Avui, 11 d’abril, es commemora el Dia Internacional del Parkinson, una data que té com objectiu conscienciar a la població sobre aquest trastorn neurodegeneratiu que afecta a milions de persones en tot el món i que segons dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) 1 de cada 100 persones majors de 60 anys pateix. És per això que des de revistacambrils.cat volem visibilitzar aquesta malaltia i donar veu al col·lectiu mitjançant una conversa amb el Miguel Gil, un home de 72 anys, veí d’Alcoi (Alacant) que li acaben de diagnosticar recentment Parkinson. Actualment es troba realitzant teràpies de rehabilitació al centre de dia Les Orenetes de Cambrils i ens conta com és el seu dia a dia amb la malaltia.

Ell comenta que fa un any va començar a sentir febleses musculars mentre feia tasques de la seva vida quotidiana com passejar o fer la compra, i va ser en aquell moment que se’n va adonar que alguna cosa no marxava bé: «Quan feia tasques del dia a dia com anar a comprar, vaig notar que les bosses tremolaven sense que jo el controlés; també vaig començar a notar un major dolor muscular mentre pujava les escales, o fins i tot vaig començar a dormir pitjor per les nits; això et preocupa perquè mai t’havia passat; a partir d’allà, ho vaig comentar amb el neuròleg i vaig conèixer el que em passava».

Importància de conèixer el que et succeeix

Miguel destaca «el saber donar importància» a les senyals. Assegura que ser conscient des del principi que alguna cosa no marxa bé és clau per poder afrontar d’una millor manera la malaltia: «Per a mi el fonamental va ser adonar-me des del principi; hi ha molta gent que no li dona importància a aquests símptomes i ho deixen passar, està clar que no tothom és igual i reacciona d’una forma diferent, però entendre el que em passava des del començament em va ajudar a assimilar-ho i afrontar-ho», comenta.

L’associació li ofereix diferents tipus de materials i teràpies motrius per ajudar-li a combatre el Parkinson. Tot i portar un mes al centre de dia Les Orenetes, es mostra molt satisfet i content amb tot el suport que li estan brindant; Carmen Barros, presidenta de l’associació i terapeuta de Miguel, comenta que la detecció precoç del Parkinson, juntament amb la dopamina i les pautes de recuperació que tant el seu neuròleg com l’associació li manen, «estan sent claus per a pal·liar la malaltia».

«El Parkinson és el meu nou company de vida»

Lluny de venir-se a baix, en Miguel vol continuar fent «vida normal» i continuar fent el que havia fet fins ara. Sap que haurà de conviure amb el Parkinson la resta de la seva vida, però això no significa que ell se senti diferent als altres, i segons ens comenta, sempre intenta mantenir-se actiu tant física com mentalment: «Intento fer vida normal, sabent que ara tinc un nou company de vida. Pel matí m'aixeco, faig l'oració i dono un passeig; més tard, miro la televisió veient concursos de televisió per mantindre'm actiu, faig sudokus...l'únic que lamento és que ara no puc realitzar algunes de les meves aficions com tocar l'acordió o el piano», comenta. En aquest sentit, la Carmen Barros el felicita perquè prendre dopamina sense mantenir-se actiu no serveix de res, ha d'anar relacionat amb activitat física per a que tingui efecte.

La voluntat ho és tot: «No vull ser una persona depenent»

Seguint la mateixa línia, el fet de no conformar-se i ser una persona depenent demostra la gran força de voluntat que té en Miguel. Valors com el sacrifici i la disciplina -adoptats segurament de la seva etapa sent professor de química i ex-jugador de bàsquet-, estan sent claus per que els efectes del Parkinson es notin el menys possible. Encara que en alguns cops li costi mantindre´s ferm, sap que aquesta lluita constant que haurà de mantindre a partir d'ara depèn solament d'ell: «A més del Parkinson, soc diabètic, això comporta que cada dia em prengui entre 10-12 pastilles; sé que és quelcom dur i sacrificat, però ho faig per mi perquè em vull trobar bé amb mi mateix. No vull ser dependent. Quan estem tots reunits, intento fer les coses per mi mateix, perquè si vaig deixant que 'm'ho facin tot' acabaré caient en el conformisme».

L'entusiasme amb els que ens explicava la seva experiència, el fet de no tancar-se i explicar a tothom que sí, té Parkinson, però no vol dir res. Ell no vol sentir-se 'especial', sinó que vol ser tractat com els demés, i el fet de parlar de forma tan natural sobre la seva malaltia segur que ajuda a més d'una persona o família a plantejar-se com afrontar aquest trastorn. «El pitjor que pots fer és tancar-te. Lamentablement molta gent que pateix aquesta malaltia ho fa, ja sigui pels familiars o per un mateix. Això és el pitjor que pots fer perquè els dies seran més lents, pensaràs més en allò que tens i poc a poc t'aïllaràs. Jo sé que no em curaré, però està en mi mateix afrontar-ho o enfonsar-me».

«Hem d'aconseguir que es parli amb més naturalitat sobre les malalties neurodegeneratives»

Per últim, tant el Miguel com la Carmen Barros no volen que les seves paraules caiguin en l'oblit, sinó que volen enviar un missatge a tot el col·lectiu: «Si es fes més públic que les persones tenen Parkinson, el diagnòstic seria molt més precoç. Això en malalties neurodegeneratives com també l'Alzheimer ajudaria a fer cures pal·liatives més eficaces. El problema està en que la gent s'amaga i no vol dir que pateix Parkinson, provocant que aquestes persones siguin estigmatitzades i apartades. Hem d'aconseguir que es parli amb molta més naturalitat sobre aquest tipus de malalties, no ha de ser un tema tabú».