Estampes cambrilenques / Gener de 1991

Estic escrivint en plena setmana dels barbuts. Per si algú no ho sap, els barbuts són tres sants dels quals l'església fa memòria a mig mes de gener i als quals Catalunya, també Cambrils, associa al més rigorós fred hivernal: la setmana dels barbuts és per antonomàsia la setmana del fred. I no és que, ni de bon tros, això sigui el que podríem dir dogma de fe perquè els grans freds històrics no han estat pas aquesta setmana, però als pobres sants se'ls ha carregat aquest mort i molt difícilment se'l trauran de sobre.

Els anomenats sants barbuts són Sant Antoni Abat, Sant Maur i Sant Pau, primer ermità. Pel que fa a Cambrils, és sant Antoni Abat l'únic dels barbuts a qui el poble, secularment, ha venerat com a patró del gremi dels pagesos i dels ramaders

Aquests sants, la iconografia dels quals ens els presenta sempre amb hàbit monacal i amb llarguíssimes barbes, d'aquí el sobrenom de barbuts, són sant Maur, sant Pau, primer ermità, i sant Antoni Abat. La festa dels dos primers se celebra el dia 15 i la del tercer, el dia 17. Són sants que tenen una veneració secular dins l'Església perquè tots van viure els primers segles de l'era cristiana: sant Maur, segle VI, va ser el primer deixeble de sant Benet, a qui el seu pare va presentar i que el sant fundador va enviar a França perquè hi portés la regla benedictina. És cèlebre com a taumaturg i es conta que una vegada va caminar sobre les aigües d'un llac per salvar la vida a un altre benedictí, sant Plàcid, que no és pas el sant el cos del qual venerem a Cambrils. Sant Pau ermità i sant Antoni van néixer el segle III i van morir el segle IV, i tots dos van viure més de cent anys; el primer va morir sobre l'any 341 i el segon el 356. Van portar una vida d'extrema austeritat. Es conta que sant Pau era alimentat per un corb que cada dia li portava pa, i Esteve Busquets diu d'ell que era "l'ermità número u, quan el desert era un desert i que l'única palmera del seu oasi li era suficient per viure i per vestir-se". Sant Antoni, que era fill d'una família rica, va donar tots els seus béns als pobres i es va retirar al desert de la Tebaida, on ell mateix conreava les verdures amb què s'alimentava. El mateix Busquets i Molas diu que sant Antoni era cisteller d'ofici. A més a més de fer paneres i cistells de vímet, fabricava catifes. N'elaborà unes d'espart perquè la gent les trepitgés i ell s'hi arrossegués. D'aquesta manera seria menyspreat i humiliar. Abans d'ell no es coneixen les estores i per això el veneraven els estorers com a patró.

Ja es comprèn que no és pas el nostre intent de fer en aquesta 'estampa' el panegíric dels sants barbuts: "Sant Antoni porta barba / i sant Pau també en duu / i sant Sebastià s'ho mira, / que el pobrissó va ben nu", sinó més aviat de fer notar la influència d'aquests sants en la devoció popular i en la vida dels nostres pobles, incloent-hi sant Sebastià, personatge no menys popular, que no entra, però, en el gremi dels barbuts perquè va morir molts jove. La iconografia ens el presenta sempre lligat a un arbre, quasi nu i amb els dardells clavats al cos.

Sant Maur és venerat als monestirs benedictins i la seva devoció no ha transcendit tant a nivell de carrer. Sant Pau té algunes ermites dedicades i en els pobles on radiquen se'l venera amb romeries i aplecs. Sant Sebastià és titular o copatró de diverses parròquies de l'Arquebisbat tarragoní i en conseqüència són molts els pobles de les nostres comarques que celebren el dia 20 la seva Festa Major, grossa o petita.

Tota festa té la seva característica gastronòmica, en el cas de Sant Antoni són les llaminadures en els seus dos vessants més coneguts: els tortells i els bunyols

De totes maneres i pel que fa a Cambrils, és sant Antoni Abat l'únic dels barbuts a qui el poble, secularment, ha venerat com a patró del gremi dels pagesos i dels ramaders que, fins fa no pas massa anys, era majoritari al nostre poble. Prescindint de sant Galderic o més tard de sant Isidre, els nostre pagesos han tingut sempre sant Antoni com a especial protector de treballs, béns i hisendes a més de tot l'estol de cavalls, matxos i rucs, i les seves respectives versions femenines, així com de tot l'altre bestiar domèstic que la pagesia té, o millor dit tenia, com a elements complementaris, sigui com a auxiliars de treball o de riquesa pecuària. Això es feia palès amb l'espectacle que oferia la plaça de l'Església i els carrers adjacents quan centenars d'animals es reunien per rebre la tradicional benedicció del prevere que, resada la pregària d'invocació, aspergia el bestiar col·lectivament amb aigua beneïda.

Naturalment, aquest patronatge religiós portava ahir, com avui, tot l'aparat de festes paral·leles, de manera que la diada de Sant Antoni era, com ara, de les més populars de l'any. Els carros guarnits, la cavalcada, la gent disfressada, les curses d'equins i els grans balls amb les millors orquestres del moment eren els elements més representatius d'aquestes festes, que el criteri popular entenia que eren com de les festes del Carnaval perquè, a part de totes les coses relacionades amb el món animal, com la benedicció i les carreres de rucs, tota la resta era molt semblant al que es feia popularment per les festes de Carnestoltes. Moltes vegades, com també passa enguany quan el Carnaval és molt primerenc, les festes es succeïen com un complement les unes de les altres, encara que tinguessin tocs diferenciadors com podien ser la benedicció dels animals per Sant Antoni i els 'geps' pel Carnaval, per referir-nos a algun.

Ara ja només cal parlar de les menges de Sant Antoni. Perquè, això sí, els cambrilencs ho tenim molt clar: tota festa té la seva característica gastronòmica. Sigui l'àpat o les postres. En el cas de Sant Antoni són les llaminadures en els seus dos vessants més coneguts: els tortells i els bunyols. Els primers són més aviat obra de les confiteries, mentre que els bunyols tenen un caire més casolà. Uns i altres, però, són correntíssims en les taules cambrilenques en aquesta festa que és, com hem explicat, una de les més tradicionals i arrelades de les que manté la nostra vila.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques