La commemoració del Setge de 1640 va seguir, per segon any consecutiu, el format encetat l’any passat amb l’acte principal celebrat ahir, dissabte a la tarda, a la torre del Llimó i amb un final a la plaça del Setge. El vent de mestral que bufava ahir amb força va fer que l'acte es realitzés sota un ambient meteorològic força fred. La primera part de l’acte va comptar amb el participació d’Albert Recasens, director de La Grande Chapelle i investigador de la Universitat de Navarra, que va fer un parlament ple de sentiment cambrilenc, en el que va lligar la memòria històrica amb la música i en la seva recuperació ja que segons va dir, "porto prop de 30 anys treballant per la difusió del nostre passat musical, en un àmbit molt concret, el de la “música històrica”, o si ho preferiu la música antiga”. Recasens va aprofitar per fer un repàs personal a les seves vivències a Cambrils i a la seva formació cultural i artística, condicionada pels vincles familiars i en especial per la figura del seu pare, l’Àngel Recasens, “el que sóc i he fet és degut al privilegi d’haver nascut i crescut a Cambrils, en una família i una comunitat extraordinàries. Com a poble, som el nostre passat. Com a persones, ens defineixen els nostres orígens”.

L’acte a la torre del Llimó es va complementar amb la lectura del poema Diré la pau, de Miquel Martí i Pol, a càrrec de Blanca Martínez Pallisé i amb l’acompanyament musical d’Olga Prats i Jesús Valls Morales als xel·los. En aquesta part també hi va haver l’actuació dels grups del ball de Bastons de Cambrils i la presència dels gegants del Setge, de la colla gegantera Tota l’Endenga. La Coral Verge del Camí també va interpretar un parell de cançons. Abans, l'alcalde Oliver Klein, va fer la introducció de l'acte, "un dels més importants dels que se celebren en aquesta Festa Major i a Cambrils" i va desglossar l'extens currículum del convidat a fer el parlament d'enguany.

La part final de l’acte de commemoració del Setge es va fer al costat del Portal del carrer Major. Des de la torre del Llimó fins a la plaça del Setge es va fer un seguici encapçalat pels diables Els Cagarrieres que anaven fent camí encenent sortidors de foc. Un cop a la plaça del Setge es van col·locar les corones florals a la paret de la muralla i amb el cant dels Segadors, a càrrec de la Coral Verge del Camí, va cloure l’acte.

Intervenció d'Albert Recasens a l’acte del Setge:

“Memòria i Música”

Avui som aquí per evocar els tràgics esdeveniments de 1640. El setge de Cambrils és un dels episodis més sagnants de la Guerra dels Segadors, que havia començat amb el Corpus de Sang el mes de juny d’aquell any. Tots tenim a la memòria l’atrocitat d’aquell desgraciat fet, amb el setge i bombardeig de la vila i, sobre tot, l’execució dels caps militars i membres del consistori, que varen ser penjats als merlets de la muralla com càstig exemplar. Tots coneixem la magnitud de la tragèdia i no em sembla que hagi de reiterar aquells fets davant els meus convilatans.

Malgrat la meva condició d’historiador –de la música, però historiador al cap i a la fi–, entenc que he estat convidat com a cambrilenc que roda el món i avui torna a casa per retrobar-nos en aquest acte de memòria col.lectiva. Vull que sabeu que em sento molt honrat de que se m’hagi encarregat un parlament en aquest acte institucional tan important a la nostra ciutat i sóc molt feliç d’adreçar-me a persones a les que estimo o amb les que tinc tant en comú.

Porto gairebé trenta anys treballant per la difusió del nostre passat musical, en un àmbit molt concret, el de la “música històrica”, o si ho preferiu la “música antiga”. Darrera d’aquesta etiqueta hi ha un concepte ben senzill: fer reviure el patrimoni musical que amb el pas del temps -per mil circumstàncies- hem anat oblidant, i recuperar-lo de manera que el públic d’avui tingui accés a músiques que no s’havien interpretat des de l’època de la seva creació. Aquest procés -que és molt complexe i del que us n’estalvio detalls- és una barreja de ciència i art, cal aplicar-hi un mètode rigorós, recurrent a les fonts històriques o iconogràfiques, als arxius i al estudis sobre la matèria. No és fàcil reconstruir músiques de l'àmbit sacre o profà. De vegades, només s’han preservat com a esquelets als que cal dotar d’un cós, vestir i dotar d’un ànima; de vegades cal enfrontar-se a mosaics fragmentaris, imaginant les formes i els colors de segles enrere. I sempre jugant amb una matèria tan volàtil com la música, que desapareix tot just després d’haver sonat i que no hem pogut “retenir” fins a la invenció dels enregistraments. Però l'objectiu és apassionant: preservar els sons del passat, fer reviure les músiques que varen sentir els nostres avantpassats, evocar el “paisatge sonor” de les generacions que ens han precedit. El meu dia a dia, ja ho veieu, és reivindicar la memòria i el llegat cultural, i per això no veig millor moment per compartir-lo amb vosaltres que en un acte commemoratiu com el d'avui, on retem homenatge als fets i espais de la memòria.

Música i memòria. Aquest amor va néixer en aquests carrers. El que sóc i he fet és degut al privilegi d’haver nascut i crescut a Cambrils, en una família i una comunitat extraordinàries. Com a poble, som el nostre passat. Com a persones, ens defineixen els nostres orígens. Permeteu-me que evoqui algunes vivències personals. La doble motivació que ha marcat la meva vida -la música i la història o, si voleu, l'art i les humanitats- està unida indissociablement a Cambrils i a les circumstàncies de la nostra vila en els anys 70 i 80 del segle passat. És cert que vaig néixer a una casa de músics i vaig rebre les primeres nocions de música de la mà del meu pare, l’Àngel Recasens, una de les personalitats musicals més grans que ha donat el nostre país. Gràcies a ell i a un grup d’amics i cantaires entusiastes, Cambrils es va convertir en extraordinari focus musical. La fundació de la Coral Verge del Camí, el 1968, i el Festival Internacional de Música, el 1974, va significar l’inici d’una activitat concertística i l’arribada a Cambrils de músics d’arreu del món durant les setmanes d’estiu. De vegades oblidem que el de Cambrils és el tercer festival de música més antic de Catalunya, després de Porta Ferrada (1958) i Cadaqués (1970). Aquells concerts i els de la coral -on vaig cantar- em varen marcar, com ho varen fer els cursos de música organitzats al castell de Vilafortuny. Gràcies a l'empenta i la visió de l’Àngel Recasens -que sempre va lluitar per l’educació musical a les nostres comarques-, es va fundar l’Escola de Música de Cambrils, on va portar-hi músics com el Gerard Claret o el Josep Maria Redondo. Em vaig formar en aquella escola, que començar com va poder, a la manera teresiana, als pisos dels Immolats del Setge, a la plaça de la Vila i al solar on ara hi ha la Biblioteca municipal. Es just recordar i agrair avui a tots aquells que varen contribuir a elevar el nivell musical de la nostra vila. Penso en l’Esperança Bru, la Concepció Manresa, el Carles Ventura -que ens han deixat- o el Pere Martí, la M. Carme Vallès, el Jordi Llorens, la Roser Castellnou, la Fina Pasqual, la Germa Fargas, el Lluís Colom, el Pere Navarro, la Mercè Lara… i tantes i tantes persones que voldria mencionar. Gràcies a ells i al meu pare vaig descobrir la importància del cant coral, una de les manifestacions més elevades de l’art col.lectiu. Cantar en conjunt ens ensenya a escoltar a l’altre, a unir les veus per a crear bellesa, a ser disciplinats i anar junts, a esforçar-nos per a superar cada actuació. La il·lusió dels cantaires va portar i segueix aportant nombrosos fruits per al nostre poble. La música ens agermana.

Música i memòria, deia. A Cambrils també vaig sentir la crida per l’estudi de la història, i de ben jove. Aquí vaig fer-me les primeres preguntes sobre “d’on venim” i “qui erem”. També la família i l’entorn van ser determinants. Les converses, principalment amb els meus oncles Recasens –la Maria Rosa, el Josep Maria, el Joan o el Lluis–, em varen despertar el gust pel passat: xerrades sobre els avis i la Guerra Civil, sobre els “jeps” o els cinemes, l’arbre genealògic fet a partir dels llibres de la parròquia, històries que ens remuntaven a la Guerra del Francès. L’interès es va a anant eixamplant en els espais i el temps. Recordo com imaginava el camí de ronda a la casa familiar que donava a la Riera d’Alforja (“les tres Piteres”), on encara hi havia restes de la muralla. Després vaig buscar respostes pels camins i rieres de Cambrils. Resseguia els trams de la Via Augusta entre Cambrils i Vilafortuny, imaginant l’exèrcit romà o els reis medievals sobre l’empedrat. Les anades al castell del Castlà, prop del cementiri, intentant reconstruir al meu cap aquell casalot, entre olor de garrofers i mata. O buscar ossos i cranis a la riera, abans que la urbanitzessin, al lloc on hi va haver el convent dels agustins de Gràcia, tan afectat pel Setge. Més tard, vaig participar a les excavacions de la vil.la romana de la Llosa, aprenent de la mà de l’arqueòleg Jaume Massó. Com en el cas musical, vaig tenir la sort de viure un moment únic a Cambrils, amb el despertar de la consciència històrica local i de tenir ben a prop el Josep Maria Recasens Colom, el meu oncle, l’impulsor, conjuntament amb el Ramon Ortiga, del Centre d'Estudis Cambrilencs. L'apassionament d’aquells pioners va motivar-nos a molts joves i va donar fruits dels que ara gaudim tots, com el Museu del Molí de les Tres Eres, la recuperació de molts espais històrics o l'organització d’activitats educatives. La curiositat que em portava a visitar molins, masos i torres de Cambrils és la llavor de projectes que he portat a terme posteriorment a auditoris i festivals d’arreu. Per exemple: pel carrers de la vila veia com s’imposava un model de reconstrucció que deixava la pedra vista a la façana. Era fidel amb l’entorn? Quina imatge ens creem del passat? Què hem de prioritzar en una restauració? Les nostres cases s’han construït tradicionalment amb pedres revestides per un morter de calç, fang o guix…

Tornant la vista enrere em convenço d’aquella màxima de que primer cal conèixer la història del nostre poble. L’amor a l’entorn, a les arrels, a la pròpia cultura o la que ens acull, neix a casa i poc a poc s’obre a altres límits, a altres llengües. La set de saber ja ens portarà més enllà. Igualment s’esdevé amb la música. Les cançons tradicionals o la música que escoltem o toquem en els primers anys determinen el nostre desenvolupament cerebral i la nostra sensibilitat. Per això és tant important fomentar l’educació artística des de ben aviat i protegir el sempre delicat teixit cultural.

Història i art. Memòria i música. El passat ens explica el que som, ens dóna una identitat, ens conforma com a éssers. Ens porta a fer-nos preguntes i aplicar l’esperit crític. A entendre que la realitat -passada o present- és sempre complexe, mai binària. L’art, el sublim i l’espiritual ens dóna humanitat. Res més humà que la recerca de la bellesa i la necessitat de transcendir.

El valor de preservar la memòria i la necessitat de crear un món més bell: tot això m’ho ha donat Cambrils!

Moltes gràcies.