Setanta anys del desastre ferroviari a la riera de Riudecanyes / Novembre de 1977

S'acompleixen el dia 25 d'aquest mes (25 de novembre de 1907). I ha estat una de les catàstrofes més sonades de tota la història ferroviària del nostre país. Més de vint morts i un nombre incalculable de ferits, alguns molt greus, va ser el resultat paorós d'aquella desgràcia, de la qual, naturalment, es va ocupar tota la premsa espanyola, però amb especial interès la premsa provincial i la de Barcelona.

Potser no caldrà detallar-ho, perquè d'aquest fet ja me'n vaig ocupar en aquestes mateixes pàgines en una altra ocasió ("Cambrils", núm. 27, novembre de 1955) i a elles remetem el lector curiós. En aquell escrit detallava l'estrall, les seves conseqüències, les mesures que el govern va acordar de prendre i la visita que va fer als ferits que s'estaven recuperant a Cambrils un delegat personal del rei Alfons XIII, el seu ajudant de camp, el senyor Mauricio Elorriaga, detalls que vaig treure d'un exemplar del "Diario de Reus" del dia 27, dos dies després d'haver-se produït la catàstrofe. Però m'ha semblat adient, en la commemoració d'aquesta xifra rodona dels setanta anys, de treure-ho de nou per la seva importància històrica.

Els cambrilencs, en aquesta històrica ocasió, van posar-se a to amb el que les difícils circumstàncies reclamaven. Van ajudar els ferits, es va enterrar els morts, repartits entre Cambrils i Mont-roig (no oblidem que la riera de Riudecanyes parteix els dos termes municipals) i es van aportar auxilis de tota classe

Tinc a la vista un exemplar del setmanari literari i gràfic "Nuevo Mundo" que, amb data del 28 de novembre, dóna molt poca informació escrita, segurament per urgència de temps, i que és concretament la següent: "En pocas palabras puede resumirse la espantosa catástrofe ocurrida el lunes en la línea del ferrocarril de Barcelona a Valencia. Al pasar el expreso regular número 702 por el puente de la torrentera de Riudecañas, entre las estaciones de Cambrils y Hospitalet de Tarragona, se partió la construcción cayendo al fondo del barranco los coches del centro. Como en esta caída contrarrestaran la velocidad de la màquina, un coche correo y un vagón de primera que ya habían pasado el puente, éstos sufrieron una espantosa sacudida y descarrilaron: la máquina quedó despedazada, y las personas que iban en los otros dos coches fueron arrojadas violentamente contra las paredes de los mismos. Algunas que recobraron pronto se echaron fuera precipitadamente, pero cayeron pronto a tierra, porque estaban gravemente heridas. En cuanto a los viajeros de los coches despeñados, quedaron horriblemente aplastados entre un montón informe de astillas y hierros.

A la hora en que cerramos este número, todavía no se ha hecho una lista completa de las víctimas, y aún existen ligeras discrepancias en los datos, pero, por los menos, se pueden asegurar que los muertos llegan a una veintena y los heridos pasan de cincuenta, muchos de ellos en gravísimo peligro de fallecer también." En canvi, però, ofereix una ampla i bona (no obliden que estem a l'any 1907) informació gràfica. Sis fotografies impressionants: dues de més petites, tres a tota plana i una de doble plana (una de les quals reproduïm), obres d'un famosíssim fotògraf de la premsa barcelonina, Merletti, i donen una idea esfereïdora de la formidable desgràcia. Els munts de desferra, els vagons fets estelles, la màquina destrossada i la tremenda filera de morts constitueixen un recull de documentació gràfica d'un gran valor després de tants anys.

Els cambrilencs, en aquesta històrica ocasió, van posar-se a to amb el que les difícils circumstàncies reclamaven. Van ajudar els ferits, es va enterrar els morts, repartits entre Cambrils i Mont-roig (no oblidem que la riera de Riudecanyes parteix els dos termes municipals) i es van aportar auxilis de tota classe. Aquesta conducta general va merèixer el reconeixement de tota mena d'autoritats: des del governador civil senyor Carlos García Alix fins al propi rei Alfons XIII, que per cert aquells dies era a Anglaterra de visita oficial en companyia de la reina Victòria Eugènia i del petit príncep d'Astúries, de pocs mesos, i del qual la pròpia revista que comentem ens ofereix també dues fotografies: una del rei, de vint-i-un anys, amb vestit de coronel del 16è Regiment de Llancers d'Anglaterra, i una altra de la parella reial espanyola en companyia dels reis d'Anglaterra, dels emperadors d'Alemanya i de les reines de Portugal i de Noruega, vuit personatges reials que avui seria dificil de veure junts. A l'alcalde de Cambrils, Josep Rovira i Martí, va ser-li concedida una condecoració i a la ciutat valenciana de Torrent, d'on eren fills set de les víctimes mortals de l'accident, els senyors Tomàs, Virgínia, Maria, Bienvenida i Fermín Baviera i dos fills d'aquest darrer, persones molt principals d'aquella població; es dedicà el nom d'un carrer a Cambrils i es declararen fills adoptius de la ciutat les persones que ostentaven la representació de l'autoritat local de la nostra vila: el batlle senyor Rovira i Martí i el jutge senyor Gené i Torrents, als quals dedicà un sentit homenatge d'afecte i agraïment en el curs d'un acte celebrat a Torrent.

A vegades, també els infortunis serveixen per apropar i agermanar els pobles i les persones, i és evident que amb ocasió del trist motiu que estem comentant així va passar.

En evocar avui, en el seu setantè aniversari, aquest fet tràgic de la història local (també els esdeveniments catastròfics ajuden a fer la història dels pobles), només volem aixecar una oració a Déu per aquestes víctimes i fer constar la satisfacció que avui ens produeix la conducta dels cambrilencs d'aquell temps que, en unes hores doloroses, van saber-se posar al seu lloc amb enteresa i esperit de servei, i deixar ben alt el pavelló de Cambrils, el seu poble.