Parlar amb la Xepi Fort és parlar amb una dona plena d'energia, vitalitat i llum. Una força que treu de dins malgrat que la vida l'ha castigat amb moments tant durs com la pèrdua d'un fill amb tant sols 14 anys d'edat. Va ser en aquells moments de foscor en els què va descobrir la muntanya, un espai d'alliberament on connectar amb les seves emocions i retrobar-se amb sí mateixa. Infermera de professió també es va formar amb un màster de psicopatologia, és coach executiva per la Universitat de Deusto i, actualment, és referent de benestar emocional i salut comunitària (RBEC) de l'Àrea Bàsica de Reus-5/La Selva. Des de fa uns 8 anys viu a Cambrils i se sent una cambrilenca més; activa i esportista. La seva experiència vital i personal l'empra en ajudar a d'altres persones que necessiten ajuda a nivell emocional.

"La meva immersió dins del món de la muntanya ve d'un impàs personal; un moment de trencament que va relacionat amb la pèrdua del meu fill de 14 anys"

Segons ha explicat a revistacambrils.cat, "la meva immersió dins del món de la muntanya ve d'un impàs personal; un moment de trencament personal que va relacionat amb la pèrdua del meu fill de 14 anys. També tinc una filla i va ser dir 'jo no em puc quedar quieta', la meva filla ha de tirar endavant i el millor homenatge que li podem fer al meu fill, al seu germà i a totes les persones que se li l'estimaven és tirar endavant i posar en pràctica tot el que ens va ensenyar. La meva manera de tirar endavant ha estat anar a la muntanya. Al nen el vaig perdre fa uns 8 anys i des de fa uns 6 o 7, em dedico a anar a la muntanya. Des d'aleshores vaig començar a córrer, a fer més esport del que ja feia –com a teràpia i com una manera d'alliberar i gestionar les emocions–. Vaig començar a fer esport de manera més regular i poc a poc, juntament amb la meva filla, vam començar a fer petites rutes de muntanya. D'aquí vaig lligar la meva vida personal i tot el meu procés de dol amb la muntanya, sempre van de la mà una cosa amb l'altra. Penso que la vida no deixa de ser un trekking en el qual no sabem en quin cim ni a quina alçada ens quedarem; en el trekking hi ha moments que són molt suaus, hi ha moments bonics però també n'hi ha que són molt durs, però el més important és fer-lo i tirar endavant”.

"Per a mi, cada pic que faig és com acostar-me una mica més a aquest cel que és tan important"

Quan es va endinsar en el món de la muntanya, la Xepi va veure que realment li agrada molt més del que es pensava: "és un repte personal i de superació" afirma. Un dels hastags que utilitza en les seves publicacions d'Instagram (amestessa00) és #untrossetmesdecel. "Per a mi, cada pic que faig és com acostar-me una mica més a aquest cel que és tan important; és anar superant aquests petits reptes de la vida. Jo, per exemple, fa 6 anys encara no sabia ni portar uns bastons. Però a la vida, com en les rutes, algunes poden ser properes i baixes però molt complicades i d'altres que poden ser molt altes però molt senzilles, tot depèn de cada situació. En l'alta muntanya has de tenir el cap molt ben posat en l'objectiu que vols aconseguir i, senzillament, anar cremant etapes”.

"El meu màster és la vida en sí"

A banda de tota la seva formació acadèmica, així com la seva àmplia experiència professional, la Xepi confessa que, "el meu màster és la vida en sí i tot el que m'ha proporcionat aquesta experiència vital. Sóc experta en processos d'acompanyament en el final de vida i en els processos de dol i, aquesta última feina com a referent de benestar emocional és treballar, precisament, amb la part de les emocions. Jo em defineixo com una acompanyadora emocional perquè la paraula acompanyar és estar al costat de la persona i implica acció. Per exemple si et passen coses en un trekking –igual que a la vida– ho pots vorejar per la dreta o per l'esquerra, pots fer una ruta alternativa... però hi ha un moment en què ho has de fer, per tant, tota la meva experiència personal i professional la poso en mans de la persona que ho necessita per ajudar-la a fer aquest 'clic'. Moltes de les ajudes que faig amb les persones que m'ho demanen, senzillament, és fer una petita ruta: podem anar a caminar per la platja o anar a dalt a la muntanya. La millor manera de parlar de les emocions, de com ens sentim i com estem és: en ruta”.

"La muntanya és molt sanadora, qualsevol exercici és sanador perquè ens aporta fortalesa física i ens allibera a nivell mental; segreguem les nostres pròpies endorfines que són els nostres propis antidepressius

De fet, en els moments més complicats de la vida, segons ha comentat la Xepi, "el més important és reconèixer l'emoció. Què sents? Si la reconeixes la pots treballar, la pots processar i pots posar en pràctica la solució. No és fàcil perquè tenim una cultura en la què les emocions les hem amagat o ens les han fet amagar. Primer t'has de conèixer molt bé a tu mateixa i reconèixer quina és l'emoció que sents. Les nostres emocions són el nostre codi de barres i tots el portem des del naixement. En el meu cas, la muntanya em va servir per canalitzar totes les emocions. Ho recomano no només per la part física sinó també per tota la part mental. La muntanya és molt sanadora, qualsevol exercici és sanador perquè ens aporta fortalesa física i ens allibera a nivell mental; segreguem les nostres pròpies endorfines que són els nostres propis antidepressius. D'aquí la necessitat de portar una vida físicament saludable juntament amb una bona alimentació. Per mantenir la ment bé, l'exercici regular és molt important. Em vaig endinsar en tot el tema emocional i la importància que té per a superar reptes, petits o grans o el que sigui. També pots demanar ajuda, perquè demanar ajuda no és de febles sinó de valents. Quan un és conscient que té alguna cosa ja es comença a curar”.

"Enguany m'agradaria intentar el Kilimanjaro. El fet de no arribar no ho veig com un fracàs, el que es viu com un fracàs és no intentar"

Tot i que no li agrada presumir, "perquè el més important no és el fet de posar números –alçades o distàncies– sinó fer rutes", el seu currículum muntanyenc es va ampliant poc a poc amb pics tant destacables com: la Pica d'Estats, el Canigó, el Puigpedrós, el Puigmal, el Pic de la Dona, el Pedraforca, el Mulhacén, el Teide, el camp base de l'Annapurna al Nepal (4.130 metres), el Toubkal –que és el pic més alt del Marroc– i, aquest passat estiu, el cim més alt fet fins ara que va ser el Yukhin Peak al Kirguistan (5.130 metres). Un dels seus propers reptes –per aquest 2023– podria ser l'ascens del Kilimanjaro a Tanzània (de gairebé 6.000 metres). També està pensant en fer ruta per Mongòlia i així conèixer el país. "Enguany m'agradaria intentar el Kilimanjaro. El fet de no arribar no ho veig com un fracàs, el que es viu com un fracàs és no intentar. La millor decisió és prendre una decisió i fer-ho, no importa que sigui correcta o incorrecta. El més important és tot el que reculls pel camí. Tot el que he pogut posar a la meva motxilla, també tinc ganes d'oferir-ho a l'altra gent".

"La vida és per viure-la, amb lo bo i lo dolent i de tot se n'aprèn”

Totes aquestes rutes i viatges suposen un aprenentatge i un bagatge personal i emocional molt gran. Per exemple, la Xepi explica que, "el fet de sortir sola a la muntanya –en rutes properes i amb seguretat– ja és tot un repte; primer cal trobar l'equilibri. És un repte més mental que físic, perquè t'enfrontes a la teva pròpia por. Per exemple jo vaig treballar la por amb el Pedraforca, li tenia molt respecte. De cada sortida faig un llibre de ruta i, cada dia, a l'acabar la ruta escric com estic, com m'he sentit, què m'espera per al dia següent i, després al tornar, veig com estava i com acabo; d'aquesta manera també assaboreixes l'èxit. Amb la por, has de visualitzar l'èxit que pots aconseguir; ho has de treballar mentalment. Això, a la muntanya va molt bé, perquè ets tu i la muntanya. Tot està a la ment. Si tenim la sort que físicament ho podem fer, no és

"Posar una mica de ràbia que és la benzina i tirar endavant; pensar que ho aconseguiràs. I mai frustrar-te, no hi ha opció de frustració. Actuar sempre és un èxit, per a mi el fracàs és quedar-se quiet, tot i que ho respecto"

tant l'alçada que aconsegueixes sinó el fet d'aconseguir l'objectiu marcat. Encara que sigui pujar a la Mussara però el fet de fer-ho un dia que estàs molt malament, és el repte d'aconseguir-ho i a l'arribar a dalt a dir: olé jo! Sentir com estàs, posar una mica de ràbia que és la benzina i tirar endavant; pensar que ho aconseguiràs. I mai frustrar-te, no hi ha opció de frustració. Actuar sempre és un èxit, per a mi el fracàs és quedar-se quiet, tot i que ho respecto. No és la meva opció de vida, la vida és per viure-la, amb lo bo i lo dolent i de tot se n'aprèn; és una ensenyança”.

"Tens la sensació que la vida se'n va i que s'ha d'aprofitar"

Després d'una experiència dura i traumàtica, la Xepi valora que: "tens la sensació que la vida se'n va i que s'ha d'aprofitar, se'n va en qualsevol moment. La pandèmia l'he viscut a primera línia; ara que estem bé, crec que s'ha de tirar endavant amb qualsevol cosa que et faci il·lusió. Com a sanitària i, amb tota la gent que s'ha quedat pel camí, ara intento donar recolzament a d'altres persones. Tot és un aprenentatge. Arrel de la pandèmia hi ha hagut un increment de patologies mentals molt gran. Fem moltes teràpia de grup on es treballen les emocions, el fet de compartir amb altra gent això reconforta. El compartir és molt sanador”.