Estampes cambrilenques / Març de 1977

Un dels fets crucials de tota biografia del cardenal Vidal i Barraquer va ser la seva negativa a firmar la "Carta Colectiva del Episcopado Español" del primer de juliol de 1937, fet que havia de reportar a l'insigne prelat conseqüències realment desagradables i fins i tot funestes. Estem segurs que esprémer exhaustivament l'actitud del cardenal davant d'aquest transcendental moment històric mereix més un llibre que un article periodístic. No obstant això, intentarem amb aquest modest treball treure, dintre de les seves limitacions, tota la llum possible.

Hem de dir, en primer lloc, que una de les facetes més característiques i ben demostrades de la vida del Dr. Vidal i Barraquer és la de ser conseqüent amb el seu pensar i amb el seu obrar, quan ell, després d'haver sospesat i meditat prou, prenia una actitud davant d'un assumpte important, sobretot quan aquest afectava l'Església. Naturalment, no ens podem permetre d'analitzar i donar constància de molts moments de la vida de monsenyor Vidal i Barraquer que reforçarien aquest criteri, però també, per altra banda, és ben conegut de tothom. El que és ben cert és que Vidal i Barraquer, home certament humil i senzill de caràcter, mai no va doblegar-se davant de res i de ningú, ni amb afalacs ni amb coaccions, quan ell creia estar en possessió de la veritat i quan el que se li proposava anava contra uns principis que ell veia rectes i considerava sagrats.

Va demostrar la seva independència d'eclesiàstic recte i conscient davant del poder civil amb la Monarquia i amb la República, en els dies dolorosos de la Guerra Civil i en els de la Dictadura que aquella deixà en herència després de la victòria de Franco. Va respectar sempre el poder constituït i es va mostrar sempre conciliador i ben disposat, però va ser inflexible a refusar tot allò que podia semblar dependència, tripijoc amb les altes esferes o condescendència amb quelcom que anés en contra de les llibertats del poble o dels drets de la religió. Primo de Rivera va fer-li passar molts disgustos atacant el que ell més estimava: la seva parla nativa, la seva ensenyança i el dret de l'Església a emprar-la per exposar la doctrina de la fe i per a predicar l'Evangeli. El dictador usà tots els mitjans per fer-li la vida impossible, fins i tot mobilitzant l'ambaixada al Vaticà. Aquesta va remoure amb èxit les Congregacions Romanes que, amb dates de 16-XI-1928, 12-XII-1928, vint-i-un del mateix mes i any, 4-1-1929 i 8-11-1929, sota la pressió que aquell exercia incansablement sobre els ambients romans, feren acusacions indignes i calúmnies contra els prelats catalans. Es trigarien encara més de trenta anys a donar, al llarg de les sessions del Vaticà II, la raó, en quasi totes les qüestions, al cardenal Vidal, que en gairebé tots els aspectes va ser un autèntic precursor del pensament conciliar.

Va passar el temps i, després de l'enfonsament de la Dictadura i del règim monàrquic, va instaurar-se la República. El cardenal acatà el nou règim com, per altra part, aconsellaven tant des de Roma com per part dels mitjans d'opinió, que tots plegats parlaven de concòrdia i d'acatament. No tothom pensava igual i l'oposició al nou règim portà problemes a algun prelat, entre ells al cardenal Segura, que hagué de dimitir com a arquebisbe de Toledo, fet que portà Vidal i Barraquer a la presidència de la Junta de Metropolitans, que ostentaria durant llargs anys i en època de grans responsabilitats.

El que és ben cert és que Vidal i Barraquer, home certament humil i senzill de caràcter, mai no va doblegar-se davant de res i de ningú, ni amb afalacs ni amb coaccions, quan ell creia estar en possessió de la veritat i quan el que se li proposava anava contra uns principis que ell veia rectes i considerava sagrats

Home d'entesa, com havia fet amb els anteriors sistemes polítics, buscà primer que tot la pau i la convivència entre els governants i els governats i, fruit d'aquest intent, fou la Pastoral Col·lectiva que sota la seva inspiració es donà a la clerecia i als fidels espanyols, firmada per tots els bisbes de la nació, i que fou feta pública el 20 de desembre de 1931, ja aprovada la nova constitució republicana.

Valdria la pena que tothom conegués el text d'aquest document, digníssim per la llum que irradia, per la claredat dels seus conceptes i per la solidesa de les seves lliçons. Jo us recomano la seva lectura íntegra, però no em puc estar de transcriure algunes frases ben representatives:

• "Un bon catòlic, per raó de la mateixa religió per ell professada, ha d'ésser el millor dels ciutadans, fidel a la seva pàtria, lleialment submís dintre l'esfera de la seva jurisdicció a l'autoritat legítimament establerta, qualsevol que sigui la forma de règim."
• "Amb aquella autoritat, doncs, que correspon a un cristià, els catòlics espanyols acataran el poder civil en la forma amb què de fet existeixi i, dintre de la legalitat constituïda, practicaran tots els drets i deures del bon ciutadà."
• "En l'ordre estrictament polític, cal no identificar ni confondre de cap manera l'Església amb cap partit, ni fer servir el nom de la Religió per a patrocinar els partits polítics."
• "Cooperar amb la pròpia conducta o amb la pròpia abstenció a la ruïna de l'ordre social, amb l'esperança que de tal catàstrofe naixerà una millor condició de coses, fóra actitud reprovable que, pels seus fatals efectes, es reduiria quasi a traïció envers la Religió i la Pàtria."
• "Els homes i els pobles, cal amar-los no per allò que són, sinó per allò que poden, han d'ésser i mereixen ésser davant la presència de Déu. No els guanyarem pas amb desamor; no és pas amb redreçaments sediciosos o de violència, com reparen els cristians els mals que els afligeixen."

