Estampes cambrilenques / Febrer 1982

El mes de novembre de l'any passat i en aquesta mateixa secció, que té com a única pretensió remarcar fets notables o costums rancis de la vida passada de la nostra vila i intentar que d'aquests no se'n perdi la memòria, fèiem esment de la commemoració imminent de l'aniversari del setge i defensa de Cambrils el desembre de 1640, i també fiem notar que l'aniversari coincidiria amb el mig segle de l'acte solemne del descobriment de la làpida que, a la muralla i prop del portal del carrer Major, va ser col·locada el desembre de 1931 enmig d'esclats d'entusiasme i d'una gran assistència, com ens ho mostra la vella fotografia que reproduïm.

A l'acabament d'aquell escrit dèiem: "Amb motiu d'aquest cinquantenari, s'ha sentit dir que l'Ajuntament prepara unes celebracions adients a aquesta commemoració històrica. No sabem res concret en aquest moment, però ens agradaria que tot arribés a plec de bé, perquè prou ho mereixen... Si ser agraïts és d'homes ben nascuts i si el poble que honora els seus fills s'honora ell mateix, només cal que obrem en conseqüència." Doncs, no, sí que ho havíem sentit dir, però el més calent era a l'aigüera i la cosa no va passar dels bons propòsits, que és d'allò de què diuen que l'infern està empedrat.

Fa uns quants anys, tímidament, amb l'arribada de la democràcia al país, i gràcies a la iniciativa d'unes quantes persones de bona voluntat i, sobretot, amants de les coses del poble, es va iniciar un moviment de reconeixement i homenatge als nostres herois amb la celebració d'uns actes senzills, però força sentits, amb el bon desig que aquest acte anual quedés institucionalitzat com un quefer més de caire històric i cultural. Era, no obstant això, evident que l'organització, si es volia planejar un acte com Déu mana, no podia córrer a càrrec de persones particulars per motius obvis. Se n'havia de responsabilitzar una entitat o, directa o indirectament, la Comissió de Cultura de l'Ajuntament, que era en realitat la més indicada per fer-ho atesa la temàtica de la commemoració, que afecta la més pura essència de l'esperit del nostre poble.

Dissortadament no va ser així. Aquelles persones que ho havien organitzat els anys precedents no van fer-ho, potser confiats en el rum-rum que l'Ajuntament preparava quelcom i, aquest, el que va fer va ser desprendre-se'n i desairar els defensors de Cambrils el 1640, als quals amb tant d'encert havien col·locat una làpida commemorativa el 1931, i aquells que, amb gran esforç i una bona dosi d'amor al poble, havien intentat de fer reviure a nivell popular una pàgina gloriosíssima de la història de Cambrils. Una història molt sovint massa oblidada (quan precisament la força de la seva irradiació ha d'il·luminar les noves generacions) per aquells que pel fet d'ocupar llocs de responsabilitat tenen com una obligació més el fet de fer-la assequible a tothom divulgant-la i donant-li tot el relleu que li pertoca, perquè al cap i a la fi és ben dissortat el poble mancat d'història i, certament, gràcies a Déu no és aquest el cas de Cambrils.

Ignorància de la data que calia commemorar no es pot adduir; tampoc no gosaríem afirmar que campés al respecte un exprés desig malèvol de tirar terra damunt dels morts i dels qui els vetllen, però sí que acusem l'Ajuntament d'una despreocupació culpable per certes coses de les quals a la Casa de la Vila pertoca de tenir bona cura.

A casa nostra, si hem de ser raonables i objectius en les apreciacions, no podem dir que la cultura estigui paralítica, però sí que podem dir que va ben coixa, perquè hi ha uns certs aspectes que es tenen ben descurats, especialment aquells que, per ben nostres, haurien d'ocupar un lloc de privilegi en els nostres plans culturals. Per què és just, per exemple, que s'intenti de fer entrar, encara que sigui amb calçador, la vida i miracles de Picasso a grans i petits, i mai s'hagi intentat de fer quelcom semblant amb Gimbernat? Al cap i a la fi són dues figures preeminents de la història del país, encara que emmarcats en camps diferents, però amb la notable variant que l'un no és de casa i l'altre sí, i el de casa, potser per allò que "ningú no és profeta a la seva terra" de l'Evangeli, sempre s'emporta la part pitjor.

Si volem vanar-nos de cultura, comencem per vanar-nos de les nostres coses, quan, com en el nostre cas, n'estem assortits.

Els herois cambrilencs de 1640 i aquells altres cambrilencs i d'altres amants de les coses nostres que el 1931, fa cinquanta anys, van voler recordar-los amb un amor tan fort com la pedra, van quedar-se l'any passat sense homenatge; que ho siguin aquestes ratlles, humils i pobretes, però, com sempre, curulles d'afecte a Cambrils, als seus homes i a la seva història.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques