Centenari de Francesc Pérez-Dolz (1887-1987) / Octubre 1987

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Francesc Pérez-Dolz, que va veure la llum d'aquest món per primera vegada a Castelló de la Plana el 7 de febrer de 1887. Amb ocasió de la seva mort, a Barcelona, ara fa vint-i-nou anys, la nostra revista ja va publicar, substituint l'editorial d'aquell mes de setembre, una biografia bastant detallada en un lloc d'honor.

Ara, en haver passat tants anys, en l'oportunitat del centenari, i com un homenatge més a aquesta il·lustre personalitat, molt lligada a la nostra vila per vincles familiars i llargues estades, tornarem a refer aquesta biografia, i hi afegirem, si podem, algunes dades d'ordre cívic i humà.

Va aprendre les lletres elementals a la seva ciutat nadiva i els estudis d'art a les escoles de Belles Arts de València i Madrid. Un cop assolida la titulació, Pérez-Dolz va repartir els anys de la seva vida entre la pràctica i l'ensenyança de l'art en molts dels seus aspectes, i tenia com a camp d'acció, habitualment, Barcelona. Va ser professor de l'Escola de Belles Arts d'aquesta ciutat, catedràtic de l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Jordi de Barcelona, acadèmic corresponent a la Ciutat Comtal, així com també de la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Històriques de Toledo. A la vegada, amb les obres que ell realitzava va presentar-se a nombroses exposicions i obtingué importants premis, entre ells, potser el més significatiu, el Gran Premi i Medalla d'Or a l'Exposició d'Arts Decoratives de París, l'any 1925. En aquest aspecte de l'art pictòric, val a dir que va saber emprar molt profitosament els més diversos procediments i tècniques: olis, aquarel·les, frescs, encàustic, tremp i una especialitat en què va excel·lir i que precisament li va valer aquesta Medalla d'Or a París: el batik, del qual, per ser més desconegut en el món artístic de base, donarem una breu referència-explicació.

Batik és un mot originari de l'illa de Java que s'aplica a una tela, que pot ser de seda o de cotó i de colors vius, que serveix per fer els vestits que s'usen a l'Índia, a Java i a altres indrets d'aquella part del món. Una peça d'aquestes, als ulls dels profans, dóna la impressió d'un estampat industrial. Però la realitat és tota una altra: el dibuix és del tot artesà i es fa sobre uns patrons i unes reserves de cera que s'adhereixen a la tela; després s'hi posa el color, posteriorment es renta per treure'n l'excés de color i finalment es bull per eliminar la cera. I això s'ha d'anar repetint tantes vegades com siguin els colors que es vulguin emprar. En l'exposició commemorativa que es prepara, els nostres lectors podran admirar diverses obres de batik sobre seda i els instruments que s'utilitzen per a la realització d'aquesta especialitat artística.

Francesc Pérez-Dolz era un home polifacètic en el més ample dels seus significats: pintor, músic, escriptor...

Pérez-Dolz va ser també un escriptor de reconeguda competència, especialment en el món de l'art. Va escriure un bon nombre de tractats sobre art i també diferents obres de divulgació artística, monografies, assaigs, conferències i molts articles, alguns d'ells publicats a la nostra revista "Cambrils". Entre els llibres cal remarcar: Teoría del arte, Iniciación al estudio de los estilos, Teoría del color, Técnica de la pintura, etc.

Va intervenir també en el món del teatre i deixà escrita la lletra de diverses òperes, alguna d'elles, com "La espigadora", musicada pel mestre F. de la Viria i estrenada al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, l'any 1927. Altres òperes seves són "El cartero del rey", "Las amarguras de Sancho", "El martirio de Santa Margarita", "El penitente" i "El estudiante de Salamanca".

El nostre home era també un músic notabilíssim; ens va deixar diverses obres simfòniques, una de les quals, "Pantomina", va ser estrenada per l'Orquestra Municipal de Barcelona, sota la direcció del mestre Eduard Toldrà, el 8 de gener de 1956; va composar, a més, música coral polifònica, entre la qual cal remarcar el poema coral "Incoena Domini" (que és ara assajat per la coral Verge del Camí per ser cantada en un proper concert d'homenatge a Pérez-Dolz), així com obres de caire religiós, com la "Missa de Sant Jordi". Va tocar també el tema popular, harmonitzant diverses nadales i cançons tradicionals.

Aquest és un breu esbós de la personalitat artística de Francesc Pérez-Dolz, que, en aquest sentit, era un home polifacètic en el més ample dels seus significats. Però com era com a persona, com a ciutadà, en l'ambient familiar i veïnal?

El senyor Francisco, Paco en els cercles més íntims, era un home molt popular a Cambrils. Aquí havia vingut ja de jove, segurament com a resultat del seu casament amb Irene Riba, cambrilenca de fonda rel familiar. Els estius, en època de vacances, que en aquell temps eren bastant llargues, els passava sempre a la vila. Posteriorment i en un solar de propietat familiar, el que és avui el carrer de Mn. Cinto Verdaguer, va construir un espaiós xalet, el Villa Irene, suposo que sobre la dècada dels anys trenta, perquè jo em recordo molt bé de les etapes de la construcció de l'edifici en un indret, la Pallissa, que era el camp dels jocs amb els meus amics d'infància. A Cambrils va néixer el més petit dels seus fills, una noia, la Maria Pilar.

Aquestes llargues estades a Cambrils, a un home obert com ell, li van proporcionar moltes i bones amistats, encara més quan freqüentava els cercles socials d'aquell temps (parlem d'abans de la guerra) com, per exemple, la societat coral El Porvenir, que tothom coneixia pel nom més breu i molt més popular de La Cadira. Aquesta societat, fundada a començaments de segle, va tenir els seus locals al carrer de Sant Plàcid de primer antuvi, però després els socis van comprar el solar del carrer de la Mare de Déu del Camí, i allí, com en una espècie d'obra de la vila, van construir el gran estatge social, inaugurat, si no ens equivoquem, l'any 1925. Aquest va ser un autèntic motiu d'orgull per als socis i, per extensió, per a tots els cambrilencs, tota vegada que reunia tota una sèrie d'avantatges que en pocs llocs es podien trobar: sala d'espectacles per a cinema i teatre, sala de cafè, sales de billar, de jocs de taula i biblioteca, força ben assortida pels temps que comentem. Aquesta entitat tenia com a socis una gran majoria dels homes del poble i Francesc Pérez-Dolz com a un d'ells. Com que el teatre era una de les seves passions, col·laborava en les funcions que allí es representaven i, a més, va pintar el gran teló de boca de la sala de teatre de La Cadira, que era el que permanentment es veia quan l'escenari era clos. Era una magnífica obra d'art (com si el veiés ara mateix), amb el fons blau-verd i tota la part central ornada amb una gran pintura amb motius florals, en què voletejaven tota una sèrie d'aus exòtiques d'una gran bellesa. La seva pèrdua, així ho suposo, va ser una vertadera llàstima.

En la galeria de la part alta del xalet tenia el que ell anomenava 'la leonera', un bon espai on es retirava quan al cor abellia de pintar, composar música, escriure, fer batik, meditar... Per altra part, el seu caràcter planer i senzill el feia interessar per tot el que la gent feia, deia o emprava el temps: la terra i la mar, els treballs artesans i els de l'agricultura. Acostumava a fer bones xerrades amb els pagesos, que l'orientaven sobre quins arbres, plantes o flors eren les més adients per plantar al jardí que rodejava el xalet.

Ja després de la guerra, va pintar dues obres de signe religiós que guarden, amb goig dels que els visiten, dos temples cambrilencs: "El Baptisme de Jesús", que roman en l'antiga capella del baptisteri de la parròquia de Santa Maria i "El Naixement de là Verge Maria", que forma part rellevant de l'altar major del santuari de la Mare de Déu del Camí. Una de les seves darreres obres va ser un mosaic formosíssim que representa la Mare de Déu del "Perpetuo Socorro" i que era destinat a una parròquia alemanya: la d'Indelhausen.

El senyor Pérez-Dolz, ple de mèrits i amb un reconeixement universal del seu saber en els més variats aspectes de la cultura i del món de les arts, va morir a Barcelona el 2 de novembre de 1958. Cambrils, ja fa uns anys, va dedicar-li un carrer de la zona de la Parellada, com un homenatge a la seva gran vàlua artística i a la indubtable qualitat dels valors humans que sempre el van caracteritzar.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques