Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 1974
El centenari de la rierada de Santa Tecla (1874-1974)
Setembre 1974 / La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
El centenari de la rierada de Santa Tecla / Setembre 1974
Quan aquest exemplar de la nostra revista (setembre 1974) vegi la llum pública s'escaurà quasi exactament el primer centenari d'aquella rierada de què tots els cambrilencs hem sentit parlar: la de Santa Tecla. Efectivament, era la matinada del 23 de setembre de 1874 quan començà a ploure d'una manera desaforada; s'acumulà tanta aigua que començaren a baixar les rieres amb tanta fúria i quantitat que entre la vila i el port arribaren a ajuntar-se les aigües dels barrancs de la Mare de Déu del Camí i del Regueral amb les de les rieres d'Alforja i de Riudoms.
Per sort, sembla que la rierada no va produir desgràcies personals, mes les pèrdues materials foren de tan elevat sentit que Joan Roca i Figuerola les calculava en un milió i mig de pessetes... de les d'aquell temps!
L'única mesura eficaç que es va prendre va ser tapiar el famós portal del carrer Major davant del perill que per a la seguretat de la població representava ja que sempre, en les grans avingudes d'aigua, aquesta entrava desbordada per aquest portal
Les autoritats provincials varen arribar-se fins la nostra vila, visitaren els llocs més afectats i prometeren ajuda i les obres necessàries per donar més alçada i consistència als murs de contenció que ja llavors existien. De totes maneres, no consta que les obres promeses es realitzessin.
Potser l'única mesura eficaç que es va prendre va ser tapiar el famós portal del carrer Major (del Capuig, com es deia llavors) davant del perill que per a la seguretat de la població representava ja que sempre, en les grans avingudes d'aigua, aquesta entrava desbordada per aquest portal, procedent tant de la riera com del barranc de la Mare de Déu del Camí en baixar pel que avui és el camí del cementiri.
I potser en els nostres dies podem donar gràcies a Déu de la bona pensada dels cambrilencs d'aquell temps, ja que va ser la gran manera de conservar el portal intacte, i ningú sap si, de no ser per la por, el portal hauria seguit el camí dels altres i el de les antigues torres cantoneres de la vila: l'enderrocament i la destrucció. Gràcies a aquesta mesura, el portal romangué tapiat per espai de cinquanta-tres anys, des de 1878 a 1931, en què, amb ocasió de les festes commemoratives dels fets heroics del desembre de 1640, s'obrí novament i es construïa al mateix temps la muralleta de contenció, la vida del qual durà també més de quaranta anys; no fa molts mesos, amb ocasió de les obres de pavimentació del carrer, la muralleta fou enderrocada per l'Ajuntament, amb molt bon criteri, ja que tenia ben poca utilitat pràctica (menys avui amb els avenços tècnics i els projectes de canalització de la riera) i, en canvi, treia tota la gràcia estètica del portal, que en té molta, i que és just de conservar-la, com també és convenient de fer-ho amb la resta dels monuments de caire històric amb què compta la vila. El temps i el mal cap dels homes ja han fet prou desgràcies en aquest sentit.