La supressió de les festes / Febrer 1981

D'uns quants anys ençà, la periòdica supressió d'algunes de les fèstes que tots estàvem acostumats a celebrar de 'tota la vida' és tot sovint objecte de conversa i comentari per part de la gent del poble. Com que ningú dels que som vius ha vist suprimir ni canviar les festes, i quan diem festes volem referir-nos a les que l'Església catòlica considera com 'de precepte', ens dóna la impressió que les que nosaltres hem conegut són les que hi ha hagut sempre, posem, per exemple, des dels temps apostòlics. I, evidentment, la cosa no és així. Les festes, l'Església les ha anat creant i introduint amb el temps i d'acord amb les exigències d'estratègia espiritual, per dir-ho d'alguna manera, que les necessitats dels fidels reclamaven, i també per la conveniència de celebrar amb solemnitat la commemoració dels principals misteris de la fe cristiana i la vida exemplar d'aquells més destacats models d'homes i dones, els sants, que ens assenyalen un camí a seguir.

Posarem només uns exemples: les festes de Nadal i Pasqua són les més antigues, i sembla que ja provenen dels temps dels apòstols; en canvi, Cap d'Any és del segle VI. La de la Mare de Déu d'Agost, la més antiga de les de la Mare de Déu, que sembla que té els seus orígens en el Concili d'Efes, l'any 431, ja se celebrava estesament el segle VII, i el papa Lleó IV ja va concedir-li vigília i vuitada l'any 847; de la festa de la Puríssima, se'n tenen notícies des de l'any 687; la festa de Tots Sants se celebra des de l'any 835, i la de Sant Esteve no va ser de precepte fins després de 1870, fa poc més d'un segle. Com es veu les festes han tingut sempre els seus alts i baixos.

No la darrera, però sí segurament la més important de les reformes que en matèria de festes va fer l'Església, i ens referim, naturalment, a la part que toca a Espanya (ja que un altre aspecte que cal tenir en compte al parlar de festes és que no a tots els països, encara que siguin catòlics, se celebren les mateixes), va ser la de 1867, les lleis de la qual van començar a regir el dia primer de l'any següent, 1868.

Tenim a la vista tota l'ampla documentació cursada a l'efecte durant l'any 1867. En primer lloc, un Decret del papa Pius IX que signa el cardenal C. Patrizzi, prefecte de la S. Congregació de Ritus, i que comença així: "Havent pregat moltes vegades al Govern espanyol a nostre Santíssim Senyor, el papa Pius IX, que pel bé del comerç, foment de les arts i profit de l'agricultura, fos disminuït el nombre dels dies festius, Sa Santedat... s'ha dignat disposar...": primer, la derogació de l'obligació d'oir missa els dies de festa de segon grau, el que vulgarment es deien mitges festes, dies en què era obligat d'anar a missa, encara que després es podia anar a treballar. Aquestes festes eren:

24 de febrer, Sant Maties apòstol; 19 de març, Sant Josep, espòs de la Mare de Déu; dimarts de la Pasqua de Resurrecció, movible; 23 d'abril, Sant Jordi; 1 de maig, Sants Felip i Jaume el Menor apòstols; 3 de maig, la Invenció de la Santa Creu; 15 de maig, Sant Isidre llaurador; 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua; 26 de juliol, Santa Anna, Mare de la Mare de Déu; 10 d'agost, Sant Llorenç màrtir; 24 d'agost, Sant Bartomeu apòstol; 28 d'agost, Sant Agustí, bisbe i doctor; 21 de setembre, Sant Mateu apòstol; 23 de setembre, Santa Tecla (fora de Tarragona); 29 de setembre, Sant Miquel arcàngel; 28 d'octubre, Sants Simó i Judes Tadeu apòstols; 29 d'octubre, Sant Narcís màrtir; 30 de novembre, Sant Andreu apòstol; 21 de desembre, Sant Tomàs apòstol; 27 de desembre, Sant Joan apòstol i evangelista; 28 de desembre, els Sants Innocents, i 31 de desembre, Sant Silvestre papa.

En segon lloc es suprimien cinc festes de precepte: el dilluns de Pasqua de Resurrecció, el dilluns de la Pasqua de Pentecosta, el dia de Sant Esteve, com a segon dia de la Pasqua de Nadal, el dia de Sant Joan Baptista, el 24 de juny i la festa del Naixement de la Mare de Déu, el 8 de setembre; d'aquestes dues darreres la celebració passava al diumenge immediat, com en els nostres dies s'ha fet amb la festa de l'Ascensió, que va ser la primera de les festes que recentment s'han suprimit i que tants entrebancs ha portat a Cambrils, ja que en ell era tradicionalment celebrada la Fira.

Tot plegat eren vint-i-dues mitges festes les suprimides, a què calia afegir-hi les cinc que eren de precepte. Suposo que per a la gent d'aquell temps també devia ser un cop psicològic.

El Decret del sant pare anava dirigit a la reina Isabel II i al ministre de Gràcia i Justícia, que era Lorenzo Arràzola, famós jurista i polític; el comunicà a tots els prelats d'Espanya i el nostre conciutadà Dr. Benet Vidal i Gimbernat, que era llavors governador eclesiàstic de l'Arquebisbat per absència del titular de la Seu tarragonina, el va fer publicar en el "Boletín Oficial Eclesiástico" del 30 de juliol de 1867. Al seu retorn de Roma, l'arquebisbe monsenyor Francesc Fleix i Solans publicà també a la butlleta del 20 d'octubre un llarg document sobre la matèria.

Hem dit que aquesta reforma del ventall festiu no va ser la darrera, i ho diem basant-nos en unes observacions: primera, que les festes de Sant Joan (24 de juny) i de la Nativitat de la Mare de Déu (del Camí, a Cambrils, el 8 de setembre) s'han anat celebrant des de fa molts anys en els seus dies assenyalats, i no els diumenges que segueixen, com va ordenar Pius IX. Segon, que les festes que llavors van quedar com de precepte eren: Nadal, 25 de desembre; Cap d'Any, 1 de gener; Reis, 6 de gener; Ascensió, movible; Corpus, movible; Purificació de la Mare de Déu, 2 de febrer; Anunciació, 25 de març; Assumpció, 15 d'agost; Immaculada Concepció, 8 de desembre; Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny; Sant Jaume, 25 de juliol, i Tots Sant, 1 de novembre. Com pot veure's en aquesta relació hi figuren les festes de la Candelera i de la Mare de Déu de Març, que em penso que cap de nosaltres ha celebrat ja com a festa de precepte. En tercer lloc, en la relació no hi ha la festa de Sant Josep, que hem vist que el 1867 va ser suprimida com a mitja festa i, en canvi, fins enguany ha arribat a nosaltres com a festa de precepte, i és que la devoció a Sant Josep, tardana en la seva aparició, prengué una gran embranzida quan el propi Pius IX el declarà Patró de l'Església el 1870 i li atorgà una altra i solemne celebració litúrgica, a més de la del 19 de març. Lleó XIII va propagar també molt aquesta devoció i així tots els pontífexs que ha tingut l'Església de llavors fins ara. Possiblement va ser el propi Pius IX qui la va declarar de precepte, o potser el seu successor.

Ara a Catalunya, que no a la resta de l'estat espanyol, l'hem tornada a perdre, i és llàstima perquè, popularment i familiar, era una de les més celebrades de l'any. Ara només podrem gaudir-la quan dues de les festes que marca el calendari 'caiguin' en diumenge. I és que la nostra Generalitat ha considerat Sant Josep com un 'reserva'.

No solament ara han passat el seu trasbals les festes del calendari!