Estampes cambrilenques / Abril 1981

Aquests dies anteriors i posteriors a la Setmana Santa s'ha suscitat a la nostra vila una certa polèmica a l'entorn que la nova decoració de la Sala de Sessions de la Casa de la Vila preveu la retirada d'aquell lloc de la imatge del Sant Crist que durant més de quaranta anys ha presidit les reunions de la corporació municipal. Aquesta imatge, tradicionalment, figurava en els Via Crucis del diumenge de Rams i del Divendres Sant de la parròquia de Santa Maria, si aquests es feien pels carrers. També aquest any ha estat així, però el Divendres Sant la imatge ja no va retornar a l'Ajuntament i serà col·locada en una de les capelles laterals del santuari de la Mare de Déu del Camí, sembla que amb caràcter de dipòsit, ja que la corporació no renuncia a la seva propietat, i a la Sala de Sessions de l'Ajuntament aquesta imatge ha estat substituïda per una de més petita.

No ens ha d'estranyar que xoqui una mica, o fins i tot un bon tros, que una gran imatge religiosa presideixi la sala principal d'una entitat de tipus civil. Jo mateix sóc testimoni que, en acompanyar persones forasteres a aquella sala, han obert uns ulls com a taronges quan s'han trobat davant la imatge d'un Sant Crist d'aquelles dimensions

Fins aquí els fets concrets. Com dèiem, la mesura ha provocat comentaris per a tots els gustos i una certa polèmica entre els partidaris que la imatge romangués en el seu lloc i els que, contràriament, no la hi volien. Tot plegat em penso que necessita una clarificació de conceptes perquè, entre la tradició que pot quedar anquilosada i l'avantguardisme que pot ferir sentiments, per altra part ben nobles i legítims, ens sabem quedar en un just equilibri mig, que és, moltes vegades, l'actitud que més costa d'assolir quan en la qüestió juga l'apassionament. Per tant, intentarem de desfer malentesos que puguin haver per les dues parts.

En primer lloc anem pels que són partidaris de mantenir la imatge a la Sala de Sessions. Hem de pensar, amics, que una cosa està ben clara: és la creixent dessacralització del nostre món, almenys aquí al nostre país. No podria dir si per bé o per mal, potser l'avenir ens ho dirà, però el fet és aquest. Si els mateixos capellans, en segons quins llocs, han fet una retirada de les imatges de llurs esglésies que ens fa recordar la fúria iconoclasta de llunyans temps, no ens ha d'estranyar que xoqui una mica, o fins i tot un bon tros, que una gran imatge religiosa presideixi la sala principal d'una entitat de tipus civil. Jo mateix sóc testimoni que, en acompanyar persones forasteres a aquella sala, han obert uns ulls com a taronges quan s'han trobat davant la imatge d'un Sant Crist d'aquelles dimensions.

Naturalment, amb això no volem pas dir que desapareixi la imatge del Crist d'aquest lloc, on es prenen les grans o petites decisions que afecten tota la vida present i futura del nostre poble. Els meus sentiments de catòlic practicant, amb tots els defectes que vulgueu, però ben arrelats dintre meu, i els de molts centenars de cambrilencs que pensen com jo, es sentirien ferits i desencisats si així fos. I tampoc cal oblidar aquella frase històricament famosa del gran bisbe i gran català que va ser Torras i Bages: "Catalunya serà cristiana o no serà." Quedi clar, doncs, que la qüestió no està en el fet en sí mateix, sinó simplement en les dimensions de la imatge, i en aquest sentit potser sí que és millor de retirar-la. Encara que, si a la Casa de la Vila hi hagués hagut lloc suficient, potser hauria estat millor de preparar-li un lloc digne, però més discret, i no hauria calgut treure-la de casa; però s'ha de reconèixer que, de moment, aquest lloc no hi és.

Per als que eren partidaris de treure, pels motius que siguin, la imatge de la Sala de Sessions potser caldrà fer-los saber, o recordar-los-ho si és que ja ho sabien però ho han oblidat, que aquesta imatge, si bé és relativament nova i adquirida per l'Ajuntament en els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, no és pas fruit de la pressió religiosa del règim franquista ni de la política del nacionalcatolicisme imperant en aquells moments, sinó que simplement es va intentar, ben legítimament i encertada, de restaurar una vella tradició que es remuntava vés a saber a quants segles enrere. A la Casa de la Vila hi havia, des de temps immemorial, una imatge del Sant Crist, d'unes mides semblants a l'actual, si bé tenia la creu rodona, que també presidia la Sala de Sessions i també, per tradició segurament secular, els Via Crucis dels dies de la Setmana Santa. Per tant, amb aquella mesura, no es va fer res més que restaurar un antic costum i reposar en el seu lloc la imatge que abans ja hi era i que va ser llençada al foc en el dies turbulents de l'estiu del 36. I això és també una raó de molt de pes perquè no es prenguin resolucions serioses d'una manera alegre i irresponsable. Jo fins i tot diria que l'Ajuntament, per aquestes mateixes raons indicades, està moralment obligat a tres coses: a no desprendre's, encara que sigui simbòlicament, de la propietat de la imatge; a fer que aquesta sigui col·locada al lloc on es determini, no en un ambient de luxe però sí de dignitat als ulls dels fidels i dels cambrilencs en general, i que es faci càrrec de les despeses que aquesta digna col·locació reporti. Per això és una cosa de l'Ajuntament i conseqüentment del poble.

Finalment, ja que parlem d'imatges de propietat municipal, fer esment també que, abans de la guerra i segurament des de molt antic, l'Ajuntament posseïa una imatge de la Puríssima, la patrona del poble, d'unes mides potser com d'un metre d'alçada, que també era a la Sala de Sessions i que cada any presidia la processó del primer dia de la Festa Major del 8 de desembre. Era una imatge graciosa, ens sembla recordar que coberta amb vestits de roba, que portava entre les mans una poma natural, fruita que cada any era renovada en la sortida de la imatge per aquesta processó de la Festa Major. També va ser llastimosament destruïda en la revolució de 1936 i després de la guerra ja no va ser reposada.

Aquesta és la història de les velles i de les noves imatges religioses municipals, envoltades d'una tradició que cal respectar encara que les circumstàncies, a vegades, aconsellin altres mesures. Si les coses es fan bé i amb responsabilitat, tot, en aquest món, és respectable.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques