Festa Major 1925 / Novembre de 1980

Quan aquest exemplar de la nostra revista arribi a les mans del lector, estaran a punt de repicar les campanes que anunciaran l'inici de la nostra Festa Major de la Puríssima, festa que, per altra part i segurament per primera vegada a la història, només serà festa a Cambrils, en haver-nos fet la gracieta la Generalitat de suprimir-la, entre d'altres, del seu caire de festa general. Però, com que no és d'això del que volem parlar, tirem endavant tot escrivint, no del que ens espera, sinó del que era una Festa Major a Cambrils una quants anys enrere.

És evident que les festes majors en els pobles grans i més o menys rics, com ho és el nostre, han sofert un canvi de sentit total en el curs dels darrers vint-i-cinc o trenta anys. Avui, faci el que faci la comissió que sigui o l'entitat que vulgueu, sempre tindrà pocs al·licients, perquè a casa nostra o a les rodalies cada dia és Festa Major, o són de Festa Major, o més encara els espectacles que s'hi donen gairebé diàriament; i no parlem de balls quan a les sales de festa, discoteques, pubs o el que vulgueu hi ha ball cada dia i cada nit; i menys parlem de cinema quan hi ha moltes cases que tenen el seu cinema particular (també hi ha qui en diu 'la caixa idiota') engegat diàriament des de quarts de dues del migdia fins prop de les dotze de la nit, quan tanquen l'emissió. Davant d'això, què pot fer la comissió corresponent? Necessàriament s'ha de llençar a unes sardanes o a altres manifestacions folklòriques, o a les tronades, que és el que no fan mai els pubs ni les altres sales paral·leles. I gràcies a Déu que tinguin això i gràcies si la gent es queda a casa i no agafa el cotxe per anar a esquiar a la neu si és a l'hivern o a Andorra, o a les illes Malvines si no és temps de neu.

Els dies de les festes majors o de les fires s'esperaven amb delit per part de joves i grans, més si potser hi havia ocasió d'estrenar unes sabates o un vestit, que aquest és un altre capítol important del que abans era i ara no és

I consti que jo no vull pas dir si això és millor o pitjor que allò, o si és o no és mal fet. Són les modes dels temps i els castellans diuen que "al tiempo dale lo que es suyo". Per altra part la gent jove no enyora allò d'abans perquè no ho ha conegut, i els més grans que ho van conèixer tampoc ho enyoren amb esgarips de dolor, entre altres coses perquè el cos ja no demana tanta gresca com quan un és jove, sense que això vulgui dir que a ningú no desagrada de tant en tant "hechar una canita al aire" com deia aquell... El que sí que volem dir amb tot això és que el sentit 'clàssic' de les nostres festes majors en nuclis com Cambrils, pràcticament, s'ha perdut.

I tot té la seva explicació. Abans als pobles no hi havia cinema o balls, i teatre només en les grans festes de l'any; i les 'sortides' dels més atrevits podien consistir, posem per cas, a anar a ballar de nit a Vinyols per Santa Caterina o a Mont-roig per Sant Miquel i això, quasi sempre, pujant i baixant a peu pels camins corresponents, la majoria de vegades amb les sabates o les espardenyes a la mà. Així ja es comprèn més fàcilment que els dies de les festes majors o de les fires s'esperessin amb delit per part de joves i grans, més si potser hi havia ocasió d'estrenar unes sabates o un vestit, que aquest és un altre capítol important del que abans era i ara no és: abans un vestit durava fins que s'espatllava més o menys, i l'estrena d'un altre era un esdeveniment que s'afegia a la solemnitat que s'esperava, mentre que ara es compren peces de calçar o vestir cada mes o cada setmana i un se les posa només en sortir de la botiga (perdó!: del 'pret a porter') encara que sigui un dimecres qualsevol. Suposo que hauran quedat aclarides les diferències.

D'aquells temps de competència a Cambrils tenim a la vista un programa de la Festa Major de la Puríssima de l'any 1925 de la Societat Coral El Porvenir, que era el nom oficial del que popularment es coneixia com La Cadira.

Abans, en els pobles, per petits que fossin, gairebé sempre hi havia dues societats o entitats, moltes vegades, de diferents procedències però, pràcticament, dels mateixos fins. I així hi havia el 'pobres' i els 'rics' o els 'menestrals' i els 'pagesos' que es feien una mútua competència a l'hora d'organitzar el programa de festes, competència que, naturalment, quasi sempre afavoria el possible client, si no pel preu, si, almenys, per la qualitat. A Cambrils hi havia el Gec i La Cadira, més tard aquesta, i el Centre Catòlic, i encara més tard L'Agrària i El Polvorín, i totes elles, és clar, es feien la competència. Jo recordo haver vist sortir tres cors a cantar les caramelles la nit de Pasqua i tres cavalcades, realment extraordinàries, per Sant Antoni o per Carnaval. Era a la primera meitat dels anys trenta. A la segona meitat, les cavalcades ja van ser d'una altra manera...

Així, doncs, d'aquells temps de competència a Cambrils tenim a la vista un programa de la Festa Major de la Puríssima de l'any 1925 de la Societat Coral El Porvenir, que era el nom oficial del que popularment es coneixia com La Cadira.

En aquest programa s'anunciava l'ofici solemne amb el cant de la "Missa Pontificalis" del mestre Perosi (també aquí han canviat les coses, perquè l'única diferència que hi ha ara entre la missa de la Festa Major i les de la resta dels dies de l'any és que en la primera hi ha encens i en les altres no).

Com a aperitiu del programa de festes cíviques, hi figurava per al dia 6 una projecció de cinema, mut, naturalment, que era anunciada com un "Gran aconteixement cinematogràfic"; la pel·lícula a visionar era "Violetas imperiales", protagonitzada per la mítica Raquel Méller.

De gran importància en aquells temps, els concerts 'vermouth', així, en francès, i cafè, els dos dies, i l'entreteniment dels entreactes de la funció teatral del dia 9. L'orquestra d'aquell any 1925 era la Escolans, de Sant Sadurní d'Anoia, bona segurament perquè en aquest aspecte les societats i la mateixa gent eren exigents. Les obres a interpretar també ens ho demostren; entre elles escollim: Fantasia de "La Verbena de la Paloma", de Bretón; "Rapsodia Húngara nº 2", de Litz; Fantasia "Arlesiana", de Bizet; "Concert de contrabaix", de Valls; Fantasia "Tannhauser", de Wagner; "Invitació al Vals", de Weber; Fantasia "La Africana", de Meyerbeer; "Rapsodia Húngara nº 6", de Litz; Fantasia "La gaviota", de Millan i d'altres obres de semblant categoria. El silenci en aquests concerts era sempre sepulcral i en les "Notes i observacions" del propi programa ja es feia constar que: "Mentre l'orquestra "Escolans" executi les peces dels Concerts, es recomana atenció i no es servirà cap classe de consumició. Així mateix durant els Concerts es privarà de jugar tota classe de joc". Així anava la cosa de seriosa.

El dia 8, ball tarda i nit. Ball 'Rosa' a la tarda, ball 'Vermell' a la nit. En el curs dels balls hi havia un sorteig; per al de la tarda els premis eren: una parella de ball modernista (serien figures...) i un centre de capolls color rosa. I per al de la nit: "Una magnífica meseta amb pedestal" (copiem literalment) i "un hermosíssim moneder de plata per a senyor". El dia 9, a la tarda, el tercer ball, el ball 'Groc', amb nou sorteig: un centre de camèlies i un centre d'hortènsies (no oblidem que estem al bo de la 'belle epoque'). Per als socis els preus dels balls eren dues pessetes els de tarda i quatre els de nit; per als forasters, 2,50 a la tarda i cinc a la nit. Els números per al sorteig valien cinquanta cèntims els de la tarda i una pesseta els de la nit. Els números premiats s'havien de presentar tot seguit ja que era obligat de ballar el que en podríem dir el ball de la sort, i les "Notes" deien: "Els agraciats amb algun premi escolliran el ball que vulguin, posant-se d'acord els del primer i segon premis i un cop escollit el ball, ballaran, donant una sola volta per la sala i convidant als demés balladors. Al ballar el ball del premi serà indispensable a tot ballador comprar un ram de flors per la balladora, éssent el seu preu 75 cèntims a la tarda i una pesseta a la nit. Tots els balladors veuran amb molt gust que les parelles agraciades els obsequin a la mitja hora, convidant-los a refrescar." Els números dels premis eren per "així ajudar a pagar els molts gastos de la festa", però, noi, si el que comprava els números no era excessivament vanitós, en fer-ho ja devia resar jaculatòries perquè no tragués, ja que si per casualitat li tocava el... "centre de capulls color rosa", la festa deuria costar-li cara.

El programa finalitzava amb funció teatral per la nit del dia 9. Evidentment, la funció deuria acabar-se de matinada, ja que la representació, a càrrec de la companyia del primer actor Josep Borrell, comprenia el drama en tres actes "El ferrer de tall", la comèdia en un acte "La teta gallinaire" i l'astracanada en un acte "Comèdia de comèdies"... i els entreactes amenitzats per l'orquestra Escolans. Tot un record...

Bona Festa Major 1980, amics!