Estampes cambrilenques / Març de 1961

Aquests dos últims mesos els diaris espanyols s'han ocupat reiteradament d'un tema cal que és ben clar que ha de constituir un esdeveniment als fastos del diví art d'Espanya: la propera estrena al nostre país de "L'Atlàntida" de Verdaguer, poema musicat pel geni de Falla.

Em sembla que per entendre més clarament aquest article, i tenint en compte que va destinat a una majoria profana en la matèria, hem d'anar per parts: primer, qui era Falla?; després, perquè el mestre va musicar "L'Atlàntida"?; i, finalment, la seva relació amb Cambrils.

Manuel de Falla va néixer a Cadis el 23 de novembre de 1876, de pare valencià i mare catalana; ella era una pianista excel·lent i el va iniciar en la música, de manera que als onze anys va tocar en públic per primera vegada.

L'exprés tenia una parada molt llarga a l'estació de Cambrils perquè la màquina havia d'agafar aigua. Allí hi havia un pobre demanant que tocava la flauta. Això va cridar l'atenció a Falla fins al punt que va treure el quilomètric de la butxaca i va anar apuntant tot el que sentia. Al cap d'uns quants anys, quan ja escrivia "L'Atlàntida", va dir que aprofitava per a aquesta obra el que havia sentit a Cambrils.

Des del 1890 al 1904 es va dedicar a la composició d'obres lleugeres per al teatre, que no van tenir gens d'èxit.

El 1905 va obtenir un premi de piano i l'Acadèmia de Belles Arts va premiar la seva òpera als actes "La vida breve".

L'estiu de 1907 va anar a París amb la intenció de passar-hi una setmana, però en realitat s'hi va passar set anys. Allí va fer amistat amb Debussy, Ravel i sobretot amb Paul Dukas i Isaac Albéniz.

Al llarg d'uns anys només va ser conegut per les "Tres melodías" i per les quatre peces espanyoles per a piano "Aragonesa, Cubana, Montafiesa y Andaluza", obra que Falla va portar a Londres el 1911.

El 1913 va estrenar "La vida breve" al Casino Municipal de Niça i a l'Òpera Còmica de París; el 1914, a Madrid, aquesta mateixa obra i "El amor brujo", amb llibret de Martínez Sierra.

El 1915 va estrenar a Madrid "Noches en los jardines de España", que és una obra amb un caràcter andalús molt marcat i que ha donat molta popularitat a l'autor.

Poc temps després, va estrenar al Teatre Eslava El sombrero de tres picos i el 1919, a l'Alhambra de Londres, la va representar en ballet la companyia de balls russos de Diaghilev. Des d'aleshores, aquest ballet és un dels més representats i admirats.

El 1922 Falla es va traslladar a Granada i es va insta•ar en una vil·la preciosa, acompanyat per la seva germana Carmen, ja que va ser solter tota la vida. Allí va compondre algunes de les seves obres més famoses, i no van trigar gaire a arribar-li els honors que es mereixia. E11929 fou elegit membre de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i, el 1937, president de l'Institut d'Espanya.

Quan ja tenia una fama consolidada, es van celebrar concerts de les seves obres amb caire d'homenatge en diferents ciutats; per exemple, un festival al Liceu de Barcelona el 1927, un a Madrid el 1928, i el de la Sala Pleyel de París el 1930.

Les obres més famoses són: "Concierto para clave" en tres moviments; "Soneto a Córdoba", per a cant i arpa; els "Homenajes"; la "Balada de Mallorca" i les "Siete canciones populares españolas", entre les quals figura la seva famosa jota.

L'octubre de 1939, Falla es va instal·lar a l'Argentina, on va morir la nit del 13 de novembre de 1946. Les seves restes mortals, que havien estat traslladades pel canoner Marte, van rebre sepultura a la catedral de Cadis.

Hem deixat de banda expressament tot el que fa referència a "L'Atlàntida" per formar un capítol a part. En un article que va aparèixer a ABC de Madrid, el gran amic de Falla, Joan Gisbert Padró, ens explica com en un viatge que havien fet junts el 1926 de Zuric a Milà, el mestre li va dir que de la mateixa manera que havia fet "La vida breve" i "El amor brujo" per a Andalusia, "El sombrero de tres picos" per a Aragó i "El retablo de Maese Pedro" per a Castella, tenia molt d'interès a fer alguna cosa per a Catalunya, a la qual estimava moltíssim, per les contínues demostracions d'afecte i estima que havia rebut a Barcelona i, encara que el seu mestre estimat, Felip Pedrell, li havia insinuat que fes una òpera sobre la vida de Ramon Llull, mai no s'havia decidit a fer-ho.

Aleshores Gisbert li va proposar fer "L'Atlàntida", sobre el text de Jacint Verdaguer. La idea va agradar a Falla, i al cap de pocs mesos, amb el diccionari a la mà, ja que no sabia català, va començar la tasca que havia de durar vint anys (1926-1946) i que encara va deixar per acabar.

Va deixar complets el pròleg i la primera part de "L'Atlàntida", però faltaven alguns fragments i part de la instrumentació a la segona i a la tercera.

El mestre Ernesto Halffer va ser l'encarregat de culminar l'obra de Falla, i això va ser per diversos motius: perquè era el seu únic deixeble, perquè era molt amic del mestre i perquè era un compositor expert i sensible.

Avui "L'Atlàntida" està acabada del tot i es pot considerar, segons els tècnics en la matèria, com la peça màxima de la música espanyola contemporània. El mes de novembre que ve s'estrenarà el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb la participació dels solistes Victòria dels Àngels, Manuel Ausensi i d'altres primeres figures del 'bel canto', mentre que l'Orfeó Català interpretarà la part coral.

I què té a veure Cambrils amb tot això?

El senyor Gisbert ens ho explica al seu article: "En un viatge a Barcelona que va fer molt de temps abans, vaig anar a esperar-lo a València. Vam fer el viatge junts amb l'exprés, que tenia una parada molt llarga a l'estació de Cambrils perquè la màquina havia d'agafar aigua. Allí hi havia un pobre demanant que tocava la flauta. Això va cridar l'atenció a Falla fins al punt que va treure el quilomètric de la butxaca i va anar apuntant tot el que sentia. Al cap d'uns quants anys, quan ja escrivia "L'Atlàntida", em va dir que aprofitava per a aquesta obra el que havia sentit a Cambrils."

Em vaig emocionar molt quan ho vaig llegir perquè vaig reconèixer de seguida el nostre popular Paxec en el "pobre que tocava la flauteta" a l'estació. Encara avui em sembla impossible que el geni musical de Falla aprofités les pobres i rutinàries notes que emetia la flauta del Paxec per a una obra de tanta envergadura com "L'Atlàntida".

El Paxec es deia en realitat Josep Figuerola Berengué i va morir a Cambrils quan tenia 66 anys, el 25 de novembre de 1927. De manera que aquestes dades concorden perfectament amb les que aporta el senyor Gisbert al seu article, en el sentit que Falla va començar a treballar en la seva obra inacabada pocs mesos abans que morís el Paxec, quan les notes que ell havia inspirat a l'insigne músic feia anys que estaven guardades al pentagrama que Falla havia improvisat.

Poc s'ho pensava, el pobre Paxec, que el seu 'concert' a l'estació serviria de base instrumental d'una obra considerada de primeríssima categoria musical, encara que només sigui d'una petita part!". I, d'altra banda, poc s'ho pensen, els que aniran al Liceu el proper novembre a l'estrena d'aquesta cantata per a orquestra, solistes i cor, lluint els seus millors vestits, que el grandiós poema musical es va inspirar en la humil flauta del Pepet Paxec de Cambrils! Coses de la vida!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques