Estampes cambrilenques / Gener de 1956

Sense cap mena de dubte, el gran desastre marítim de 1911 ha estat la desgràcia va més terrible que ha patit Cambrils en el transcurs de tots els segles.

Com cada dia, els braus pescadors havien sortit a la mar a la recerca del seu manteniment diari. A mitja tarda el cel estava tapat i el fred era intens; de sobte bufi un vent huracanat que els féu comprendre el perill en què es trobaven. Devien ser les sis del vespre quan els pescadors que es trobaven més propers van posar, amb dificultats, els vaixells a cobert.

La nit avançava, negra, horrible. La mar s'anava embravint, muntanyes d'aigua queien sobre les barques que no havien pogut arribar a terra. Els pescadors, que tan tenaçment lluitaven contra la fúria dels elements, van creure que estaven a una distància oportuna de la costa per poder ancorar, però s'enganyaven. Després d'una estona d'haver ancorat, tenien el cables trencats i les àncores perdudes. Més de quatre hores estigueren a mercè de l'huracà, com joguines de les ones. Enmig de la confusió terrible, atabalats, molts pescadors van resoldre de tirar-se a la mar per arribar a terra nedant i demanar auxili. Alguns finiren; d'altres arribaren extenuats i tremolant de fred. N'hi hagué alguns que no es volgueren separar de les seves barques i aguantaren la força del vent i de la tempesta fins que les tirà contra les roques i les destrossà totalment.

El balanç de la malauradament cèlebre nit del 31 de gener de 1911 fou de quatre ferits greus i 15 morts

L'endemà al matí, l'aspecte que oferien les platges de Cambrils fins a Miramar, per a aquelles persones que esperaven encara alguns dels seus parents o amics, era punyent i alhora desconsolador. Aquí i allà es veien les desferres de diverses barques completament destruïdes, i d'altres amb avaries d'importància.

Els cadàvers de dos nàufrags eren xops d'aigua, blancs com la neu; les seves fesomies no estaven alterades, semblava que dormien... A uns cent vint metres d'allí i protegit per uns matolls es va trobar un altre cos sense vida; es devia morir de fred en sortir de l'aigua i no trobar cap alleujament.

La notícia de la catàstrofe s'escampà amb la velocitat d'un llamp i a primeres hores de la matinada es començaren a organitzar els treballs de rescat. El rector de Sant Pere, mossèn Rafel Martí, i l'agutzil del barri Marítim foren els primers a acudir al lloc del sinistre per oferir els auxilis, però, com que el temps encara era violent i enredat, no es va poder auxiliar, sinó només ajudar a desembarcar parelles gairebé destruïdes però amb tripulants salvats.

El dia dos de febrer ja s'havia calmat el temps. La població va acudir en massa al lloc de la catàstrofe i es van salvar les barques aprofitables. En van ser sis i de dues o tres no es van trobar ni les desferres. Allí es van confondre totes les classes socials: des de mossens i religiosos, l'alcalde i l'Ajuntament, les autoritats militars i civils, fins al llaurador més senzill. L'alcalde va haver de dur queviures per abastir l'aplec de gent i donar-los els mitjans per continuar la dura tasca. Pensem que tot el poble hi va acudir sense preocupar-se de dur menjar.

El balanç de la malauradament cèlebre nit del 31 de gener de 1911 fou de quatre ferits greus i 15 morts. A continuació en donem la llista:

• Esteve Rom Piqué, de 40 anys d'edat.
• Josep Ferreté Fortuny, de 26 anys.
• Josep Font Font, de 28.
• Josep Vernet Bardí, de 57.
• Francesc Grau Meumé, de 56.
• Marià Solé Planells, de 28.
• Josep Salvat Bassedas, de 48.
• Joan Cassas Pujol, de 10.
• Celestí Guinart Font, de 15.
• Calixt Pardo Morell, de 13.
• Miquel Paradís Llobet, de 13.
• Eugeni Borràs Fortuny, de 13.
• Marià Piqué Folch, de 19.
• Frederic Pascual de Gavaldà, de 19.
• Joan Alterats Vallverdú, de 21.

Les pèrdues materials foren, com es pot comprendre, de molt consideració. El dia quatre tingué lloc l'enterrament dels nàufrags que aparegueren a la platja. L'espectacle fou commovedor; gairebé tots els cambrilencs anaren a acompanyar els cadàvers al seu darrer redós, compliren el seu deure de ciutadans i mostraren el seu dolor davant de tanta desgràcia. Les llàgrimes silencioses dels pescadors es barrejaven amb els gemecs esfereïdors i els sospirs que exhalava la multitud de mares, esposes i filles, agrupades maquinalment al voltant dels fèretres, que obstruïen el pas dels que els portaven.

El dia quatre de febrer tingué lloc l'enterrament dels nàufrags que aparegueren a la platja. L'espectacle fou commovedor; gairebé tots els cambrilencs anaren a acompanyar els cadàvers al seu darrer redós, compliren el seu deure de ciutadans i mostraren el seu dolor davant de tanta desgràcia

Formaven el dol la Junta del Pòsit de Pescadors, el rector de Sant Pere, el comandant 2 de la Marina de Tarragona, Sr. Aguiló; l'Ajuntament presidit per l'alcalde Josep M. Dalmau; els senyors tinents de Carrabiners i Guàrdia Civil, autoritats i representacions de les societats. Quan arribà la comitiva fúnebre al cementiri, després dels responsos, el rector de Santa Maria, Carles Espinach, va pronunciar un breu discurs encoratjant tothom perquè resessin i perquè es resignessin.

Tota la premsa s'ocupà de la catàstrofe marítima de Cambrils. Extraiem a continuació la ressenya que va donar dels funerals el "Seminario Católico" de Reus:

"El sàbado celebràronse en Cambrils los solemnes funerales para el eterno descanso de los quince marineros que en la aciaga noche del día 31 último perdieron su vida a consecuencia del horrible temporal desencadenado en esta costa.

El acto religioso tuvo lugar en la espaciosa iglesia de la Virgen del Camino, que resultaba insuficiente para contener al numeroso vecindario que en dicho punto se congregó a fin de rendir este último tributo a las desgraciadas víctimas de la catàstrofe marítima. Pueden calcularse, sin temor a exagerar, con unas 1.500 personas las que asistieron a las fúnebres pompas.

Celebràronse tres misas de difuntos. En la primera ofició el Superior de los Teatinos de San Andrés de Palomar Rdo. D. Salvador Gené, asistido de los Rdos. José Bassedas y D. Antonio Recasens, los tres hijos del pueblo. Dicha misa fue cantada por el coro del Barrio de la Marina.

En la segunda ofició el Rdo. Cura-Pàrroco de Vilaseca que antes lo fue de la Marina de Cambrils, D. Juan Sardà, asistido por el senor Vicario de la Villa, Rdo. D. Higinio Domingo y el Regente de Mas d'en Bosch Rdo. don Antonio Molons, siendo cantada por el coro de la Parroquia de la Villa y finalmente la tercera misa fue celebrada por el M.I. Sr. Vicario General de la Archidiócesis doctor Vidal y Barraquer, asistido por el Rdo. D. José Bassedas y el Sr. Vicario D. Higinio Domingo.

Esta misa fue cantada por la 'Schola Cantorum' del Colegio del Sagrado Corazón, dirigida por los Hnos. de las Escuelas Cristianas, que interpretó la Misa Gregoriana de difuntos con acompatiamiento de armónium.

Dicha misa fue ejecutada, así como el 'Dies irae', a tres voces, del Rdo. Leoncio, con un ajuste, precisión y colorido tan notables que causó la admiración del numeroso auditorio.

El duelo oficial lo presidieron el Iltre. Sr. comandante de Marina de Tarragona D. Manuel Pérez Moreno, con el Cura-Pàrroco de la Marina, Alcalde, Juez Municipal y D. José Vidal y Barraquer, junto con el Ayuntamiento, Teniente de Carrabineros y representaciones del Sindicato, Asociación de Pescadores, Centro Católico y otras entidades de la villa.

El duelo particular lo formaban individuos de las familias de las víctimas y amigos en número de ciento cincuenta personas. Terminada la fúnebre ceremonia, el duelo oficial, a cuya cabeza púsose el Iltre. Sr. Vicario General, situóse en la plazuela de la ermita y allí recibió el pésame de todo el pueblo, que desfiló por delante de las referidas autoridades."

Com que aquest mes (gener 1956) fa 45 anys de l'aniversari de la gran catàstrofe, aixequem les nostres ànimes a l'Altíssim per l'etern repòs dels nostres germans pescadors morts en el compliment de la seva dura tasca.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques