L'al·lusió més antiga a l'ermita figura en el testament de Guillem de Tarragona, atorgat el 1230, on consta una deixa a favor de la mare de Déu de la Roca. El Santuari de la Mare de Déu de la Roca està edificat en un sostrat topogràfic que defineix i condiciona les seves arquitectures edificades al llarg del temps. Els límits del monument queden definits pels elements arquitectònics construïts i els elements topogràfics amb traces de l'acció humana pròxims i directament relacionats amb les parts edificades.

Segons el Govern, es considera monument el conjunt edificat definit en planta pels seus murs de tancament perimetrals, seguint el mur de contenció de la plaça d'accés i els murs exteriors de l'església, sagristia i hostatgeria posterior, així com el promontori de roca vermella que sosté tant l'ermita com la Capella de Sant Ramon amb la plaça pavimentada. S'inclou també l'espai empedrat de l'arribada del vial públic d'accés a l'ermita del camí de la Mare de Déu de la Roca, així com part del camí vell, que conté basses i altres elements d'infraestructures hidràuliques i marques, per determinar, excavats a la roca probablement d'origen prehistòric. La protecció abasta també el subsòl de tot el perímetre.