Estampes cambrilenques / Gener de 1993

Explicar en un breu treball la història de les masies, així, en general, és força complicat per la seva pròpia complexitat tant en el temps com en l'espai i, a la vegada i com en un contrasentit, és prou senzilla. Qualsevol diccionari ens diu que una masia és una casa de camp. Així de clar.

L'exposició fotogràfica de masies cambrilenques, organitzada per la Cooperativa Agrícola amb motiu de les festes de Sant Antoni Abat d'enguany, m'ha fet decidir per dedicar l'estampa d'aquest mes a aquest tema. Diguem per començar que a Cambrils habitualment no emprem el nom de masia per designar una casa de camp, sinó més aviat el de mas, com fàcilment es pot comprovar si fem ús dels noms més tradicionals de determinades masies cambrilenques: Mas del Clot, Mas de la Pastora (a la fotografia), Mas de l'Arany... A més, la denominació ha donat, fins i tot, nom a partides del terme com el Mas del Bisbe o a uns camins dels més importants de Cambrils: el camí dels Masos o el del Mas de Clariana, per posar uns exemples.

És difícil d'esbrinar com i quan comença la història de les masies i dels seus usos i configuració. Alguns autors en centren els orígens a França a l'entorn dels segles VII o VIII. Però també, potser, les podríem remuntar a l'època del domini romà, amb les vil·les edificades als entorns més o menys allunyats de les grans ciutats on, com en les masies de molts segles més tard, hi havia habitatges per als senyors i casa per als treballadors que tenien cura de la hisenda. Sembla que les ruïnes romanes de l'Albareda (o de la Llosa, com erròniament se les ha batejat) tenien l'estructura del caire que estem comentant.

Les masies costen molt de mantenir amb una certa dignitat i, en aquestes condicions, només unes quantes han estat restaurades i posades al dia perquè els seus propietaris les utilitzin com a segones residències o llocs de descans a l'estiu. Per exemple, el Mas d'en Bosc, el Mas del Ribes, el Mas del Mateu, el Mas del Xaranga, etc.

A Catalunya, sempre fent una clara diferenciació de la Vella i la Nova, les masies han estat de sempre tota una institució. A les nostres comarques més meridionals, a partir de la segona meitat del segle XII, en què s'inicia la repoblació del camp, és quan comencen a edificar-se les masies i molts pobles tenen en elles els seus inicis, seguint l'estructura feudal de la societat catalana medieval. Eren cases aixecades en unes finques de conreu, propietat dels senyors, que hi mantenien colons, treballadors que conreaven les terres i que vivien en la pròpia finca. També, potser una mica més tard, els masos formaven part de petites o mitjanes propietats rurals privades, que tenien unes extensions no gaire grans, però suficients per al desenvolupament i subsistència d'una família que treballava la terra i vivia al mas. Així, el pagès propietari explotava familiarment l'espai agrícola i s'ajudava dels aspectes forestals o ramaders de la finca; en uns temps sense massa possibilitats i encara menys exigències, podia viure amb una certa independència econòmica. De totes maneres, aquest segon aspecte era bastant més rar que el primer, que s'ha vingut mantenint durant segles, fins ben entrats els nostres temps: senyors i masovers vivint en la mateixa finca, en edificis junts o més o menys propers.

La industrialització de Catalunya a partir de mitjans del segle passat i principis de l'actual i, encara més, la Guerra Civil del 36-39, van fer que aquest equilibri es trenqués. Els propietaris van anar marxant cap a les grans ciutats, a Barcelona en el nostre cas, per raó dels estudis dels més joves i cercant fonts d'ingressos que la terra ja no els donava; mentrestant, les finques eren arrendades o mig abandonades i les masies s'anaven deteriorant i fins i tot caient. I hem de convenir que tots aquests mals, darrerament i amb la forta crisi que afecta el món agrari, encara s'han anat accentuant.

A Cambrils hi havia, i hi ha, dotzenes de masies de tot tipus; a l'esmentada exposició se'n mostraven gràficament quasi una cinquantena. Com tothom sap, el nostre terme és força fraccionat quant a extensions de propietats agrícoles i el latifundi no existeix. Fins i tot unes quantes finques de les més extenses del terme en els darrers anys s'han anat venent a trossos. Les masies, avui, costen molt de mantenir amb una certa dignitat i, en aquestes condicions, només unes quantes han estat restaurades i posades al dia perquè els seus propietaris les utilitzin com a segones residències o llocs de descans a l'estiu. Per exemple, el Mas d'en Bosc, el Mas del Ribes, el Mas del Mateu, el Mas del Xaranga, etc.

D'altres es mantenen perquè hi viuen o les utilitzen els pagesos-propietaris; també unes quantes, força llastimosament, s'estan esfondrant o ja només tenen les quatre parets, i això que alguns, com el Mas del Víctor, el Mas de la Pastora, el Mas del Vela, el Mas del Matas i altres, són o eren masies amb llargues vinculacions familiars. No ens estranyaria gens que, atès el difícil moment que travessa la propietat rústica i la pagesia en general, el problema de la conservació dels masos s'anés agreujant gradualment, fora que se'ls trobi alguna altra alternativa d'ús. Un altre aspecte de certes masies cambrilenques és la seva història. No totes, és clar, en tenen, ni menys és el cas que la seva història particular estigui lligada a la vila en algun sentit. Per exemple, el Mas d'en Bosc, davant el qual s'aixeca l'església vella de Santa Maria de Vilafortuny, d'origen romànic encara que amb reformes posteriors i tomba de Joaquim Roca i Cornet, il·lustre escriptor; o la Masieta, en la qual va passar-hi moltes temporades el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra Justí Guitart, que era germà de la propietària del mas; o dels Teixells, seu del municipi rural independent del mateix nom, que va ser incorporat al terme de Cambrils l'any 1842; o el Mas del Ribes, actualment propietat de la família Sentís, que era antic hostal i lloc on es feia el canvi de cavalls quan les diligències eren el mitjà més corrent de viatjar d'un lloc a un altre més o menys distant, i del qual encara resten algunes parets, portes i finestres.

Sigui com sigui, és evident que els nostres masos formen part del patrimoni viu del nostre poble i que, mentre sigui possible, és convenient i fins i tot necessari de conservar-los com un valor arquitectònic que, tot i el seu mutisme, ens parla del nostre passat enmig d'un ambient rural que va ser prou important en el seu temps i que ara, envoltat per la crisi que sofreix la pagesia, és encara un testimoni de la vida de la gent benestant i dels masovers que hi vivien, i també de la dels pagesos en general, que també tenien la seva caseta al tros, encara que aquesta no arribés a mas. A més, és segur que, deixant volar una mica la imaginació, en alguna de les grans masies cambrilenques s'hi podrien centrar episodis per fer un bon guió de cinema o l'argument d'alguna entretinguda novel·la. Qui sap què pot haver passat en alguna de les nostres centenàries masies en el curs de tants anys i en les vivències de tantes generacions!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques