Article publicat a Revista Cambrils el mes de juny de 1956
Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, cardenal de l'Església
Juny 1956 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Juny 1956
El 16 d'aquest mes (juny 1956) farà 35 anys de la imposició del capel cardenalici al doctor Vidal a càrrec del sant pare Benet XV, i aquesta efemèride gloriosa en la vida del nostre convilatà il·lustre no s'ha oblidat. Les pàgines de "Cambrils" no el podien oblidar en aquesta ocasió. Alguns aspectes particulars de la seva vida, tan plena de matisos, es veuran avui honorats amb la publicació de la biografia del més gran de tots els cambrilencs.
El cardenal Vidal i Barraquer tingué una ànima eminentment sacerdotal i, tot i que el món li oferia un esdevenidor brillant, noblesa de sang, bona posició econòmica, distingida carrera d'advocat, etc., va renunciar-hi i, tot i ser advocat, inicià els estudis sacerdotals
Nasqué el 13 d'octubre de 1868. Estudià la carrera d'advocat a la Universitat de Barcelona i l'eclesiàstica al Seminari de Barcelona i al Pontifici de Tarragona. Exercí durant molt de temps (d'advocat) en concepte de pràctiques en un bufet molt anomenat de la Ciutat Comtal, però, atret per una viva vocació, abraçà la carrera sacerdotal i rebé les Sagrades Ordres el 1899. L'any següent fou nomenat fiscal substitut del Tribunal Eclesiàstic Metropolità de Tarragona, on va desenvolupar també, amb caràcter de substitut, el càrrec de provisor i vicari general. El 1905 fou nomenat, amb caràcter efectiu, fiscal eclesiàstic i metropolità. El 1909, provisor i vicari general, auditor de testaments i cuses pies i jutge metropolità. Ja el 1907 havia obtingut, per oposició, una canongia a Tarragona i el 1910 va prendre possessió de la dignitat de canònic arxiprest a la catedral que hem esmentat. En finir l'arquebisbe Costa i Fornaguera, el 1911 fou escollit vicari capitular. El 1913 fou preconitzat bisbe titular de Pentacomia i administrador apostòlic de Solsona, on romangué fins l'any 1919, en què succeí el doctor López Pelàez en l'Arquebisbat de Tarragona, del qual va prendre possessió el quatre de desembre. En el consistori públic de 1921 fou nomenat cardenal pel sant pare Benet XV, i en el consistori públic del 16 de juny li fou imposat el capel i assenyalat el títol de Santa M. d'Urbe.
El 1926 s'inaugurà l'obra de les Santes Missions i dels Exercicis Espirituals Parroquials, a la qual dedicà les seves més lluminoses pastorals (11-11-1926).
El cardenal Vidal i Barraquer tingué una ànima eminentment sacerdotal i, tot i que el món li oferia un esdevenidor brillant, noblesa de sang, bona posició econòmica, distingida carrera d'advocat, etc., va renunciar-hi i, tot i ser advocat, inicià els estudis sacerdotals. Aquesta ambició santa de ser de Déu es dibuixà ben aviat en tres rellevants perfils propis de la fesomia autènticament sacerdotal: la humilitat, la pietat i la caritat. El seu zel per la glòria de Déu el féu participar activament a la celebració de grans actes a Tarragona i a Espanya; destaquem la Setmana Social Catòlica de Madrid (1933), on en l'acte de clausura pronuncià una magnifica conferència sobre "La crisis moral y su remedio por la Acción Católica", en la qual establí afirmacions interessantíssimes i alliçonadores.
Fou un entusiasta de l'AC i molt amant de les congregacions marianes, de les quals formava part des de molt jove.
Al llarg de tota la seva vida sentí, com tot bon cambrilenc, una tendríssima i filial devoció a la Mare de Déu del Camí, la nostra patrona excelsa, el santuari de la qual celebrà el seu primer pontifical en ser nomenat bisbe de Solsona, i per la qual pagà íntegrament del seu peculi la pavimentació, en ser restaurada l'ermita l'any 1930.
Entre les pastorals publicades en el seu pontificat destacaren les següents: "El amor al prójimo" (29 de juny de 1914); "La paz individual y social" (26 de febrer de 1921); "El naturalismo en las costumbres" (3 de març de 1925), així com exhortacions sobre les confessions religioses (juny de 1933) i sobre la reparació d'injúries (22 d'octubre de 1933).
Finí santament com a conseqüència d'una angina de pit, a la ciutat de Fribug (Suïssa), la matinada del 13 de setembre de 1943. Els ossos del preclar príncep de l'Església esperen el retorn a la pàtria i amb ell l'homenatge sincer, càlid i fervent dels espanyols que li deuen tant i, d'una manera especial, de la província eclesiàstica de Tarragona, per la qual s'esforçà, per a qual tant va patir i a la qual tan entranyablement estimà.
Per què Cambrils, que el va veure néixer, no dóna la pauta, perpetuant en bronze o en pedra la seva santa memòria?
