Estampes cambrilenques / Maig 1981

Avui aquesta 'estampa' pren un aire especial, per desacostumat, en parlar d'un fet actual, quan el costum és d'escriure sobre persones o fets que ja han passat a la història faci més o menys anys.

I és que el dia 26 de març passat (1981) moria a Barcelona un home enamorat de Cambrils, d'una immensa categoria humana i que era, a la vegada, una gran personalitat científica: ens referim al Dr. Agustí Gómez i Gómez. Ja sé que no era un home conegut per la generalitat dels cambrilencs ja que, encara que feia molts anys que venia a Cambrils, venia més aviat amb l'objectiu de reposar de l'intens treball que habitualment duia a terme i de les seves altres responsabilitats en el camp mèdic, i per això es reduïa la seva estada a viure la tranquil·litat de l'ambient familiar, amb escapades al port sempre per coses sense transcendència. Però els que l'havíem tractat, sabíem prou de la seva extraordinària bonhomia, de la seva senzillesa, de la seva agradosa conversa, com amb un tacte exquisit sabia posar-se a l'alçada del seu interlocutor encara que per a aconseguir-ho hagués de baixar molts graons del seu nivell intel·lectual, i com s'interessava per les coses del poble, pels seus problemes, per les seves aspiracions, per les seves millores en tots els ordres. Era un home que estimava Cambrils.

Precisament l'inici dels meus tractes amb ell van ser com a resultat del seu interès per la vida i l'obra de Gimbernat. Algú va dir-li que també a mi m'havia interessat molt aquest tema i l'home, amb la seva senzillesa habitual, va venir un bon dia a casa a veure'm i tractar de l'afer que als dos ens apassionava

El Dr. Gómez i Gómez va néixer a Fortuna, poble de la província de Múrcia, d'una família més aviat modesta. Ja de jovenet va anar a Barcelona, on va estudiar la carrera de Medicina amb un expedient acadèmic brillantíssim i difícilment superable, cosa que va fer-li guanyar moltes beques, de manera que ell mateix, amb el seu esforç personal, va ajudar a pagar-se la carrera, i va alleugerir d'aquesta manera les càrregues familiars. De tal forma van ser brillants els seus estudis que el rei Alfons XIII va concedir-li la medalla que portava el nom del seu pare, Alfons XII. Amb el temps va ser professor d'anatomia, que era la seva especialitat, a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i director de l'Hospital de la Mare de Déu de l'Esperança. Sobre l'any 1962, va ser elegit i nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, i obtingué també el premi Ramón y Cajal.

Dedicat amb intensitat a la investigació, el Dr. Gómez i Gómez va descobrir en el cos humà una fàscia que porta el seu nom, i són Ramon y Cajal, el nostre Gimbernat i ell mateix els únics metges del nostre país que han fet descobriments en el camp de l'anatomia. És potser d'aquí on neix la seva afinitat amb el gran científic cambrilenc, de qui era un profund admirador i a qui havia estudiat amb molt d'interès. I aquesta és la faceta que, a la nostra manera de veure, el fa mereixedor de figurar avui en aquesta 'estampa', encara que aquesta hagi de ser escrita i tractada per un home com jo, que estic a anys llum de la seva gran personalitat.

Precisament l'inici dels meus tractes amb ell van ser com a resultat del seu interès per la vida i l'obra de Gimbernat. Algú va dir-li que també a mi m'havia interessat molt aquest tema i l'home, amb la seva senzillesa habitual, va venir un bon dia a casa a veure'm i tractar de l'afer que als dos ens apassionava encara que per camins ben diferents; jo, perquè Gimbernat era un cambrilenc famós, però oblidat, al qual calia vindicar; ell, buscant nous horitzons per tal d'escatir encara més en la gloriosa trajectòria científica del gran cambrilenc. Modestament haig de dir que em va afalagar quan, a la vista de la documentació que sobre Gimbernat jo havia arreplegat amb anys de treball, em va dir que restava parat que un home com jo, sense tenir res a veure amb la ciència mèdica, hagués estat capaç de reunir tants documents, escrits, llibres i gràfics, sobre Gimbernat. I allò només va ser el començament d'una relació que ja no es va trencar més fins a la seva mort.

Després, al seu despatx a Barcelona o a Cambrils, junts, vam plantejar tot un seguit de coses amb un objectiu únic: revalorar i fer conèixer, de forma entenedora i assequible, l'obra de Gimbernat. I va venir el 210è aniversari del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el 1974, i la Reial Acadèmia ho commemorà posant un bust de Gimbernat, en marbre, a l'amfiteatre de l'entitat, el mes de març, i el mateix any, el maig, la commemoració a Cambrils del II centenari de l'anada de Gimbernat a París per tal que "observase —segons deia l'ordre del rei Carles III— detenidamente la práctica y método que se seguía por los profesores de aquella capital, en las operaciones y curaciones de los enfermos en la clase de Cirugía y después verificase los mismos en Londres, Edimburgo y La Haya". A Barcelona es va celebrar una solemníssima sessió acadèmica 'In Memoriam' de la vida i l'obra científica de Gimbernat, en la qual van intervenir els professors i acadèmics Drs. Gil Vernet i el propi Gómez i Gómez, així com el Dr. Pere Domingo y Sanjuán, llavors president de l'Acadèmia. A Cambrils es va fer un concurs literari i biogràfic per a infants i joves, el premi del qual va ser una visita a llocs on havia viscut i treballat Gimbernat, entre ells la seu de la Reial Acadèmia, antic Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Més tard, l'entrega a Cambrils, per part de la Reial Acadèmia, d'un bust de Gimbernat, en bronze, obra de l'escultor Rebull, que des de llavors figura a la sala de sessions del nostre Ajuntament. De tot en va ser l'ànima el Dr. Gómez i Gómez que, calladament, va fer en aquest sentit una tasca molt meritòria.

I avui ens ha deixat quan, ben prompte, l'any 1984, celebrarem el 250è aniversari del naixement de Gimbernat, el qual li hauria plagut d'homenatjar una vegada més i a Cambrils hauria plagut de poder comptar amb el seu valuós assessorament i amb l'ajuda inapreciable de la seva bona voluntat i coneixements per a la realització dels actes que hauran de programar-se. Déu no ho ha volgut i hem d'acatar la seva voluntat. Cambrils, però, li agraeix tot el treball que va fer en la vindicació de la figura del seu fill més il·lustre. A aquells que vam tenir el goig d'intimar amb ell i tractar-lo a fons, ens queda el regust agradós d'haver-ho fet amb un eximi científic i amb una gran persona. Déu el tingui al cel.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques