Estampes cambrilenques

L'HOSTAL (I) / Agost 1979

Fa unes quantes setmanes va ser enderrocat el vell edifici del carrer de la Mare de Déu del Camí que tothom coneixia per l'hostal, pel fet que, evidentment, en temps passats havia tingut aquest objecte a l'entrada del poble. Aquest enderrocament ha fet que em vinguessin ganes de rememorar la vella història d'aquest casal, que en el seu moment tindria una certa importància d'acord amb la que podria tenir el poble i les seves comunicacions, posem per cas, al segle XVIII o fins i tot al XIX quan, ja convertides en record les guerres de la Independència i carlines, el poble començaria a eixamplar-se, segurament amb una mica de timidesa, per fora les muralles que durant segles el tenien encerclat.

el santuari de la Mare de Déu del Camí era, encara que no gaire lluny del poble, un edifici isolat i que, entre ell i el poble, l'hostal, al costat de la Font de Lloveres, era l'únic edifici que permetia una visió urbana en un conjunt d'horts i finques rústiques

No es faci la il·lusió el lector que el que jo pugui contar aquí sigui una història de l'hostal amb tots els pèls i senyals. La veritat és que de cert no en sé res, i tot el que jo pugui dir és només fonamentat en la hipòtesi basada en la tradició oral i en escrits que he pogut anar coneixent al llarg dels molts anys que em dedico al recull de totes aquelles dades que puc anar coneixent de les coses pretèrites del nostre Cambrils.

No parlem ja a aquelles persones joves que només han conegut un Cambrils ja gran i en continuada expansió. Parlem a aquelles que estan en la rodalia dels seixanta anys o que ja han sobrepassat aquesta edat. Aquestes saben prou bé que el santuari de la Mare de Déu del Camí era, encara que no gaire lluny del poble, un edifici isolat i que, entre ell i el poble, l'hostal, al costat de la Font de Lloveres, era l'únic edifici que permetia una visió urbana en un conjunt d'horts i finques rústiques. Val a dir que l'edifici de l'hostal era realment grandiós i que no solament ocupava l'espai que ara ha estat enderrocat, sinó que comprenia les cases que hi ha a la part de dalt i a la part de baix. La casa era, actualment i des de fa molts anys, de la família Vidiella. A la mort de la mare, la senyora Maria Balafià, la casa (que era prou gran per poder fer-ne diverses parts) va passar a ser propietat de tres dels fills de la família que, segons les seves possibilitats i voluntat, han anat arreglant la part del tot; això sol ja és una mostra de grandiositat de l'hostal que, sens dubte, podria acollir molta gent, així com també, en la seva entrada espaiosíssima, molts carruatges i molts animals de tir o de cavalcadura en les seves quadres. Encara avui pot veure's en la paret del sud com sobresurten les estaques de fusta encastades a la paret i destinades a lligar-hi els cavalls i mules.

Com era la vida a l'hostal ens en parla el senyor Isidor Frias i Fontanilles (1847-1890), persona destacadíssima pel seu saber i per la seva bondat; perit agrònom, doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret, va ser pare del Dr. Frias i Roig i, com el seu il·lustre fill, va ser una persona molt vinculada a Cambrils, on coneixia tothom perquè hi passava llargues temporades. El senyor Frias era un bon poeta i va deixar publicats diversos llibres de poemes. En un d'aquests llibres hi ha una poesia titulada "L'hostaler de Cambrils" que va ser íntegrament publicada a les planes de la nostra revista el mes d'agost de 1956, fa més de vint anys. En ella, amb unes pinzellades diàfanes i plenes de bon humor, ens pinta la situació de l'hostal:

"De Cambrils, entrant al poble,
hi ha per si un dia els convé,
un hostal, d'on surt el cotxe
per anar i venir de Reus;
més, perquè no s'equivoquin,
ja veuran que s'hi llegeix:
«Posada. Leche de burra y carruajes de alquiler»;"

La vida de la família de l'hostaler:

"La dona hi fa de mestressa,
sent el cuinar el seu quefer;
la noia, que és bonicoia,
té sempre el menjador net,
para, plega i venta a taula,
servint el menjar als viatgers,
i el bordegàs, que és en Tòful,
no tenint ni dotze anys fets,
ja es cuida d'anar a la compra,
asclar llenya i, diligent,
donar gra al matxos de casa
i palla als dels forasters;
si bé que l'home de xispa
és l'amo, que sent tan vell,
com trenta anys enrera trasca
amb tres cavalls de paper
i amb un cotxe que està tísic,
a jutjar pels seus gemecs..."

"Quina vida la que porta!
al cant del gall el llit deix:
es vesteix, fa una mossada,
beu un glopet d'aiguardent,
pren els tres cavalls de basto,
entrats en anys com ara ell,
els hi dóna pinso i aigua
i els tragina a cal ferrer.
Al retorn ja treu el cotxe,
el renta, li posa greix
i hi enganxa els tres aspectres...;"

Fins i tot el 'menú' de l'àpat:

"A les dotze a esmolar dents,
tot menjant-se una arengada
amb seba, bitxo i pa sec,
a l'efecte d'enfilar-hi
un porró de fil vermell...;"

Per acabar (Senyor, que en són d'iguals els temps, encara que sempre diem: com canvien!) fent un comentari als temps difícils pels quals passa l'hostal i com els viatgers volen menjar bé sense gastar gaire:

"D'ensà que els carrils arruixen
rucs, carros i carreters
que a l'hostal no hi posa una ànima
i si passa un foraster,
s'ha tornat d'una manera
aquest dimoni de gent,
que rebutja l'escudella
i vol sopa amb 'juliè'
diu que carn d'olla l'embafa
i que està sols per bistecs.
Ous ferrats? Ca! ni pensar-hi;
i vi negre no en xerrica,
doncs vol d'aquell que fa clec!,
quan es destapa l'ampolla;
però el que fa cremar més,
és que aquests senyors del dia
voldrien que els hostalers
els servissin bona taula
amb molt luxe i pocs quartets;
com si a la plassa venguessin
un lluç que, essent ben fresc
i ben gros, no pesés gaire
i es dés a meitat de preu."

L'HOSTAL (II)

Abans de tirar endavant en l'exposició de la segona part de l'article que vam començar el mes passat parlant de l'hostal, he de fer unes petites rectificacions a allò que vam dir en la part ja publicada. La primera és que sembla que les cases ja refetes a ambdues vores de l'hostal, fa poc enderrocat i pertanyents a la família Vidiella, no formaven part, com jo insinuava, del mateix edifici de l'hostal, sinó que eren uns magatzems que res tenien a veure amb l'edifici objecte del nostre comentari; la segona és que la totalitat dels edificis no era de tres dels germans Vidiella, sinó de quatre, ja que l'hostal veritable era dels senyors Josep M. i Joan Vidiella. Fets aquests aclariments que ens han estat indicats pels propis senyors Vidiella, i que agraïm, podem continuar fent els comentaris que ens suggereix l'enderrocat hostal.

No sabem fins quan va acomplir l'hostal la seva missió de servir d'hostatge als vianants que hi feien posada. Fins el segle passat? Pot ben bé ser, ja que els mateixos versos del senyor Isidor Frias ens ho insinuen:

"D'ençà que els carrils arruixen
rucs, carros i carreters
que a l'hostal no hi posa una ànima..."

Sí, el tren va acabar amb les diligències i d'altres antics mitjans de transport. Però segurament que no ho va acabar com d'una bugada, sinó que prou que la cosa s'aniria decandint poc a poc. Qui va ser el darrer hostaler? Vés a saber-ho... No obstant, hi devia haver una família que s'hi faria vella en tant que la gent, mentre van viure els vells i els seus fills, els va conèixer per l'afegit 'de l'hostal' que seguia el seu nom de pila. I jo, de petit, havia sentit contar moltes vegades a casa que la Tereseta 'de l'hostal' era l'encarregada (gust que hi tindria la dona) de posar 'L'home dels nassos', el darrer dia de l'any, a la sala gran de l'hostal, pel que es veu, tota la quitxalla del poble passava per l'hostal a veure el popular personatge... que té tants nassos com dies té l'any, que aquell mateix dia s'acaba. Els fills d'aquesta Tereseta eren el Jaume 'de l'hostal' i la Sisqueta 'de l'hostal', i així se'ls va conèixer popularment fins que van morir, precisament, no fa pas tants anys.

Ja en un pla més seriós direm també que de l'hostal es troba una referència en el testament que el canonge de la Seu de Barcelona i cambrilenc il·lustre Andreu Foix va atorgar en començar el segle XVIII a favor de "l'església nova de la Verge del Camí que ell va començar...". En l'esmentat testament, el canonge Foix deixava "La Casa-Posada i tots els bens i rentes que tenia en aquesta vila" a favor, com hem dit, de la construcció de l'actual santuari de la Mare de Déu del Camí, construcció que va durar, pràcticament, tot l'esmentat segle XVIII. No sabem del cert, aquesta és la veritat, si aquesta Casa-Posada és l'hostal que estem glossant, perquè hi ha la possibilitat que n'hi hagués algun altre; però també pot ser que sigui aquest en tant que en el Llibre de les Deliberacions, referència que estem fent servir, se'ns diu que, en sortir del funeral celebrat en memòria del canonge Foix, el rector i els regidors del Consell de la vila "han passat a prendre possessió de la Casa-Posada i demés béns..." i això ens podria assenyalar que la Casa-Posada fos l'hostal, atesa la seva proximitat al santuari.

Tot amb tot, de l'hostal, que tantes coses ens podria contar de la vida del nostre poble si les seves pedres poguessin parlar, ja no en queda res. La pedra clau de l'arc que emmarcava la seva porta principal portava la data de 1791. Dos segles de la història de Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques