Estampes cambrilenques / Març de 1979

És molt possible que, a la majoria dels cambrilencs, aquest nom els digui molt poca cosa o no res, però el senyor Fabra, tot un senyor material i espiritualment parlant, va ser una persona vinculadíssima a Cambrils, on va viure a temporades abans de la guerra del 1936-39 seguits, els vuits darrers anys de la seva vida, on va morir i on va ser enterrat.

S'ha acomplert fa poc els vint-i-un anys de la seva mort (17 de gener de 1958) i en el curs d'aquest any 1979 s'acomplirà el centenari del seu naixement. Creiem que amb motiu d'aquest centenari el seu nom sortirà a la premsa i a la resta de mitjans de comunicació social, perquè cal esperar que l'Estat, la seva ciutat natal i els mons de la política i de la cooperació li retin l'homenatge que el seu ideari i el seu treball prou van merèixer; i és per això que convé que els cambrilencs estiguin assabentats, quan això succeeixi, de qui era el senyor Fabra i per què el seu nom va lligat a Cambrils.

Qui era, doncs, Antoni Fabra?

Fabra i Ribas va néixer a Reus el 6 d'abril de 1879. El seu pare era Antoni Fabra i Salat, militar, oficial de cavalleria, i la seva mare Engràcia Ribas i Mas, mestra d'escola.

Van ser quatre els camins per on d'una manera preferent va enfocar la seva existència, el seu treball i el seu esforç: la política, el periodisme, la cooperació i l'ensenyament i en totes quatre activitats va destacar

Va fer els primers estudis a la seva ciutat nadiva i els universitaris a Barcelona (1895-1900) on es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres, i va ampliar els seus coneixements durant diversos anys a França, Anglaterra i Alemanya (1901-1908). Segurament, aquestes estades a diferents països europeus van contribuir no poc als seus coneixements lingüístics, ja que el senyor Fabra parlava sis idiomes diferents, això sense comptar el català i el castellà. D'ell va dir el gran novel·lista valencià Blasco Ibàñez: "No conozco en Francia, en Alemania, ni en Inglaterra escritor alguno que disponga de los datos que Fabra Ribas posee... Tiene además una condición que lo hace insustituible: posee los principales idiomas de Europa; no los balbuces para entenderse a medias con un viajero, escribe en todos ellos."

Madur ja l'home, van ser quatre els camins per on d'una manera preferent va enfocar la seva existència, el seu treball i el seu esforç: la política, el periodisme, la cooperació i l'ensenyament. En totes quatre activitats va destacar i de totes quatre intentarem fer-ne un resum que retrati la destacada personalitat d'aquest home que va néixer a Reus i va morir a Cambrils, només a onze quilòmetres de distància, però amb molts anys per entremig i amb estades d'anys a totes les parts del món, especialment a diferents països d'Europa i Amèrica.

Políticament, l'Antoni Fabra va ser sempre un socialista convençut, partit pel qual va ser diputat en diferents ocasions. Membre molt actiu del PSOE, va ocupar diferents càrrecs en els camps del govern i de la diplomàcia. Delegat a gairebé totes les conferències que els socialistes celebraven a Europa, va ser secretari de la Conferència Nacional de l'Edificació, cap de Secció del Ministeri del Treball, corresponsal de l'Oficina Seccional del Treball de la Societat de les Nacions, subsecretari del Treball en el primer govern de la República, el 1931; delegat a l'Assemblea de la Societat de les Nacions, el 1936; ministre plenipotenciari d'Espanya a Berna (del 1936 al 1939); conseller tècnic en les reunions de la OIT a Ginebra (del 1921 al 1939); president de la Comissió per l'Iraq (1936-39), i president de la delegació espanyola de la Conferència per l'Abolició de les Capitulacions a Egipte, el 1937.

Periodista molt expert i de gran criteri, va ser redactor de "L'Humanité", de París, i de "Vorwaerts", de Berlín. A Barcelona va fundar el periòdic "La Internacional" i va ser redactor de "La Lucha Social". Fou també redactor de "El Sol" de Madrid i en aquesta mateixa capital va dirigir "El Socialista". A Suïssa va dirigir també la "Revista Internacional del Trabajo", escrita en castellà. Va col·laborar molt també en diferents diaris i revistes europees i americanes, especialment en les que tractaven de temes cooperatius, i entre elles cal destacar "Le Coopérateur Suisse".

Potser l'aspecte més conegut de Fabra i Ribas és el de cooperador, matèria en què era una gran autoritat, plenament reconeguda a Europa i Amèrica

Com a educador cal dir que va actuar com a ensenyant en centres de molt renom com Belfast, Glasgow, Edimburg, Londres i París, quasi sempre com a professor d'idiomes. Va ensenyar també llengua i literatura castellanes a l'Escola Superior de Guerra de Berlín. Durant cinc anys (1923-28) Fabra Ribas va explicar "Legislació i Convenis Internacionals del Treball" a l'Escola Social de Madrid. Sobre aquest mateix tema va donar també importants conferències a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Madrid i en els Ateneus de Madrid, Barcelona i Sevilla, així com a les universitats de València i Saragossa, a la Societat Geogràfica de Lisboa, a la Universitat Popular de París i a l'Escola de l'Aliança Cooperativa Internacional de Londres.

Poc temps després d'acabar-se la nostra Guerra Civil, va marxar de Suïssa cap a Colòmbia, on va exercir com a catedràtic de dret i ciències polítiques a la Universitat de Cauca, i va passar, el 1947, a Veneçuela, on va posar-se al cap de la Secció de Cooperació del Ministeri d'Agricultura d'aquella nació americana fins al seu retorn a Catalunya.

De totes maneres, potser l'aspecte més conegut de Fabra i Ribas és el de cooperador, matèria en què era una gran autoritat, plenament reconeguda a Europa i Amèrica.

Amic personal dels grans mestres de la cooperació Albert Thomas, Joan B. Justo, Gidé i Delom, va fer sol i amb algun d'ells (especialment de Thomas, que va ser el primer director de l'Organització Internacional del Treball) diferents viatges a diverses nacions de l'Amèrica de parla hispana, sempre amb l'afany d'informar-se dels moviments cooperatius i disposat a ajudar a la formació de centres que en la teoria i en la pràctica col·laboressin a estendre els ideals de la cooperació.

Va formar en les files dels moviments cooperatius més importants d'Europa i Amèrica, exposant les seves idees en congressos i assemblees. Sobre cooperació va escriure llibres i opuscles d'una gran importància, entre els quals podríem esmentar: "Origen y carácter del movimiento Laborista", "La Organización Internacional del Trabajo y el progreso social", "Las Cooperativas, principales causas que determinan su éxito o fracaso", "La Cooperación al alcance de todos", "La economía cooperativa", "La neutralidad política y religiosa en el movimiento cooperativo", "Haciendo cooperación, su porvenir està en las Américas", "Los católicos de las Américas y las cooperativas", "Apuntes de mutualidad y cooperación", "La Cooperación en España", "La Conferencia Nacional de la Edificación", "El ABC de la Cooperación"... Cal esmentar també la que segurament va ser la seva col.laboració pòstuma amb uns interessants articles sobre "El sorprendente desarrollo de la Cooperación en Asia" i "El movimiento cooperativo en América Latina", que formen part del llibre Hacia un mundo mejor por la acción cooperativa, llibre editat a Buenos Aires i del qual em va regalar un exemplar la seva vídua, la senyora Maria Queméneur, una gran dama que va ser un excel·lent puntal en la vida del senyor Fabra i Ribas.

Una mica malalt i molt enyoradís de la llum i dels colors mediterranis de la nostra terra, el senyor Fabra va fer gestions per deixar l'exili i retornar a la pàtria. L'expedient que el govern de Franco havia muntat a aquesta il·lustre personalitat va ser sobresegut i va poder retornar el 1949; s'establí en la seva finca de Cambrils i, encara que els primers mesos el van humiliar fent-lo presentar tot sovint a la caserna de la Guàrdia Civil, després el van deixar tranquil i va poder continuar la seva tasca de treballar en pro de la cooperació escrivint molt amb destí, sobretot, a revistes especialitzades d'Europa i encara més d'Amèrica.

Amb el senyor Fabra i Ribas em va unir una bona i ferma amistat personal i tothora vaig poder apreciar la seva bonhomia i la seva forta personalitat, una personalitat forjada per les seves moltes hores de vol i el coneixement que tenia dels problemes del món, mirats amb la gran perspectiva que dóna haver viscut molts anys en les altes esferes en què s'havia mogut la seva vida.

Una greu malaltia que tingué un ràpid desenllaç el portà al sepulcre, i morí a la nostra vila, precisament el dia de la seva onomàstica, el 17 de gener de 1958.

Evidentment, Cambrils està en deute amb aquesta gran figura de la docència i de la cooperació. Diplomàtic i home de lletres i de govern, em consta prou com va estimar Cambrils, "la meva segona pàtria" segons deia ell. Les seves despulles reposen, des fa més de vint anys, entre nosaltres, entre els cambrilencs que ell tant va apreciar, acaronades per aquesta claror mediterrània que ell tant valorava. Precisament per aquesta personalitat tan destacada que va tenir i per aquesta estima a Cambrils que va sentir, la vila hauria de fer-se ressò d'aquest centenari homenatjant Fabra i Ribas com cal, almenys dedicant a perpetuar el seu nom una de les vies urbanes.

És un prec que faig d'una manera conscient i ben fonamentada al nou Ajuntament, perquè el tingui en compte a l'hora de donar nom a algun dels nous carrers de Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques