Cambrils? L’Apel·les, el Teixell, el Jordi Fargas,... Vostè els coneixia com a joves d'aquí, del poble?, quan ells feien totes aquestes accions reivindicatives a favor de la llibertat i de l'Estatut i tot això vostè tenia por que es descontrolés molt l'assumpte i que hagués d'actuar la guàrdia civil? Perquè tinc entès que una de les coses que vostè va fer va ser intercedir per a treure una persona de la presó.

L.R.- No, a una no, a vàries. Perquè aquests nois anaven com tots els joves, no? Aquests són els que veuen el demà i van cap al demà, i el demà era la democràcia i això de Franco s'havia acabat. I aquests són els que van fer la Marxa de la Llibertat.

A.P.- Recorda vostè com va ser això?

L.R.- Sí, alguna cosa. Van venir pel camí de Montbrió, em sembla que era el camí del cementiri, van arribar a Cambrils per dalt i llavors es van reunir tots en la plaça de Marcel·lí Domingo i allà van fer un manifest. I no recordo què van dir perquè ja fa molts anys d'això, però el que sé és que els va detenir la Guàrdia Civil i els van dur a la presó de Tarragona i a mi això em va enfadar molt. Vaig anar a veure al governador (això ho va fer el governador, un tal Castejón) i, li vaig preguntar per què ho havia fet i li vaig dir que ell s'encarregués de Tarragona i que deixés tranquil·la a la gent de Cambrils, però ells ja eren a la presó. Jo li vaig dir que fes el favor de treure'ls de presó i ell es feia el despistat, no em feia cas. I li vaig dir que no em mouria de la seva casa, del govern civil, fins que no els tragués de la presó, així que ja li podia dir a la seva dona que em fes el sopar perquè, si no els alliberava, jo em quedaria allí. Al final resulta que els va alliberar i va fer el que jo li vaig dir. Els va alliberar l'endemà i jo vaig ser allí fins llavors.

A.P. I quan van sortir els joves de la presó, van venir els seus pares a donar-li les gràcies?

L.R.- Sí, alguns van venir, alguns.

Fill L.R.- Franco feia nou mesos que havia mort i no se sabia que passaria. I no sols en aquest moment, sinó una de les persones que havien empresonat era Gerard Claret, un dels grans violinistes de Catalunya. En un concert que va donar a Barcelona, quan es va acabar l'obra (això va ser després de trenta anys o així) i va ser al camerino a felicitar-lo i, en veure'l, Gerard Claret el va abraçar, va treure de la seva cartera el paper amb el qual ell el va ajudar a sortir de la presó, i això va ser després de trenta anys i encara estava molt emocionat perquè ho van passar molt malament.

A.P.- Això és una satisfacció tremenda, no?

Esposa L.R.- Estaven molt espantats; el pare de Gerard Claret i de Lluís Claret, que és xel·lista i fillol de Pau Casals, era d'una família catalanista i estava exiliat a Andorra. I Gerard, estant a la presó, va pensar que el seu pare li preguntaria per què s’havia significat… i d'aquí ve una altra cosa, i és que també van detenir a Scott Willy un guitarrista nord-americà. I tots estàvem espantats perquè aquests dos músics havien penjat al castell de Vilafortuny, que era on se celebraven els actes del festival de música de Cambrils, uns globus pintats amb això de llibertat, amnistia… i Lluís era president i entusiasta d'aquest Festival, així que fiquessin a la presó a més a aquests grans músics, va suposar molt de sofriment.

Fill L.R.- I pare, t'ho van agrair molt, els pares de l’Apel·les, la mare Maria, també t'ho van agrair molt. Els Teixells també t'ho han agraït molt sempre i aquest agraïment és una cosa que no sols l'han expressat de paraula, sinó que, en coincidir amb ells es nota aquest agraïment, encara que no sigui verbal, l'afecte es nota només amb la proximitat.

A.P.- Amb tot el que he llegit aquests dies que ha estat molt, ahir Apel·les em va donar records per a vostè i Robert Benaiges, amb qui també vaig parlar, em va dir que era vostè la persona que m'ho podria explicar molt bé.

L.R.- Aquí a casa havíem fet reunions amb el Wifredo Espina, Tarradellas i Martín Villa. Aquí mateix, aquí mateix, en aquesta sala.

Esposa L.R.- Amb Martín Villa, vint anys, va venir cada estiu.

A.P. Bé, tenia casa aquí, a Vilafortuny.

Fill L.R.- I a vosaltres, com a persones del país, què pensàveu sobre el restabliment de la Generalitat perquè a Madrid no ho veien gens clar i volien conèixer l'opinió d'unes persones que ells consideraven moderades, quina visió tenien d'això.

A.P.- El que diu Ignasi és una pregunta perfecta. Quina visió tenia d'això?

Esposa L.R.- Vols que t'ho digui?

A.P. Però vostè també estava en les reunions amb Tarradellas i Martín Villa?

Esposa L.R.- A veure, Tarradellas, Martín Villa i el governador.

A.P.- I què els transmetien vostès sobre la situació?

Esposa L.R.- Jo, a Martín Villa li deia de tot, però no et puc dir el que ell em contestava. Amb això de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, no ho entenien de cap manera i el meu cunyat i nosaltres, li vam dir: “Rodolfo pensa que hi ha hagut dos milions de persones al carrer manifestant-se a Barcelona”. Mira, això ho parlem aquí a l'agost.

L.R.- I Martín Villa va venir a una reunió a l'ajuntament i davant de tots els companys de l'ajuntament em va fer una abraçada i un petó en cada galta.

Esposa L.R.- I la seva dona li deia: “demana-li, Luís, demana-li per Cambrils”. Perquè et dic això que la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia els quedaven molt lluny i, aquí parlant, jo sempre els deia com a dona de carrer que sóc, el que estava passant; escoltàvem i canviàvem impressions de manera tranquil·la.

A.P.- I Tarradellas, el President?

Esposa L.R.- Tarradellas, bé, aquí a casa es va parlar de tot això de Tarradellas.

Fill L.R.- Suposo que Martín Villa que havia estat molts anys governador de Barcelona, a Madrid s'entenia que era qui coneixia Catalunya, sense entendre-la clar, i llavors aquest senyor quan sortien aquests temes de restaurar la Generalitat, ell quan venia aquí a l'estiu, amb el seu cercle d'amistats conegudes sondejava els criteris que tenia perquè els considerava persones moderades i amb coneixement i criteri.

A.P. Era una influència també, no?

Fill L.R.- Sí, era un punt de vista més.

Esposa L.R.- Ell va venir aquí a estiuejar quan era governador de Barcelona i, fixa't, ministre de l'interior i vicepresident del govern. No sé si va venir amb 20 anys i cada any dinàvem un parell de vegades, ell venia aquí i nosaltres anàvem allà, i es van parlar coses molt serioses que ara tampoc diré.

A.P. No, no. Jo, amb el tema que portava, amb això tinc més que suficient, perquè era el tema de l’Assemblea, sobretot aquest cas que l'alcalde que hi havia en aquell moment en època de la dictadura va ser qui va intercedir i va pressionar per a treure'ls de la presó. I això era un fet que jo volia relatar, perquè es veiés que les coses no eren ni blanques ni negres, que hi havia molts matisos, que no era el mateix estar a Barcelona que a Cambrils i que les coses no eren tan fàcils, sinó que eren molt perilloses tant per a uns com per a uns altres.

Esposa L.R.- No, no era fàcil perquè no se sabia fins a on podien arribar. Ara sabem que hi havia presons, tortures, exili. Ells deien que els joves presos no podien anar a la universitat, que no podien continuar la carrera…

L.R.- Bé, jo havia tingut molta autoritat perquè havia estat president de la Congregació Mariana de Cambrils, president d'Acció Catòlica, director de la Revista Cambrils. Això em donava molta autoritat i a mi Martín Villa m'escoltava molt. Jo també cridava al meu cunyat Wilfredo i venia aquí i també parlaven ells dos, ja que Wilfredo era un periodista d'opinió política dels pioners.

A.P.- Perquè quina vida més plena en tots els sentits, no, Sr. Recasens?, està satisfet? Aquesta és una pregunta personal: està satisfet amb la seva vida, amb tot el que ha fet que tots sabem?

L.R.- Ah, sí. Sobretot, d'haver-me casat amb la Montserrat.

A.P. Li ha quedat alguna cosa que li hagués agradat fer i que no hagi pogut?

L.R.- No, no. Vaig fer moltes obres públiques.

A.P. Ha estat escriptor i historiador, ha participat en la vida política i associativa, és a dir, que ha tingut una vida molt plena.

L.R.- Sí, podríem dir que tinc molta seguretat en mi mateix.

A.P. I el millor de tot és el que ha dit de la seva senyora, m'ha encantat.

Fill L.R.- És veritat, el meu pare sense la meva mare…

A.P. És que fan un bon tàndem.