Els immolats el 1640 / Desembre de 1977

S'escau, en aquests dies de desembre que estem vivint (1977), el 337è aniversari d'aquell fet, sense dubte el més gloriós de tota la història de Cambrils, en el qual sucumbia, després d'una lluita sense treva i d'una resistència heroica, el poble de Cambrils, tot el poble de Cambrils, a la raó de la força d'un rei feble, Felip IV, d'un cap de govern absolut i centralista, el comte-duc, i d'un general-cap asservidor i fals, el marquès de Los Vélez.

I aquest poble, capitulat i desarmat, era ofegat en sang a traïció i els seus caps, els militars i els de la vila, penjats ignominiosament dels merlets de les muralles "... y con ellos sus insignias militares y políticas, porque la pena no parase sólo en las personas, antes se extendiera a la dignidad..." (F. M. de Melo, a Historia de la Guerra de Cataluña).

Abans d'homenatjar Rafael de Casanovas o Pau Claris, herois i màrtirs d'un altre sector del nostre mateix país, però que no varen fer pas més del que varen fer a casa nostra el baró de Rocafort i en Jacint Vilosa

I aquest tema, amb ocasió d'aquest aniversari, ha tornat a sortir a la llum. I s'han vist detalls com el de posar una esquela recordatòria al diari provincial, o com l'esquela que, com a fruit de la conscienciació d'un determinat partit polític, surt en una altra pàgina d'aquesta mateixa revista. I el poema que, fa anys; va dedicar als símbols cambrilencs de l'amor a la terra, el poeta, també símbol, Ventura Gassol.

El fet és prou conegut (encara que, potser, no tant com ho hauria de ser) i d'ell, en aquestes mateixes pàgines, me'n vaig ocupar fa anys, quan el tema era vertaderament 'tabú', i unes quantes persones i jo sabem de les 'peripècies' de la conservació de l'únic record commemoratiu que d'aquella gesta dels nostres avantpassats ens resta a Cambrils.

De fet, però, em sembla que convé quelcom més. Avui que tant es parla de reivindicacions autonòmiques i de catalanitat, avui que s'organitzen manifestacions per l'Onze de Setembre i es projecten monuments a la Generalitat amb medallons per als seus presidents, avui que es defensen les nostres festes tradicionals (les de Barcelona, no les nostres) i el retorn de tota mena d'institucions catalanistes, ens quedem enrere d'allò que és més nostre i representatiu, i això és un evident contrasentit. No vull pas dir que tot això que ara anomenàvem sigui dolent o mal fet, ni molt menys. Però sí que vull significar que, abans d'homenatjar Rafael de Casanovas o Pau Claris, herois i màrtirs d'un altre sector del nostre mateix país, però que no varen fer pas més del que varen fer a casa nostra el baró de Rocafort i en Vilosa, ens cal (hi tenim un deure sagrat) homenatjar Jacint Vilosa, Carles Metrola (Bertrolà) i Antoni Armengol, i el batlle i els jurats penjats, i els frares de Sant Agustí, defensors invictes de la seva casa i de la parcel·la cambrilenca que tenien encomanada, i tots els cambrilencs que caigueren immolats pel seu ideal.

No sé si aquest any hi serem a temps, sobretot per poder fer una cosa d'una certa categoria. Però jo demanaria a tots els partits polítics sense excepció i a totes aquelles persones que, no estant afiliades a cap partit, senten i estimen les coses de Cambrils, amb el seu Ajuntament i entitats culturals, que acordessin la institucionalització d'uns actes a celebrar cada desembre a la memòria dels nostres herois i màrtirs. Per exemple, amb una conferència (hi ha prou bons historiadors al nostre país per poder-ho fer) i una ofrena enfront la làpida que els recorda, podríem quedar com a senyors. Ara com ara, estem quedant prou malament davant la història i davant la fidelitat que devem a allò que és nostre.

Esmenant la plana a Ventura Gassol, podríem dir: Cambrils... Quins fills més poc cambrilencs!