Aquestes paraules, sobretot mirades avui a quasi cinquanta anys de distància, semblen realment profètiques. I només per aquesta raó de conseqüència de pensar i d'obrar de què fèiem esment en començar, ja a ningú podria estranyar la negativa del cardenal a signar l'altra Carta Col·lectiva, la del primer de juliol de 1937, de tan diferent inspiració.

"És cosa delicadíssima acceptar suggeriments de persones estranyes a la jerarquia en matèria de la seva incumbència, ja que aquesta ha de ser directora i impulsora, no pas dirigida o arrossegada. S'assenta un mal precedent per al dia de demà..." (Carta del cardenal Vidal al cardenal Gomà, 23-VI-1937)

En primer lloc, perquè la Carta fou fruit, encara que en part, de l'interès que tenia Franco perquè l'Església es posés oficialment al seu costat cara a l'exterior: "... le daba cuenta a V.E.R. del ruego que me había hecho el Generalísimo Franco en orden a la difusión en el extranjero de un Escrito colectivo del Episcopado español con el fin de desvirtuar la información falsa o tendenciosa que tanto daño ha hecho al buen nombre de España..." (Carta del cardenal Gomà al cardenal Pacelli, Secretari d'Estat del Vaticà, 8-VI-1937). El Dr. Anastasio Granados en el seu llibre El cardenal Gomà, Primado de España, Espasa-Calpe, Madrid 1969, diu: "En efecto, a primeros de Mayo, el cardenal Gomà fue llamado a Burgos porque el Generalísimo quería hablar con él. En esta entrevista, que se tuvo el 10 de Mayo, el General Franco se lamentó de la campaña injusta que se hacía en el extranjero contra España, aun en los medios católicos, y rogó al cardenal primado que la jerarquía española hiciera algo por disipar dudas y aclarar el horizonte." Quan el metropolità de Catalunya constatà la inspiració civil del document, contestà al Dr. Gomà que: "És cosa delicadíssima acceptar suggeriments de persones estranyes a la jerarquia en matèria de la seva incumbència, ja que aquesta ha de ser directora i impulsora, no pas dirigida o arrossegada. S'assenta un mal precedent per al dia de demà..." (Carta del cardenal Vidal al cardenal Gomà, 23-VI-1937). Pocs anys més tard el propi cardenal Gomà hauria de donar la raó, encara que només fos de pensament, al Dr. Vidal i Barraquer quan el nou règim, que s'havia servit molt dels indiscutibles dots d'orador i d'escriptor del Dr. Gomà, li causaria molts disgustos, entre ells la rigorosa prohibició de la pastoral "Lecciones de la guerra y deberes de la paz" de l'estiu de 1939. (Vegeu l'esmentat llibre de monsenyor Granados.)

En segon lloc, la seva vivíssima i constant preocupació pels sacerdots, religiosos i fidels que eren a Tarragona, on continuava vigent el règim republicà: "La responsabilitat que comportava (la Carta) és molt greu en els moments actuals de nerviosisme, expectació i divisió del territori espanyol en dues zones: jo, en consciència, no la puc assumir. Penso en les meves ovelles. M'esgarrifa la repercussió que pot tenir a la meva terra." (Carta ja esmentada de Vidal a Gomà, 23-VI-1937).

En tercer lloc, no va creure pas que fos necessària una carta tan compromesa per assabentar els bisbes del món de la situació d'Espanya. Creia ell que, amb missives particulars als prelats més destacats del món catòlic, s'evitaria la propaganda i es podrien donar unes explicacions més matisades i a la vegada potser més exactes dels fets.

Potser una quarta raó seria la por que es donés una interpretació política a un document que només podia tenir un caire religiós: "... veo desgraciadamente confirmados mis presentimientos de que... se empiece ya a dar citado documento una interpretación de sentido político." (Carta de Vidal i Barraquer al bisbe de Girona Dr. Cartañà, 6-VIII-1937).

Finalment, es podria adduir el convenciment del cardenal que l'Església no podia justificar una guerra, encara que "El alzamiento cívico-militar fue en su origen un movimiento nacional de defensa de los principios fundamentales de toda sociedad civilizada" (Carta Col·lectiva, 1-VII-1937), perquè "No sembla que sigui missió dels bisbes treure o posar governs, proclamar legítima una subversió i fer-li costat (salvant sempre les intencions), amb totes les conseqüències, que en esguard del passat i de l'avenir se'n deduiran..." (Carta al cardenal Pacelli, 10-IX-1937) i també era "... molt exposat a interpretacions tendencioses i perilloses el fet d'expressar al públic certes qüestions relacionades amb la sublevació o amb el dret a la rebel·lió" (de la mateixa carta a Pacelli).

El cardenal Vidal i Barraquer de cap manera podria contradir el que ell mateix havia firmat sis anys abans: "Si em tornava a trobar en iguals circumstàncies, procediria de la mateixa manera, perquè, en consciència i davant de Déu, no podia actuar d'altra forma." (Guaitant enrera, de R. Patxot, Ginebra, 1952, pàgina 791).

Era el tremp de l'arquebisbe cambrilenc.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques