Article publicat a Revista Cambrils el mes de juny de 1978
El Centre Catòlic d'Obrers
Juny 1978 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Juny 1978
S'escau aquest any (1978) el setanta-cinquè aniversari de la fundació, o almenys que comencés a funcionar, el Centre Catòlic, que tanta empenta social tingué en el decurs de les tres primeres dècades del segle actual.
Tenim a les mans un opuscle amb el següent titular: "Reglament del Centre Catòlic d'Obrers instalat en la vila de Cambrils baix l'advocació del Sagrat Cor de Jesús." És editat a Reus, a la tipografia dels Germans Sanjuan, l'any 1903. Aquest any, doncs, es compliren les noces de diamant de l'entitat. En aquest reglament, dividit en tres capítols i trenta-tres articles, es defineix la societat i es diu que: "I'únich i exclussiu objecte" d'aquesta és "l'instrucció religiosa y'l recreo honest". En l'articulat que segueix s'amplien les característiques d'aquests objectius i es va dient que (el lector ja veu que la grafia és d'abans de Pompeu Fabra): "Conforme ho permetin las circunstancias, la Societat crearà una biblioteca composta d'obras escritas ab un criteri purament católich y proporcionadas à la capacitat dels socis; aixís com l'instrucció per medi d'escolas nocturnas gratuites", afegint que: "Se permeterán al Centre los jochs legals i altres agradables passatemps, com son vetlladas y representacions teatrals, segóns prescriu lo Reglament interior del mateix". Diu també que: "Lo Centre estarà obert pera'ls socis, hasta las deu de la nit al ivern y fins la once al estíu. Durant lo temps cuaresmal permaneixeth tancat, mentres duri la funció religiosa de la Parroquia". I també que "queden terminantment prohibidas las discussions religiosas y tota paraula que desdigui d'una bona educació".
El caire social del Centre Catòlic es desenvolupava més que res a`la sala del cafè amb les corresponents 'tertúlies' i al teatre, on els afeccionats (sempre n'hi ha hagut a Cambrils, i bastant bons) assajaven i representaven les obres que en aquells temps eren d'actualitat
El segon capítol parla dels socis, i es llegeixen coses no menys curioses que en el capítol precedent, sobretot mirat a setanta-cinc anys vista. Així, fa constar que un soci "Admés ja, no serà considerat com à tal fins qu'hagi satisfet al Tesorer, una pesseta per drets d'entrada" i que: "Tot individuo de la Societat, pagarà una cuota de sis pessetas anyals..." També pel reglament es desprèn que la societat seria radical i inclusivista, com pot veure's pel redactat de l'article catorze, que diu: "Cap soci (efectiu) pot frecuentar altre lloch d'expansió en aquest vehinat, à no tindre motiu fundat, manifestantho ans al President."
L'articulat del capítol tercer estableix les habituals competències de la direcció de la societat: consiliari, president, vicepresident, secretari, tresorer i vocals. El reglament va ser presentat per a l'aprovació del Govern Civil pels senyors Joan Vidiella i Bas i Lluís Rovira i Guinart, morts ja fa anys, i el va donar per presentat el governador interí Felip Curtoys. Un mes i mig més tard, el 29 de novembre de 1902, era també aprovat per l'arquebisbe de Tarragona, monsenyor Tomàs Costa i Fornaguera.
La societat, molt en l'ambient del segle dinovè, sobretot als seus començaments, va desenvolupar tota la seva vida (1903-1936) en un mateix local, ubicat al carrer de Sant Plàcid, 20, on després tindria el seu estatge la casa comercial CEPAL, local que mai va ser patrimoni de l'entitat, sinó que només en va ser arrendatària. Era gran i ocupava el primer pis de l'edifici. Es pujava un ram d'escales i a l'esquerra hi havia la gran sala del cafè; a la dreta, la cuina i l'estatge del conserge, i al fons la sala-teatre amb una cabuda regular i un escenari, no molt gran, però sí suficient; al redós de tota la sala hi havia la corresponent galeria i al fons un `galliner'. El Centre Catòlic mai no va tenir aquella biblioteca que havien previst els redactors del reglament que hem comentat, i el caire social es desenvolupava més que res a`la sala del cafè amb les corresponents `tertúlies' i al teatre, on els afeccionats (sempre n'hi ha hagut a Cambrils, i bastant bons) assajaven i representaven les obres que en aquells temps eren d'actualitat. S'hi donaven també moltes vetllades, a les quals la gent era molt donada els començaments del segle, quan encara el cinema no havia pres massa peu. Més tard, també la sala del Centre es convertí en sala de cinema.
I amb aquesta classe d'ambient van anar passant els anys fins que, amb la proclamació de la República, el 1931, van començar a sorgir dificultats emanades del títol clarament confessional de la societat en un ambient netament no religiós i més encara anticlerical. I creiem que seria com a resultat de les eleccions del 28 de juny de 1931, que van donar una ampla majoria a la coalició esquerrana, o el 14 del mes següent amb l'obertura de les corts constituents, que els directius de l'entitat van creure necessari el canvi del nom de la societat. Així el Centre Catòlic d'Obrers es va convertir en Unió Agrària Autonomista, que va ser el nou nom emprat.
Les directrius de l'entitat van continuar, però, essent les mateixes; encara que d'una manera definida en els seus locals no es feia política, allí es reunien la gent cambrilenca que eren militants o simpatitzants de la Lliga Regionalista, de la CEDA o d'altres grups més aviat dretans, ja que aquests partits polítics no tenien a Cambrils estatges socials propis. Així van anar corrent els anys de la República fins el 1936, en què la revolta de Franco va originar la reacció esquerrana; es dissolgué la societat i passaren els seus locals a ser ocupats per un partit polític de tendència contrària, ens sembla recordar que per Esquerra Republicana de Catalunya.
La cosa no va durar gaire perquè l'estiu de 1938, en el curs d'un bombardeig de l'aviació 'nacional' sobre Cambrils, una o diverses bombes van caure damunt d'algunes cases del carrer de Sant Plàcid, que van quedar desfetes. I una de les que va quedar malmesa era la que durant trenta-tres anys havia estat l'estatge del Centre i de la Unió Agrària. Es van acabar gairebé a l'hora la societat i el seu estatge social, perquè després de la guerra ja no va reeixir.