Article publicat a Revista Cambrils el mes de febrer de 1976
Esperem aviat les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer
Febrer 1976 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Febrer de 1976
En la sessió plenària de l'Ajuntament de la vila que, amb caire extraordinari, va celebrar-se el dia 12 del present mes de febrer (1976), va ser presentada una moció de la Comissió de Cultura en el sentit de considerar-se la conveniència d'iniciar les gestions per al trasllat de les despulles mortals del cardenal Vidal i Barraquer, fins ara guardades en l'església major del monestir cartoixà de La Valsainte, a Suïssa. En realitat no hi hagué cap acord, però l'Ajuntament "acollí aquesta proposta, així com la de la possible erecció d'un monument". (Vegeu l'acta de la sessió, en les pàgines corresponents a "Información Municipal".)
Dissabte i diumenge, dies 14 i 15, la premsa diària donava la notícia que el Secretariat Diocesà de "Justícia i Pau" de Tarragona, en una reunió celebrada darrerament, havia acordat accelerar les gestions per al trasllat del cos del cardenal des de Suïssa a la seva Seu tarragonina, creient interpretar els desigs del país. S'ha programat una acció immediata per tal d'aconseguir-ho com més aviat millor, i cal suposar que tant el Sr. arquebisbe de Tarragona monsenyor Josep Pont i Gol com la família Vidal-Barraquer donaran suport amb entusiasme a la proposta.
"Si moro a l'exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona i soterrades a la capella de Sant Fructuós o a la del Santíssim Sagrament de la Catedral, juntament amb les que s'hagin trobat del meu mai no oblidat bisbe auxiliar, el benamat doctor Borràs, al cel sia. No vull oració fúnebre ni honors de cap mena. Desitjo morir i ésser soterrat amb la mateixa humilitat i senzillesa amb què he viscut".
Si reflexionem una mica a fons, el fet que el nostre cardenal, després de quaranta anys del seu forçat exili en els primers temps de la nostra Guerra Civil i del no menys forçat exili en què va haver de romandre viu i mort per disposició dels governs nacionals, després de la lluita fratricida dels anys 1936-39, veurem que la situació és un vertader despropòsit i que cal una urgent i adequada reparació d'unes actituds que, ja fa temps, la gran majoria de la gent de la nostra terra ha convingut a qualificar d'injustes.
En un escrit periodístic és difícil de plasmar tota la veritable i històrica gamma de raons i comportaments que van induir el Dr. Vidal i Barraquer a prendre posicions d'home d'Església i de patrici, no de polític, en uns moments extremadament delicats i espinosos. (Només us puc recomanar de llegir, entre d'altres, les obres: Vidal i Barraquer, Cardenal de la Pau, de Ramon Muntanyola; Gomà i Vidal i Barraquer: dues posicions antagòniques de l'Església del 1939, de Ramon Comas, i els volums de l'Arxiu Vidal i Barraquer fins ara publicats; en ells trobareu prou i valuosos elements de judici.)
El cas va ser que l'ambaixador del govern de Salamanca a la Santa Seu, Sr. Yanguas Messía, en una entrevista mantinguda amb el cardenal a Roma el 16 de febrer de 1939, li digué que "... el Gobierno no permitía la entrada del cardenal en España, atendiendo su actuación y en vistas al pasado, al presente y al porvenir. Su actuación era considerada contraria...". I aquesta decisió del govern fou tan forta que ni el papa Pius XII, que s'interessà molt per la qüestió, se'n pogué sortir. L'estira-i-arronsa durà tant com la vida del prelat cambrilenc, però el seu desig de tornar a la Seu de Tarragona no el va apaivagar ni la mort.
Mentre durà la Guerra Civil en el nostre país, llevat d'algun estiu, gairebé no es va moure de la cartoixa italiana de Farneta, a Lucca. Els fills de Sant Bru l'havien acollit de molt bon grat i visqué sempre amb ells com un monjo més. El febrer de 1939 féu el primer viatge a Roma, després de quasi tres anys de romandre a Itàlia. En aquest viatge, i també cada vegada que el repetí, s'estatjava a la casa-procura de l'orde de la Cartoixa, no pas massa lluny de les estances vaticanes. Els estius anava a Suïssa, també a una cartoixa: la de La Valsainte, a uns trenta quilòmetres de Friburg.
L'estiu de 1942 ja hagué de baixar abans d'hora, ja que l'altura on està situat el monestir no provava massa a la salut del cardenal, i ja el 1943 els metges varen prohibir-li l'ascensió, ja que el seu estat no inspirava massa confiança. El juliol va sofrir una broncopneumònia de la qual es curà, però la matinada del 13 de setembre el Dr. Joan Viladrich, el seu familiar, el trobà mort al llit: probablement d'un atac de cor. Havia mort al Foyer Ste. Elisabeth, una residència modesta regida per monges dominiques, a Friburg. El cadàver fou embalsamat; va revestit de casulla i la testa venerable de príncep de l'Església és coberta amb la mitra episcopal; les mans creuades damunt del pit, amb el rosari entre els dits. A l'enterrament i funeral, a part de la comunitat cartoixana, només vuit persones hi assistiren: tres eclesiàstics, el suís Charles Journet, més tard també cardenal i mort no fa pas massa temps, el gran pensador i escriptor Carles Cardó, canonge de Barcelona i també exiliat, i Mn. Joan Viladrich, així com cinc seglars: Rafael Patxot, el seu gendre Manuel Carreras, Ventura Gassol, Antoni Casas i Ramon Sugranyes de Franch.
Certament, el cardenal de Cambrils no podia baixar a la tomba d'una manera més humil. Però això no vol pas dir que aquesta situació deplorable hagi de seguir més temps. I allò que el poble cristià de Catalunya, de Tarragona i de Cambrils no va poder fer el 1943 és de justícia que pugui fer-ho en els moments actuals, en què uns nous aires més democràtics i lliberals volen ventilar el nostre país. El cardenal ha de retornar a la seva Seu perquè aquesta era la seva voluntat expressada en el seu testament espiritual, on hi havia una clàusula, la cinquena, que diu textualment:
"Si moro a l'exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona i soterrades a la capella de Sant Fructuós o a la del Santíssim Sagrament de la Catedral, juntament amb les que s'hagin trobat del meu mai no oblidat bisbe auxiliar, el benamat doctor Borràs, al cel sia. No vull oració fúnebre ni honors de cap mena. Desitjo morir i ésser soterrat amb la mateixa humilitat i senzillesa amb què he viscut.
Si el meu cadàver no pogués ésser traslladat de moment a Tarragona, demano al pare general dels cartoixans, prior de la casa de Farneta, que em permeti de rebre sepultura sota el paviment de l'Església de la Cartoixa, mentre arribi el dia en què els meus marmessors i els meus hereus puguin complir allò que més amunt he disposat."
I també perquè aquesta és la voluntat del poble, aquest poble que ell tant estimà.
Per això ens cal pregar a l'Ajuntament que es deixi d'ambigüitats com les que es reflecteixen en l'acta de la sessió esmentada i posi fil a l'agulla d'una manera decidida i efectiva, i nomeni una comissió que tingui cura amb interès del contacte amb persones i entitats que puguin fer realitat aquest anhel constant i persistent de tota la província eclesiàstica tarragonina. I abans que la Seu diocesana l'aculli per sempre, que pugui venir a Cambrils per darrera vegada. Ell, des del cel, n'estarà content i el seu poble podrà retre-li el fervorós homenatge de veneració i afecte, pel qual ha sospirat durant tants anys.