Estampes cambrilenques / Juny 1983

Estem dintre l'any centenari del naixement de santa Joaquima de Vedruna, una santa de casa nostra i, pràcticament, del nostre temps; va néixer i va morir a Barcelona (1783-1854); una dona exemplar en cada un dels estats en què es pot trobar una dona: noia, donzella, casada, vídua, religiosa i fundadora; una dona que va estimar molt i que es va lliurar amb delit al bé dels altres sense reserves i fins i tot amb entusiasme; una dona per altra part senzilla, que va intentar de passar desapercebuda traient-se del damunt la fullaraca escadussera per quedar-se amb el bon gra evangèlic, un gra que no era per a emmagatzemar-lo sinó per a sembrar-lo en el fèrtil terreny de les seves filles i deixebles per tal d'aconseguir una collita curulla de fruits de saviesa i de bondat.

Per l'estreta i llarga vinculació de l'Institut que ella va fundar amb la vila de Cambrils, no podíem deixar passar aquesta efemèride sense que quedés reflectida en aquestes 'estampes' que intenten expressar, més malament que bé, el sentit de la tradició i de la vida del nostre poble en el transcurs del temps. I les germanes Carmelites de la Caritat de santa Joaquima de Vedruna formen, per dret propi, part de la vida religiosa, cultural i social del nostre poble des de fa quasi un segle.

Joaquima de Vedruna i Vidal, filla del senyor Llorenç i la senyora Teresa, va pertànyer a una família distingida i acomodada, de la bona societat barcelonina, ja que el seu pare era procurador de l'Audiència de Catalunya. De joveneta va sentir ja una certa inclinació a la vida religiosa, però les monges carmelites, a les portes de les quals va trucar, no van donar-li pas massa esperances d'admetre-la. Amb aparent contradicció amb aquest primer pas, Joaquima, als setze anys, va casar-se amb Teodor de Mas, també procurador dels tribunals igual que el seu sogre, i ric hisendat de la ciutat de Vic, amb el qual va conviure disset anys i del qual va tenir vuit fills, dos dels quals van morir d'infants. Dels sis que van quedar, cinc noies i un noi, quatre van professar com a religioses i els dos restants, Josep Lluís i Agnés, van casar-se i van ser pares d'un bon estol de fills.

Per l'estreta i llarga vinculació de l'Institut que ella va fundar amb la vila de Cambrils, no podíem deixar passar aquesta efemèride sense que quedés reflectida en aquestes 'estampes' que intenten expressar, més malament que bé, el sentit de la tradició i de la vida del nostre poble en el transcurs del temps

Els temps no eren pas massa propicis per a la tranquil·litat del jove matrimoni. La invasió bonapartista de la nostra pàtria va fer que en Teodor de Mas hagués de deixar la seva família al mas de l'Escorial, fora de la ciutat de Vic, per marxar a lluitar contra les forces de Napoleó com a ajudant de camp del baró de Sabassona. El 17 d'abril de 1807 les forces franceses entraven a Vic, passaren la ciutat a sang i a foc, i santa Joaquima va haver de deixar la casa pairal dels Mas per refugiar-se a les muntanyes del Montseny fins que va passar la maltempsada.

Amb la pau no va venir pas la joia, sinó el dolor que va ocasionar-li la mort del seu espòs. Durant deu anys va tenir cura abnegada de l'educació dels seus fills i dels béns que constituïen el patrimoni familiar, i ho va alternar amb freqüents visites als hospitals de Vic i Igualada i amb una intensa vida de pietat. Això, amb els fills ja una mica grans, va portar-la a reconsiderar la seva vida i encarrilar-la cap a professar en la vida religiosa. Va ser el seu director espiritual, el P. Esteve d'Olot, el que va indicar-li la conveniència que, en lloc d'ingressar en un orde contemplatiu, fos la fundadora d'una nova congregació de vida activa, dedicada a l'ensenyança i a la caritat. Joaquima va veure en aquest consell la voluntat de Déu i a aquesta tasca es dedicà plenament i amb delit, vencé tota mena de dificultats, però amb braó i amb una confiança total en la Providència.

I van començar les fundacions: Vic, amb noviciat i casa de caritat; Tàrrega, amb un hospital; Barcelona, amb una casa de caritat, i hospitals a Solsona, Manresa, Cardona, Berga, Figueres i Olot, i escoles a Balaguer, Bellpuig, Falset, Montblanc, Puigcerdà... Cada dia noves filles, cada dia més fundacions d'hospitals i escoles. Sant Antoni M2 Claret arrodoneix els estatuts de la congregació, que és canònicament aprovada l'any 1850. I, entremig, les guerres carlines, i Joaquima ha d'exiliar-se a França durant sis anys, sense que per això minvin els seus treballs ni el seu esperit de servei.

Retornada a Barcelona, sofreix un atac de feridura que en endavant dificulta la seva activitat. L'any 1854 es declara al nostre país i d'una manera virulentíssima l'epidèmia del còlera, que causa en la població estralls extraordinaris (en pot donar una idea el fet que a Cambrils aquell estiu van morir 202 persones; es va haver de destinar el santuari de la Mare de Déu del Camí a hospital d'empestats i es va fer sortir en processó la imatge de la Mare de Déu per tal de reclamar del cel l'acabament de l'epidèmia). Santa Joaquima va contraure també aquella malaltia, de la qual va morir el 28 d'agost de 1854.

El sant pare Pius XII va beatificar-la el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d'abril de 1959.

La fundació del col·legi de Cambrils, fruit de la gestió econòmica i moral del canonge de Tarragona i cambrilenc il·lustre Dr. Benet Vidal i Gimbernat, va fer-se l'any 1886, quan ja feia trenta-dos anys que havia mort santa Joaquima de Vedruna, i va ser obra de la seva primera successora en la Generalitat de la congregació de les Carmelites de la Caritat, la mare Paula Delpuig. La primera comunitat va instal·lar-se en una ala del que és avui el, Col·legi La Salle, edifici que es va inaugurar el 17 de desembre de 1886. Les germanes van començar a fer classe el 7 de gener de 1887. Aquesta primera comunitat era formada per les germanes Victòria Granés (superiora), Concepció Petit, Maria Grasses i Eulàlia Vallés i els seus primers passos a Cambrils van ser dirigits per la mare provincial Carme Romaguera.

De llavors ençà han passat quasi cent anys i la influència de l'esperit de la mare Vedruna s'ha deixat sentir en les successives generacions de dones cambrilenques que avui, amb goig i reconeixement, celebren el segon centenari del naixement d'aquesta dona catalana, santa extraordinària, la missió d'ensenyar i curar de la qual és continuada per les seves filles en diferents països dels cinc continents.

Alegrem-nos-en i donem-ne gràcies!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques