El centenari del convent (1886-1986) / Octubre 1986

Fa més de trenta anys, en el número 18 de la primera època de la nostra revista, corresponent al febrer de 1955, ja vaig fer una exposició del tema de la construcció de l'edifici que avui és estatge de la comunitat de germans de les Escoles Cristianes i seu del Col·legi La Salle. Aquest any, dins de poques setmanes, s'acomplirà el centenari de la seva benedicció i inauguració, fet que comporta també el centenari de la presència a Cambrils de la comunitat de germanes Carmelites de la Caritat, que va ser qui primer va ocupar l'edifici. El fet és prou rellevant perquè tornem a insistir en el tema i, encara que tornem a repetir quelcom del que llavors escrivíem, la circumstància que ja han passat trenta anys, per un costat, i la molt poca gent que guarda en la seva biblioteca aquells primers números de la nostra publicació, per l'altra, fa que la reiteració no sigui cap disbarat.

La importància extraordinària i la gran transcendència que aquesta casa ha tingut en la història moderna de la nostra vila propicia que hi dediquem diferents treballs, tasca que començàvem el mes passat amb la publicació de la biografia de qui en va ser l'inspirador, el realitzador i el financer: el Dr. Benet Vidal i Gimbernat, cambrilenc il·lustre per molts motius.

Per això, en inaugurar-se el nou edifici escolar, assolellat, amb moltes finestres per on podia entrar lliurement l'aire i la claror, i amb els corresponents patis on els nois podien jugar i 'desfogar-se', és de suposar que deuria ser com una sortida de sol després d'una nit fosca i tempestuosa

Potser avui, en mig de l'esclat dels centres d'educació de què gaudeix Cambrils i dels que es preveuen encara quasi d'immediat, tots ells amb edificis nous i amb un muntatge tècnic segons les més avançades concepcions pedagògiques, costa una mica de capir el canvi essencial que per la instrucció i educació dels infants i joves de Cambrils va representar posar en marxa el nou centre escolar. L'ensenyança a nivell de tot l'estat era, fins ben entrat el nostre segle, la darrera carta del carter entre les preocupacions dels dirigents polítics i les construccions escolars de nova planta eren pràcticament nul·les.

Els ajuntaments havien de preocupar-se de cercar els estatges on impartir les classes i aquests, sense un pa a la post en la majoria dels casos, llogaven o feien servir llocs impropis, baixos o golfes, sense llum ni ventilació moltes vegades, amb ínfimes estructures sanitàries, brutes i deixades quasi sempre (si no hagués estat així no hauria arribat fins a nosaltres la dita popular aplicada a un lloc brut i descurat de "això sembla la comuna d'estudi"), on per molt d'interès que hi posessin els mestres, i ens cal reconèixer que a Cambrils, al llarg de la seva història, hi ha hagut tot un estol d'exce•ents educadors dels quals cal servar-ne feliç memòria, els resultats no podien ser brillants perquè els condicionants `físics' no ajudaven massa a la seva consecució.

Per això, en inaugurar-se el nou edifici escolar, assolellat, amb moltes finestres per on podia entrar lliurement l'aire i la claror, i amb els corresponents patis on els nois podien jugar i `desfogar-se', és de suposar que deuria ser com una sortida de sol després d'una nit fosca i tempestuosa. A més, l'ensenyança va prestigiar-se tot seguit per la plena dedicació dels religiosos a les tasques docents i per la seva preparació pedagògica, dins del que en cada època s'ha estilat, és clar. I em sembla que és des d'aquest punt de vista que s'ha de sospesar la transcendental missió que aquesta casa ha tingut en la preparació per la vida de generacions i generacions de cambrilencs. Per calibrar-ho cal tenir visió de perspectiva històrica.

I fet aquest, em sembla que necessari, plantejament històric de la qüestió, podem passar a explicar com es va desenvolupar la construcció que tots els cambrilencs d'avui hem vist des de sempre, encara que amb modificacions que mai no han alterat el cos central de l'edifici mare que, en la seva estructura general, es manté avui com quan, fa cent anys, va ser inaugurat.

El Dr. Benet Vidal i Gimbernat, un home que estimava profundament el seu poble, va concebre la idea de realitzar quelcom de profit per a Cambrils; va fer un estudi de les seves possibilitats, van ser-li ofertes unes ajudes i a la fi es va decidir per emprendre la construcció d'un casal que, cedit a unes institucions religioses, servís de seu per a l'ensenyament, d'una manera eficient i gratuïta, dels nens i adolescents del poble.

Gestionada a nivell familiar la cessió d'uns terrenys, 'l'hort de la Mare de Déu del Camí' li deien, propietat del seu germà Francesc, i obtinguda aquesta, varen fer-se els sots per als fonaments i va col·locar-se la primera pedra de l'edifici en el curs d'una solemne cerimònia, que va ser presidida per l'arquebisbe de Tarragona monsenyor Benet Vilamitjana i Vila, amb l'assistència dels canonges Vidal i Sanuy, dels rectors de Santa Maria i Sant Pere Mn. Josep Grau i Mn. Joan Batalla, de l'alcalde Joan Mas i Romà, del jutge Francesc Roca i d'altres personalitats de la vida local. El senyor arquebisbe va beneir el terreny on s'edificaria la capella tot seguit, la primera pedra, convenientment preparada, que després seria col·locada en l'angle del sud-est de la façana. Aquesta pedra tenia treballada una de les seves cares, en què s'havien esculpit tres creus i fet un forat en què, després de la benedicció, va introduir-s'hi un tub de vidre amb una moneda de dos ralets de plata del monarca regnant, Alfons XII, i una medalla de metall blanc del pontífex que en aquell moment regia l'Església, Lleó XIII, en la cara de la qual hi havia un bust de Maria Immaculada i, en el revers, la cara d'aquell papa. També va posar-s'hi un pergamí amb la descripció de l'acte i dels assistents, redactat pel notari de la vila, Francesc Barado i Casals, document que van signar tots els convidats presents, abans de ser col·locat en el tub i, aquest, en el forat de la pedra angular. Aquestes cerimònies van realitzar-se el 14 de desembre de 1880.

Les obres van durar cosa de cinc anys i es van portar a terme sota la direcció del mestre d'obres Francesc Ribot. L'onze de gener de 1886 va començar el muntatge del retaule de l'altar major, neogòtic, que restava enllestit quatre o cinc dies més tard.

El que no sabem és per què van passar onze mesos o quasi un any per posar en funció l'objectiu pel qual s'havia construït el casal: l'ensenyança. Perquè si l'obra va restar llesta el gener, i és de creure que potser no ho seria del tot, fins el 17 de desembre d'aquell any no es va beneir la capella i la resta de l'edifici.

Va donar aquesta benedicció il·lustre canonge fundador i patrocinador de la casa col·legi. El Dr. Benet Vidal va ser assistit en la solemne cerimònia pels també canonges de la Seu de Tarragona, doctors Ramon Sanuy i Joan Coromines, aquest, secretari de l'arquebisbe metropolità. L'endemà, dia 18, el propi Dr. Benet Vidal i Gimbernat va celebrar la primera missa en la nova capella, que va ser dedicada al Sagrat Cor de Jesús, que n'és el titular, com també ho és del col·legi.

A aquesta solemne celebració va ser-hi present la petita comunitat de germanes Carmelites de la Caritat, que s'havien d'encarregar de l'educació de les noies ocupant la meitat del convent. Però això ho explicarem amb més detall en una propera 'estampa', ja que, com dèiem al començament, també de l'arribada de les 'Hermanes' a Cambrils s'està a punt de celebrar el centè aniversari.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques