II centenari de Sant Plàcid / Gener 1978

Avui és evident que la devoció a sant Plàcid, que un dia estigué fortament arrelada entre els cambrilencs, ha decaigut força. Segurament no és un sol el motiu: potser el fet que el cos del sant es perdés llastimosament entre les fúries incontrolades del juliol de 1936; potser perquè la davallada general en el culte als sants ha estat notòria en els darrers anys, especialment després del Concili Vaticà II, potser també pel desinterès general a donar-lo a conèixer i a alenar la seva veneració; potser perquè tots plegats estimem poc les coses del poble, precisament quan més hauríem d'estimar-les, en uns moments en què la gent de Cambrils, vull dir aquells que són familiarment de Cambrils de socarel, estem obligats a fer el contrapès de la gent nouvinguda, molt dignes sens dubte (segur que també d'aquí a unes generacions se sentiran tan cambrilencs com ara ens ho sentim nosaltres), però als quals, per ara, les glòries, les tradicions i els fets de Cambrils, vull dir del Cambrils secular, del Cambrils de sempre, els diuen molt poca cosa; potser per totes aquestes causes juntes és perquè el nom, el significat i el poder d'intercessió de sant Plàcid ens deixa freds i insensibles.

I el que és ben cert és que sant Plàcid ha ocupat pàgines molt notables en el viure religiós dels cambrilencs en els darrers dos-cents anys. Ara, explicar en un sol article tot l'historial del sant, d'una personalitat certament desconeguda, és tasca poc menys que impossible, així com fer la crònica dels afanys de monsenyor Joan Borràs per aconseguir que el sant pare, Pius VI accedís a l'entrega del cos del sant, de les facècies d'un viatge marítim molt aventurat en aquelles darreries del segle XVIII, de la joia immensa amb què va ser rebut pels cambrilencs, dels esforços de la gent del nostre poble per bastir-li, digne i esplendorós, un retaule per hostatjar una relíquia tan insigne, i de la fe, la confiança i el fervor amb què, en la corrua d'aquests dos segles, s'ha encomanat al sant.

Joan Borràs va aconseguir de Pius VI, que era el papa regnant en aquell temps, que li lliurés el cos de sant Plàcid, que ell va tenir cura de fer arribar a Cambrils embarcant-lo en un vaixell que el deixà a la nostra platja el gener de 1778.

Tractarem d'explicar alguna cosa; tot i això voldríem remetre el lector interessat a altres treballs meus sobre aquest mateix tema, apareguts en aquesta revista nostra i, especialment, a dos d'ells; l'un: "Cambrils davant sant Plàcid, ahir i avui", que es va publicar en el número 19 (gener de 1955), i l'altre: "Joan Borràs i Grisola", que es va publicar en el número 57 (maig de 1958). Allí podrà trobar el lector un bon complement del que aquí podem dir ara.

De l'autèntica personalitat de sant Plàcid se sap ben poca cosa, com passa amb molts dels màrtirs dels primers segles de l'Església. Els seus goigs ens ho diuen prou clar:

Vostre origen i llinatge
ens resten desconeguts...

Mirant el martirologi que coneixem, ens trobem amb dos sants que porten el nom de Plàcid, tot basant-nos, naturalment, en el caire militar romà que es desprenia de la vestimenta que portava el cos sant que es venerava a Cambrils. L'un, potser més conegut en el santoral amb el nom d'Eustaqui, era un general dels exèrcits de l'emperador Marc Ulpi Trajà en el segle I, que va ser martiritzat durant l'imperi d'Adrià, l'any 120 i del qual se celebra la seva festa el 20 de setembre; l'altre, també soldat romà, fou martiritzar per l'emperador Dioclecià l'any 290, i la seva festa és celebrada d'octubre. A Cambrils la festa de Sant Plàcid se celebrà sempre el 24 de gener, aniversari de l'arribada del seu cos a la nostra vila.

Sigui la que es vulgui la personalitat del nostre sant, el cas és que el seu cos va ser demanat al papa per un cambrilenc Joan Borràs i Grisola, que havia nascut a la vila el 1719 i que va portar una vida de molta agitació. Va començar estudiant Dret a la Universitat de Cervera, però després es passà a la carrera militar, entrà més tard al servei diplomàtic del rei a Nàpols, i es va fer, finalment, sacerdot, quan ja era bastant gran (39 anys); fou també un escriptor força notable, amb diversos llibres publicats. El nostre Borràs, doncs, que era un home de molt de món i de considerable influència, ja que era capellà d'honor del rei de les Dues Sicílies, va aconseguir de Pius VI, que era el papa regnant en aquell temps, que li lliurés el cos de sant Plàcid, que ell va tenir cura de fer arribar a Cambrils embarcant-lo en un vaixell que el deixà a la nostra platja. No podem entretenir-nos a descriure el goig del cambrilencs en rebre tan santa relíquia. Només, com a detall, direm com les cròniques d'aquell temps ens conten que amb catifes i cobrellits es va cobrir el trajecte de la platja fins al carrer de l'Hospital, en una casa del qual va ser deixat fins que, vuit dies després i en el curs d'una solemne processó, va ser portat al temple parroquial, i es col·locà l'urna en l'altar major.

Tampoc tenim lloc per comentar l'esplendor amb què, en pocs anys, els fills de Cambrils varen bastir-li un retaule ric i magnífic en la capella que va ser-li destinada i en la que es veneraren les imatges de sant Plàcid, sant Agustí i sant Gregori, a més de guardar l'urna amb el cos del sant. Ni dels retaules, ni de les imatges, ni de l'urna hem pogut veure mai cap fotografia (creiem que no deu existir-ne cap), però aquests darrers dies, tractant d'aclarir el que poguéssim respecte a aquest tema, hem pogut tenir a mà dues litografies: una, que acompanya aquest mateix treball, i una altra, que es va imprimir en el programa-invitació que es va repartir en totes les misses que es varen celebrar a Santa Maria el diumenge, dia 22 de gener. D'acord amb els nostres records de criatura, creiem que la segona s'assembla més amb la forma i la posició del sant que no aquesta que reproduïm aquí. De tota manera, ens ha d'alegrar que s'hagin pogut trobar aquestes mostres gràfiques perquè ara, amb la seva reproducció en aquests documents, ja serà molt més difícil que es perdin.

Passarem també per alt les moltes vegades que Cambrils ha demanat la seva intercessió a sant Plàcid per defugir les pestilències, malures, epidèmies, pedregades i altres estralls, així com la devoció fervent que sempre havia tingut pel màrtir. Farem només un apunt sobre les solemnes festes amb què es va viure el I centenari de la seva arribada, el gener de 1878, de les quals cal remarcar la missa que varen celebrar els sacerdots fills de la vila (en què va predicar també un cambrilenc il·lustre, el Dr. Benet Vidal i Gimbernat, canonge de Tarragona i oncle carnal del que més tard seria el cardenal Vidal i Barraquer), i la doble petició que cada any, el 24 de gener, es torni a celebrar la seva diada encara que sigui d'una manera senzilla i que els cambrilencs tornin a tenir cura de posar als seus fills petits el nom de Plàcid. Abans era un nom corrent a Cambrils; avui són pocs els que el porten i menys els nostres infants i adolescents, i és llàstima perquè el nom té un gran significat per als cambrilencs i, a més, és bonic.

Si aquestes dues peticions són aconseguides, podrem donar-nos per satisfets tots els cambrilencs; haurà estat aprofitada la celebració del II centenari de la presència de sant Plàcid entre nosaltres.