Vint-i-cinc anys de la nostra revista (1953-1978) / Octubre 1978

Sí, ja sé que quan es van complir vint anys també vaig fer un comentari en aquesta mateixa plana. I expressament no l'he volgut tornar a llegir abans d'escriure aquestes ratlles per no deixar-me influenciar pel que vaig poder escriure llavors. Potser tornaré a dir el mateix, però és un risc que corro gustosament perquè la data bé s'ho val. I el fet de tenir una revista com la nostra a Cambrils, també.

Tant se me'n dóna de semblar poc modest, encara que també és cert que la modèstia mai ha estat renyida amb la veritat, si dic que en aquests moments em sento ple de joia interior en pensar que ara ha fet vint-i-cinc anys. En aquell número primer del setembre de 1953 ja hi havia treballs amb la meva signatura, i que aquell no va ser un fet esporàdic, d'aquells que la meva padrina, al cel sigui, en deia "d'empenta de ruc, parada de somera", sinó una tasca, sacrificada, sí, però també plena d'il·lusió, impulsant, encoratjant i bregant perquè la revista tingués una continuïtat constant i un millorament palès. Tothom pot veure que això s'ha aconseguit prou bé. I és això el que en aquests moments em fa sentir joiós: no el fet que la revista hagi acollit els meus pobres treballs de literatura o d'història, sinó el fet que la revista continuï sortint cada mes; que el número de setembre de 1978 s'assembli molt poc (en sentit positiu) amb el del setembre de 1953; que aquells problemes que aleshores teníem per omplir dotze planes no els tinguem ara per omplir-ne trenta-dues, i que hi hagi un equip, més o menys nodrit, però molt entusiasta, de gent jove disposada a donar a la nostra revista aquest sentit de continuïtat, que és el que més afalaga a aquells que, com jo, ja sentim una mica com les forces van perdent intensitat i hem de començar a pensar que és l'hora que ens vingui el relleu per fer entrega de la torxa. És, n'estic segur, allò que més il·lusió ha fet a tots aquells que, per la circumstància que sigui, hem hagut d'anar al davant de la publicació en alguna de les seves èpoques: el fet que tinguéssim al darrere uns successors aptes, més que nosaltres si podia ser, i conscients del llegat que se'ls entregava. I això sembla que es va assolint plenament, gràcies a Déu.

Això potser ha estat un comentari molt personal com veu i viu la revista un que realment està enamorat d'aquest tros de paper que, mes rere mes, ens mostra les palpitacions del cor del poble. Potser ha estat com un esbravar-se espiritualment. Però jo també voldria que la gent del nostre poble s'encomanés una mica d'aquesta il·lusió i fos una mica conscient que la revista no és una manera de passar el temps d'uns quants que estan ociosos o que no tenen massa feina (que poc saben els que així poguessin pensar les hores de dormir i les hores d'un sa i lògic esplai que han hagut de sacrificar els dirigents i col·laboradors per tirar endavant la revista). No, la revista té ben marcats uns objectius i aquests porten darrere seu unes seqüeles prou importants perquè elles soles puguin justificar els esforços que exigeix la seva publicació. I no vull resistir-me a fer sobre això unes breus consideracions, només sobre tres aspectes: la revista és un focus de cultura, un finestral obert a la iniciativa i a l'opinió, i una crònica constant destinada un dia a ser història de la vila.

El darrer dels aspectes que volia glossar té també un caire d'indiscutible certesa: la col·lecció de la revista, amb els anys, constituirà tot un compendi de la història dè la vila en tot el temps que comprèn la seva publicació

Quant al primer aspecte, ja sé que algú dirà que molts dels treballs que veuen la llum a les seves pàgines corresponen a la literatura barata; que d'altres pel seu contingut tenen que veure poc amb el fet cultural en si, que d'altres estan, potser, plens de faltes d'ortografia o de sintaxi, mal construïts i pobres, i que, potser, fins i tot alguna vegada s'ha publicat alguna cosa que ha constituït un atemptat a la cultura. Tant se val, perquè els fets esporàdics no poden de cap manera ombrejar la tasca global que la revista ha anat fent durant aquests vint-i-cinc anys. Quants programes, quantes inquietuds, quantes iniciatives, quants desvetllaments i quants esforços culturals han tingut el seu niu en l'arbre frondós de la revista. Em penso que, en el seu conjunt, ningú no pot negar que hagi fet una tasca cultural altíssimament positiva.

Que la revista sigui un finestral obert a la iniciativa i a l'opinió de la gent del nostre poble tampoc crec que sigui qüestió de posar-ho en dubte. Els escrits que mensualment van apareixent a les seves pàgines en són una bona mostra. També en aquest sentit la publicació ha avançat molt: s'ha obert als corrents d'opinió d'acord amb les noves estructures de la societat que ens ha tocat de viure. La gent, i particularment el jovent, més preparats i amb unes idees més clares del que pot la paraula escrita, té més poca peresa de posar-se al davant de la màquina d'escriure de la que podien tenir els cambrilencs de l'any 1953. I això, cabdalment, aprofita a tothom.

El darrer dels aspectes que volia glossar té també un caire d'indiscutible certesa: la col·lecció de la revista, amb els anys, constituirà tot un compendi de la història dè la vila en tot el temps que comprèn la seva publicació. Ja avui, fullejant els números d'aquests vint-i-cinc anys, es troben coses, tant en l'aspecte dels esdeveniments com en el de l'anècdota o la simple curiositat, que fan gaudir ja el lector de veritables troballes en molts camps. Tot allò que s'escriu avui, la setmana que ve tindrà molt poca importància, però no passarà el mateix quan hagin passat només cinquanta anys. El Llibre dels Feyts (Crònica de Jaume I el Conqueridor) i la Historia de los Movimientos y Separación de Cataluña de F. Manuel de Melo, per exemple, en el seu temps no eren més que unes més o menys amples explicacions de coses succeïdes, a les quals segurament els seus autors no devien donar massa transcendència. Avui, en canvi, són escrits cabdals per a aquells que es proposin estudiar les èpoques en què respectivament varen ser escrites. Això és el que passarà amb la nostra revista el dia de demà. Mai més ningú que en el futur es proposi estudiar el Cambrils dels nostres dies podrà prescindir de fullejar les pàgines del periòdic, ja que aquestes seran la millor font d'informació per als estudiosos futurs. També en aquest sentit la revista haurà fet a la nostra vila un destacat servei.

Als seus vint-i-cinc anys, la revista "Cambrils" és una de les millors publicacions que veuen la llum en les nostres comarques tarragonines, i això ha de ser un motiu perquè tots ens en sentim joiosos i fins i tot orgullosos. Tots plegats hem de ser conscients del que portem entre mans: els uns per fer cada vegada més bé les coses; la resta, donant suport amb la comprensió i l'ajuda a la tasca que els primers fan ben desinteressadament.

També això és fer poble!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques