Tres-cents cinquanta anys / Gener 1990

Són els que s'acompliran, el proper desembre, del setge, la defensa i la capitulació de Cambrils en la Guerra dels Segadors de 1640. Falten encara onze mesos per a la commemoració però, com de totes les coses que s'han de preparar acuradament, convé de parlar-ne amb antelació. Tres-cents cinquanta anys no són cosa de veure'ls cada dia i, si bé el que hauria calgut era una commemoració adient amb motiu del III centenari dels fets, la situació política del nostre país el 1940 no era pas la més adequada, ni de bon tros, per reivindicar les llibertats de la nostra nació tot recordant la sang vessada pels cambrilencs i pels que els ajudaven en la defensa del poble en aquells dies, tristos i plens de glòria a la vegada, d'un desembre calamitós.

Prou feina i prou sort va haver-hi en poder conservar la placa commemorativa que, en el curs d'un acte multitudinari i curull de fervors patriòtics, s'havia col·locat nou anys abans, tapada i destapada mantes vegades tot i les requisitòries de les autoritats del règim del general Franco. Però és ben lògic que, si els tres-cents anys van haver de passar desapercebuts, tot allò que segurament s'hauria fet l'any 1940 es faci el 1990, encara que hagin passat cinquanta anys més, perquè moltíssims del cambrilencs que ara hi som no hi serem pas l'any 2040, en escaure's el IV centenari. A més, no podem deixar passar per alt aquest tres-cents aniversari perquè, a part d'aquest fet cabdal de la història de Cambrils que cal commemorar, hi ha també, com deia l'Espinàs en un article a l'"Avui", que "les xifres rodones tenen un èxit extraordinari..." perquè "els centenaris són fites assenyalades" i és que en realitat existeix "la fascinació del zero". I encara que aquest raonament sembli fútil, no és el mateix la celebració d'un 349è aniversari que la d'un 350è.

Esperem que aquesta pàgina de la història cambrilenca sigui degudament commemorada el proper desembre (1990), d'una manera més solemne i participada com es fa d'uns quants anys ençà en què, ja d'una forma que sembla definitivament institucionalitzada, són recordats els que moriren, el 1640, en la defensa del nostre poble i de les llibertats de Catalunya

No crec pas que sigui necessari d'explicar què és el que va ocórrer a Cambrils i a Catalunya aquella primera meitat del segle XVII. En aquestes mateixes pàgines jo i d'altres n'hem parlat en altres ocasions. A més hi ha molt bons llibres que en parlen a bastament i dels quals en diré alguns perquè crec que puc fer un bon servei a qui vulgui aprofundir en un tema que és força interessant per a tot cambrilenc. Per exemple: La revolta catalana, 1598-1640 de J. H. Elliot (Editorial Crítica), El setge de Cambrils l'any 1640 de Josep Iglésias (Rafael Dalmau, editor), Guerra de Cataluña de Ferran Soldevila (Editorial Barcino), Biografies catalanes, Els virreis de Catalunya de Joan Reglà (Editorial Vicens-Vives), El pendón de Santa Eulalia de Manuel Angelón (Imp. de Luis Tasso) i, naturalment, la bibliografia és encara molt més extensa. El regnat de Felip IV, les manipulacions del comte-duc d'Olivares, l'amor a la terra del canonge Pau Claris, els drets de la Diputació General de Catalunya i altres elements d'aquell moment històric donen per a això i molt més, i han atret l'atenció de molts escriptors i entesos en història de la nostra nació. No asseguraríem, però, que alguna de les edicions d'aquests llibres no poguessin estar esgotades.

Potser seria més interessant que l'explicació dels fets que varen patir Cambrils i altres poblacions del Principat (més en concret, encara, de les nostres comarques meridionals, com el Perelló, per exemple, que són més coneguts), d'escatir les causes immediates o més allunyades que en van ser la causa. Ja sé que és difícil de fer-ho en un lloc limitat com aquest, però es pot intentar donar-ne una pinzellada.

En un interessant treball, Catalunya i Espanya de 1640, ho apunta Jaume Sobrequés quan divideix l'afer (que tan tràgiques conseqüències va tenir per a Cambrils en particular i per a Catalunya en general) des del punt de vista dels historiadors, entre els ideals nacionalistes dels uns i els plantejaments centralistes, més o menys radicals, dels altres. Per això pot dir que: "La història de la crisi política i econòmica de 1640 s'ha escrit sempre amb clares connotacions patriòtiques. Els estudiosos catalans sense excepcions han presentat interpretacions en les quals el factor simpatia i la identificació nacionalista són presents i condicionen, més o menys segons els autors, la realitat històrica" i també que "els ministres castellans de l'època, engrescats a fer raonables empreses militars, no podien permetre que Castella pagués al rei 6.200.000 ducats l'any, i que Catalunya pagués, durant tots els anys que Felip III governà el país (1598-1621), només 1.100.000 ducats. L'aspecte econòmic és un exemple de les característiques del conflicte". També cal adonar-se de les dificultoses relacions Catalunya-Castella o "si voleu, atès que Castella ja començava a ser identificable amb Espanya, les relacions entre Catalunya i Espanya. Fou sobretot un debat conceptual, teòric, constitucional, però que acabà expressant-se aviat de manera violenta. Fou un debat en el qual hi havia posicions irreconciliables... Una part del conflicte venia del diferent paper que històricament havia jugat la monarquia a la Corona d'Aragó i a Castella. El rei, que era qui legitimava l'acció dels ministres de la Cort, tenia motius, i actuava amb mentalitat castellana, per exigir a Catalunya major suport en les empreses polítiques que impulsava". I empreses bèl·liques, afegiria jo.

Contra aquest estat de coses van voler prendre posicions dràstiques les grans institucions catalanes: les Corts, el Consell de Cent i especialment la Diputació del General que, sota el comandament de Pau Claris, canonge de la Seu d'Urgell, diòcesi que era aquells anys un dels principals focus d'oposició a la política del govern central, van aixecar-se en defensa dels privilegis del seu país. El poble català, treballador, estalviador, potser fins i tot una mica estret de puny a l'hora de pagar impostos, i menys encara disposat a sostenir econòmicament una guerra que a ningú no interessava (aspecte al qual cal afegir la impopular i enutjosa mida de l'allotjament dels terços en les cases, amb tot el seguici d'incomoditats, espoliacions i violacions), es va aixecar a Barcelona, i protagonitzà aquell famós Corpus de Sang, l'esperit del qual es va anar estenent com una taca d'oli per tot el Principat.

Era precisament el que volia el comte-duc, que va tenir motiu per enviar a Catalunya un exèrcit de més de 25.000 homes, comandat pel marquès de Los Vélez, de tan trista història a Cambrils, que, entrant per Tortosa, anà conquerint terreny tot passant a sang i foc els pobles que gosaven oposar resistència. I així va ser a Cambrils. Després, la guerra va continuar fins que va arribar una pau amb la conseqüència de la pèrdua de mitja Catalunya. Però... ja no ens podem allargar més.

Esperem que aquesta pàgina de la història cambrilenca sigui degudament commemorada el proper desembre, d'una manera més solemne i participada com es fa d'uns quants anys ençà en què, ja d'una forma que sembla definitivament institucionalitzada, són recordats els que moriren, el 1640, en la defensa del nostre poble i de les llibertats de Catalunya.