El centenari de la fil·loxera/ Novembre de 1987

No tots els centenaris són gloriosos, ni de bon tros. Aquest que anem a comentar aquest mes és ben diferent, per exemple, del que glossàvem el mes passat, i és que les vicissituds de la vida ens porten contínuament aquest concatenat de motius positius i negatius.

Aquest any s'escau la celebració de la commemoració del centenari de la terrible plaga de la fil·loxera que, provinent d'Amèrica, havia arrasat ja les vinyes de bona part d'Europa quan va arribar al nostre país. Però, què és la fil·loxera? Doncs senzillament un petitíssim insecte que científicament s'anomena Phyloxera Vestatrix, i que ataca les arrels del cep i es posa sota l'escorça. Com que s'alimenta dels sucs que normalment havien d'arribar a les redoltes i a les fulles, això provoca unes condicions de sequedat interna de la planta (li manca aigua per a transpirar) i d'escassetat de substàncies nodridores que, juntament amb l'entrada de fongs i bacteris paràsits, determinen la mort de la planta.

Es comprèn, encara que no en coneguem dades concretes, la fil·loxera faria trontollar l'economia de la pagesia cambrilenca. Més si tenim en compte que les vinyes de Cambrils ja havien hagut de suportar altres envits produïts per altres tipus de malalties

Aquesta plaga s'estengué ràpidament: arrasava les vinyes d'una manera total. Fou d'aquesta manera que des del 1863, quan va ser descoberta la malaltia a Anglaterra, fins el 1893, quan la fil·loxera es va presentar, com a darrers llocs, al Priorat i la Conca de Barberà, en trenta anys, van quedar anorreades totes les plantacions de vinya d'Europa; això provocà el pànic general i una extrema pobresa en molts indrets de la nostra terra, si tenim en compte que a la Catalunya agrària del segle passat el conreu de la vinya era el més extens i el que produïa majors beneficis als pagesos. Ja anys més tard, el remei al mal va venir plantant les vinyes amb ceps americans, que són més resistents, i empeltant-los amb varietats del país, cosa que encara es fa avui, si bé actualment hi ha altres remeis.

Per què s'ha volgut commemorar aquest any el centenari, quan el procés catastròfic de la plaga va durar trenta anys? Doncs perquè el 1887 la fil·loxera va fer acte de presència al Penedès, regió vitivinícola per excel·lència. És per aquest motiu que bona part de la premsa especialitzada en temes agraris, i també de la premsa comarcal de les contrades més afectades, s'ha fet ressò d'aquesta dissortada efemèride.

I és que, com dèiem, el mal va ser general i total. Només a la província de Tarragona quedaren destruïdes 111.000 hectàrees de vinya; terrenys immensos van quedar erms, inclosos els vessants de les muntanyes, i això causà la ruïna de la pagesia, fet que va produir una forta emigració en comarques que abans eren riques, com el Penedès, la Conca i el Priorat. En aquesta darrera comarca, en deu anys (del 1890 al 1900) la població va disminuir en un vint-i-cinc per cent. És un detall prou significatiu del desastre.

Ara, que ja hem parlat una mica d'aquesta plaga en termes generals, per a nosaltres, els cambrilencs, certament seria oportú i curiós de parlar del cas concret de la propagació d'aquesta malaltia de la vinya, i de centrar-la en els conreus que d'aquest arbust sarmentós de la família de les vitàcies hi havia a Cambrils el darrer terç del segle passat. No m'ha estat possible perquè les fonts d'informació són difícils i no he tingut temps de cercar-les amb el deteniment necessari.

El que sí que podem dir és que el conreu de la vinya, històricament, ha estat a Cambrils un conreu popular i extens en el curs de tots els temps. Amb alts i baixos, com en totes les coses del món agrari, ha fluctuat segons els condicionants que han anat marcant els preus del vi, les sequeres i l'empenta dels altres cultius. Això ara més que mai. Però abans aquest darrer cas no era tan acusat i important perquè els cultius eren més tradicionals i les exigències del mercat no eren tan imperioses com ara. A la nostra vila els conreus d'horta eren mínims, i quasi tots centrats a la part baixa del terme (Ardiaques, Lloses, Albaredes, Hortes, Esquirols, Vilafortuny, etc.), on generalment desembocaven les moltes mines que creuaven el subsòl del terme, ja que els pous per extreure aigua per regar conreus d'hortalissa es podien comptar amb els dits de les mans en aquell temps. Llavors a la resta del terme els cultius eren de cereal, garrofers, oliveres i vinya, de la qual el senyor Serra i Dalmau deia que era "la major riquesa agrícola" de Cambrils.

Així doncs, es comprèn, encara que no en coneguem dades concretes, que la fil·loxera faria trontollar l'economia de la pagesia cambrilenca. Més si tenim en compte que les vinyes de Cambrils ja havien hagut de suportar altres envits produïts per altres tipus de malalties que avui encara s'han de combatre en les nostres vinyes i que alguns anys, tot i comptant amb importants i decisius mitjans químics, encara minven molt les collites i les empobreixen en qualitat si la climatologia és propícia per a l'extensió de la malura.

De totes maneres, els casos d'ara no deuen ser res comparats amb els anys de finals de segle passat o començaments del present, quan aquestes malalties de la vinya van propagar-se massivament i els remeis eren encara embrionaris. Tenim a la mà un llibre-recull, una memòria dels treballs efectuats per l'Estació Enològica de Reus en el curs dels anys 1914 a 1920, obra de Claudi Oliveres Massó, enginyer agrònom, on s'analitza la tasca realitzada aquells anys per tal de neutralitzar les invasions del míldiu i de l'oídium, amb conferències i demostracions pràctiques donades als pagesos de Vallmoll, Montblanc, Vila-rodona, la Riera, Maspujols, Mora la Nova, les Borges del Camp, Riudoms, Horta de Sant Joan, Reus, Gandesa, Raurell, Valls, Poboleda, Vilella Baixa i altres poblacions agràries, sense que, curiosament, n'hàgim trobat cap donada a Cambrils, on aquestes plagues de la vinya serien, sens dubte, importants, cosa que demostra plenament el fet que Cambrils hagués dedicat un carrer a l'oídium.

En realitat, no sabem quan va ser-li donat aquest nom a aquest petit carrer que va des del de Sant Plàcid al de l'Hospital, i que els més vells coneixen com el carrer de l'011eta. Però sí que sabem quan va ser-li llevat, ja que un acord de l'Ajuntament de 13 de març de 1890 diu, entre altres coses, i copiat com figura a l'acta corresponent: "Calle del Oidium. Este nombre tomó orígen de la invasión de los viñedos por la enfermedad que también lleva este nombre, y como no deja de ser un triste recuerdo para esta Villa y una plaga que atacó la mayor riqueza agrícola de ella; y por otra parte esta calle que como castigo a esta población, ademas del saqueo, el Marqués de los Vélez, después de la rendición de esta Villa que era plaza de armas i por ellos sostuvo un sitio defendiendo al mando del Barón de Rocafort, los derechos de Cataluña, mandó el enemigo volar una cortina de muralla que existía desde la punta donde hoy se halla situado el cuartel de la Guardia Civil hasta encontrar dicha calle de que se trata: y por tanto en memoria de tan valeroso catalán, se acuerda por unanimidad que desaparezca el nombre de calle del Oidium y que desde hoy y para lo sucesivo se denomine Calle del Barón de Rocafort."

Es tracta, doncs, del carrer que encara avui porta aquest nom gloriós.

Queda clar que, encara que no tinguem a mà dades concretes del mal que la fil·loxera i els seus germans de malura, el míldiu i l'oídium, van produir a la pagesia de la nostra vila, sí que va tenir sens dubte molta importància i, si el resultat advers que va tenir pels pobles del Priorat i d'altres comarques veïnes no es va produir a Cambrils d'una manera tan decisiva, va ser perquè l'economia de la vila era més plural i els mitjans per guanyar-se la vida més variats.

Anys després, el cultiu de la vinya va prendre altra vegada volada, encara que amb intermitències; i ara, potser de resultes del baix preu del vi i l'empenta que ha pres el conreu dels arbres fruiters, les vinyes han tornat a anar molt enrere, com ho demostra el fet que l'any 1956 es collissin a Cambrils 4.221.304 quilos de raïm, pels 638.575 quilos que s'han collit enguany. Ens sembla que no cal dir res més. Però no per això hem volgut sostreure'ns de participar en aquest `concert' periodístic commemoratiu d'aquest malaurat centenari de la fil·loxera.