Estampes cambrilenques / Maig 1975

Poca cosa ens queda a Cambrils que recordi temps passats, temps d'esplendor històrica, de lluites, de defenses, de reconquestes... El que ha quedat escrit és ben poca cosa i les dades de l'època prehistòrica gens abundants, encara que sabem que són interessants pels molts vestigis que s'han anat trobant en el curs dels anys. Tampoc els monuments antics són massa abundosos, ja que el temps, alguns, i la piqueta destructora, els altres, han tingut cura d'anar-los fent desaparèixer. De l'antic recinte emmurallat de la vila, poca cosa en queda i només se'n poden veure petites mostres a la part superior de la població. Queden, això sí, algunes de les torres de defensa exterior de la població, i és d'aquestes precisament de què em sembla que avui és convenient i fins i tot necessari parlar.

Tenim les torres de la Mare de Déu del Camí, la del Mas del Bisbe, la torre caiguda i les torres de l'antic Mas d'en Piqué, propietat avui de la família Vidiella. No hi ha dubte que la primera és la que està en millor estat de conservació; és potser la més important i també la més bonica. Com de la resta, res ens en diu la història, però creiem acostar-nos a la realitat si fixem la seva construcció en l'època medieval, més aviat cap a la baixa edat mitjana. S'hi va fer una bona feina de restauració, llargament gestada, en el seu exterior l'estiu passat i es va dotar el monument d'una escaient il·luminació indirecta. Però no convé oblidar-nos de l'interior, restauració que també precisa amb vistes a aprofitar les sales i el terrat.

De la torre caiguda, ja no cal parlar-ne, perquè, de fet, ja no és res.

Però sí que cal parlar de la torre de Mas d'en Bisbe o, potser amb més propietat, del Bisbe i de les torres del Mas d'en Piqué. Potser feia set o vuit anys que no havia vist la primera de prop, però mirant-la des de la carretera em donava la impressió que el clivell que de feia ja molts anys tenia a la cara de sol ponent s'havia anat fent gran, i que s'havien produït altres clivells. Fa un parell de mesos vaig anar fins al peu del monument i em va caure l'ànima als peus. Més que un clivell era ja un trep immens pel qual podria passar la cama d'una persona gran; les parets s'han separat ja molt i les grans pedres es desprenen ja. Al mateix temps s'han produït, segurament per falta de consistència del conjunt de l'obra, esberlada de dalt a baix, altres clivells en les altres cares de la torre, i fins i tot s'han badat les pedres treballades dels merlets. En pocs anys el mal ha prosperat molt i de pressa.

La torre, doncs, amenaça ruïna de forma més o menys imminent, però segura.

Les torres, perquè són dues, del Mas d'en Piqué també estan greument amenaçades. La quadrada, que l'historiador Manuel Sanz i Martínez creu possible que fos un monument funerari romà arreglat i utilitzat per a altres finalitats en l'època medieval, és una bella mostra d'aquest estil de torres de defensa. La portalada, com la de les cases pairals catalanes, està emmarcada de pedra de soldó i la finestra de carreus de la mateixa pedra, així com les arestes cantoneres de la torre (també les de les torres de Mas del Bisbe i de la Mare de Déb del Camí segueixen el mateix estil). La torre està ja escapçada ja que li falta la part superior. Tot i això, el que en queda sembla que està més assegurat que no la seva germana rodona, que està només a deu metres de la quadrada, i de la qual us parlaré el mes que ve.

SOS PER UNS MONUMENTS (II)

La torre rodona del Mas d'en Piqué té una certa semblança amb la torre de la Platja, encara que més petita, abans que a aquesta li posessin, poc després de la nostra darrera Guerra Civil, el 'barret' que ara porta. És d'una gran solidesa, construïda amb pedra del país i una gran doblada de parets, especialment en la seva base, que fins fa poc serví d'estable d'animals.

Igual que la torre del Mas del Bisbe, presenta uns clivells tan grans que també a aquesta torre rodona és possible diagnosticar un enderrocament més o menys imminent, però segur.

Voldríem que aquestes lletres, que ja hem encapçalat significativament amb un SOS, fossin realment una crida a la sensibilitat historicoartística del nostre poble, de les seves autoritats i d'aquells organismes que tenen precisament com un fi seu primordial la cura del nostre patrimoni històric i artístic. Entre tots ho hem de fer tot; com, no ho sé, però el que sí que sé és que el poble de Cambrils i aquestes entitats que giren sota el nom de Belles Arts tenen la greu responsabilitat de vetllar per la supervivència d'aquests monuments que els antics ens llegaren, i que ara es troben en un greu perill de ruïna i de la subsegüent desaparició; això és el que no podem ni devem permetre, ja que són insubstituïbles.

És del tot precís que les nostres autoritats municipals es prenguin ben seriosament l'assumpte, perquè a elles, com a representats directes del poble, els toca primordialment vetllar per la conservació del patrimoni comú. És molt possible que el pressupost per a una restauració i consolidació d'aquesta mena sobrepassi les possibilitats econòmiques del nostre Ajuntament, però això de cap manera eximeix els nostres edils de responsabilitzar-se d'aquest greu afer. Si l'Ajuntament no pot finançar totalment una obra d'aquesta envergadura, sí que hi pot destinar alguna ajuda parcial, i llavors l'obligació persisteix en el sentit de moure cel i terra per tal de trobar l'ajuda oficial i privada que faci possible que aquests monuments puguin ser salvats. Això sí, el que cal és que les gestions siguin fetes amb el ritme d'insistència i de celeritat que la gravetat del perill reclama. Per experiència sabem com són de lentes i entretingudes aquestes coses. És per tant qüestió de no dormir-se i de moure l'interès de tots per tal que més tard no haguem de deplorar pèrdues artístiques irremeiables.

La Reial Societat Arqueològica tarragonina, que fa pocs anys va demostrar un interès extraordinari (i creiem que gens positiu) quan l'Ajuntament tenia entre mans la restauració de la torre de la Mare de Déu del Camí, ara pot tenir ocasió de demostrar el seu interès real en la salvació d'aquests dos monuments que pateixen mal de mort. Confiem molt en els esforços d'aquesta entitat i en la persona del seu nou president, Jaume Nin i Alegret, no solament per la seva condició de cambrilenc, sinó també per la seva qualitat de delegat de Belles Arts a la nostra vila i com a home enamorat de l'arqueologia i de tot allò que representa art, història i cultura.

Potser també hi podria donar un bon cop de mà la Fundació General Mediterrània, que durant els anys 1972-73 va promoure i realitzà ben acuradament la restauració de l'església de Santa Maria de Vilafortuny (Mas d'en Bosch), i que està molt lligada a la nostra província i també al nostre poble.

Sigui com sigui, el que cal és treballar per aconseguir l'objectiu primordial de salvar aquests monuments històrics. Falta el corresponent permís per fer-ho i sobretot falta cobrir el pressupost, que ens consta que serà crescut i important, per realitzar les obres necessàries. Tot l'esforç serà poc, perquè els interessos morals que es ventilen són importants. Un dia l'esdevenidor assenyalarà amb elogi els homes mercès a la previsió, l'afany i la pertinàcia dels quals ha estat possible evitar la pèrdua del patrimoni comú; o culparà i denigrarà la memòria d'aquells que per deixadesa o poca estima dels valors històrics del poble hagin permès el seu esfondrament.

Hi estem a temps, però no oblidem que cada dia que passi serà més difícil i costosa l'obra. I el perill d'ensorrament més imminent. SOS pels nostres monuments!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques