El Centre Cultural va acollir, ahir al vespre, una nova conferència emmarcada en el cicle Veus Cambrilenques, organitzat pel Campus Extens de la URV i el Museu d'Història de Cambrils. En aquesta ocasió, la xerrada va anar a càrrec del cambrilenc Miquel Julià-Pijoan i portava per títol "Els reptes del procés judicial davant el desenvolupament tecnològic i científic". Malgrat la seva joventut, 30 anys d'edat, Miquel Julià-Pijoan té un ampli currículum i una extensa formació. És doctor en Dret i professor de Dret Processal a la Universitat de Barcelona i actualment és investigador postdoctoral a la Universitat de Girona, a la càtedra de Cultura Jurídica.

"Els operadors jurídics no són ni neurocientífics ni especialistes en noves tecnologies"

Segons va explicar Julià-Pijoan a revistacambrils.cat, "jo m'he dedicat –des de la meva tesi doctoral fins els últims treballs que he anat publicant–, sobre els reptes i desafiaments als quals fa front el procés judicial amb el desenvolupament neurocientífic, amb la intel·ligència artificial, amb els algoritmes, és a dir, quins desafiaments plantegen tots aquests desenvolupaments neurocientífics i tecnològics en el procés judicial perquè es volen incorporar com a prova. Aquí tenim un repte que és que els operadors jurídics no són ni neurocientífics ni especialistes en noves tecnologies. He estudiat, per exemple, deteccions de mentides, és a dir, si a partir de la neurociència és pot saber si un subjecte/un testimoni està mentint o no. De moment no és així. O si es pot saber qui és un delinqüent o no, perquè hi ha determinats estudis del cervell que parlen de l'activació de determinades zones o no... Jo m'he basat, des d'una perspectiva escèptica, a estudiar a això; jo crec que no estem en el punt on el procés judicial hagi d'incloure tots aquests aspectes. Quin és el perill? Doncs que ja s'han inclòs. Tenim una sentència del Tribunal Suprem de 2020 que fa referència a les neuroimatges com a prova amb una valoració molt categòrica dient que ens donen informació inqüestionable i això planteja molts dubtes. També, des de l'any 2014, es van començar a admetre detectors de mentides en l'àmbit judicial. Tot això, si no ens assegurem que són de la qualitat suficient, què provoca? Que hi hagi una major probabilitat d'errors judicials, és a dir, innocents que estan a la presó però també culpables que estan fora.

"La conducta humana és molt més complexa i no es pot reduir al neuroreduccionisme"

Tal com va exposar el cambrilenc, "des de la meva perspectiva, un dels principals problemes és que encara no sabem o la majoria dels operadors jurídics no estan en condicions de diferenciar o d'identificar quina és aquesta ciència de qualitat i, també com es valora ja que els tribunals no són especialistes en neurociència o en intel·ligència artificial i tampoc saben interpretar-ho bé. La fiabilitat al 100% no t'ho donarà cap mitjà. Estem en un diàleg en el que cadascú parla des d'un punt de vista diferent. Per exemple hi ha una sentència bastant recent en la què l'estratègia de la defensa es basava en que el subjecte va cometre el delicte perquè tenia un cervell diferent o que no li funcionava bé; això requereix d'un major anàlisi o un anàlisi molt més crític no només com si funcionés com un interruptor. La conducta humana és molt més complexa i no es pot reduir al neuroreduccionisme".

"És complicat perquè la neurociència estudia la criminalitat entenent-la com violència i per al dret la criminalitat no només és violència. Tu pots cometre un delicte sense ser violent"

Miquel Julià-Pijoan ha estudiat sobre "la introducció de tot aquest coneixement neurocientífic i tecnològic en l'àmbit del procés judicial i, específicament en el procés penal on té més trascendència. És complicat perquè les mostres de les quals parteixen aquests estudis són molt reduïdes, com menys persones estudies més probabilitat hi ha que el resultat no es correspongui amb la realitat. És difícil dir: 'tu ets un delinqüent perquè se t'activa no sé què'; perquè cadascú té un entorn diferent i això també incideix. Són moltes variables, el nombre de participants, l'entorn... Tot plegat fa difícil –al meu parer– que en un mig termini de temps puguem utiltizar aquests instruments de forma fiable. En la meva tesi deia que estem utilitzant la informació neurocientífica, en aquest cas, de manera desorientada perquè l'estem utilitzant en coses que no són tant fàcils. La criminalitat no té res a veure amb la neurociència, és un concepte cultural que cada societat diu què és delicte i què no: per exemple a l'Edat Mitjana la bruixeria era delicte i ara no. És complicat perquè la neurociència estudia la criminalitat entenent-la com a violència i per al dret la criminalitat no només és violència. Tu pots cometre un delicte sense ser violent".