Estampes cambrilenques / Febrer 1983

Dos esdeveniments d'una gran magnitud per la seva importància real i històrica commemorarem en el curs d'aquest any 1983, tot just començat. Es tracta del cinquantè aniversari de la col·locació de la primera pedra del que llavors es va dir 'port de refugi' (1933-1983) i del segon centenari de l'acabament del santuari de la Mare de Déu del Camí tal com ara el tenim (1783-1983).

Només l'enunciat dels fets de què es tracta ja diu prou clar com ambdós han estat de transcendents per a la vida social, laboral, econòmica i espiritual de la nostra vila. Jo no sé si les nostres autoritats municipals o els cercles més directament interessats tenen la idea de celebrar d'alguna manera aquests dos esdeveniments que han marcat profundament el tarannà del nostre poble. Almenys, però, hauran quedat per a la història i de cara al futur de Cambrils aquests modestos treballs meus que volen servir de picaporta amb l'objectiu de desvetllar la sensibilitat de la nostra gent fent-los reviure uns fets dels quals se n'han seguit uns béns colossals de què, potser per massa tangibles, ni tan sols en fem cas.

Sense voler dir que en el moment d'escaure's les commemoracions que comentem, el mes de setembre, no tornem a insistir en els temes que ens ocupen, intentarem ara d'exposar-ne els fets i les motivacions per què demanem l'adequada celebració. Aquests, doncs, seran els temes que ompliran les 'estampes' de la nostra publicació aquests mesos de febrer i març.

La seva gestació va ser llarga i dificultosa, com tota obra d'àmbit estatal. Eren cents de milions els que estaven en joc i els tràmits tècnics i burocràtics no van poder ser resolts amb facilitat. Les juntes del Pòsit, les autoritats municipals i les persones amb influència van remoure cel i terra per tal d'aconseguir de fer una realitat la vella aspiració de Cambrils.

No hi ha cap mena de dubte que la construcció del port de Cambrils és l'obra pública de més transcendència i de més categoria que s'ha fet a Cambrils al llarg de tota la seva història. És el 'ser o no ser' llegendari que es converteix a casa nostra en una realitat venturosa i definitiva. Perquè, on seria el que anomenem la platja de Cambrils de no haver-se construït el Port? Els que, sense ser vells, portem ales nostres espatlles uns quants anys, recordem prou bé quantes vegades havíem vist com s'havien de pujar les barques (bots, llums, palangres i d'altres) fins els carrers de la segona fila (el que actualment és Consolat del Mar entre ells) davant les escomeses d'una mar que a l'hivern s'esvalotava més del tracte i com l'aigua entrava per les portes de les cases de l'actual passeig Miramar i sortia per les portes del carrer del darrere. Més de quatre vegades ho havien vist els meus ulls d'infant, tota vegada que per diferents circumstàncies de sempre he estat molt vinculat a aquell sector urbà del nostre poble. De totes aquelles cases de la primera fila avui no se'n cantaria gall ni gallina. Només el port les ha salvades.

Un altre aspecte per considerar és la gran empenta que la construcció del port va proporcionar a la indústria pesquera, que va veure definitivament assegurada la seva pervivència amb la tranquil·litat que els braços del port donaven als mariners en veure segures les seves pertinences, cosa que va propiciar el creixement en nombre i en calat de les embarcacions, amb el consegüent increment de la riquesa que la pesca proporcionava a aquest estament laboral.

Finalment, i en aquest aspecte de valoració positiva del port, no podem oblidar la seva incidència com a motiu d'atracció turística: la seva bellesa indiscutible, potser no prou apreciada per nosaltres que el veiem cada dia, però no per això menys intrínsecament atractiva per als forasters i fins i tot per als indígenes amb prou sensibilitat per copsar la finor de les seves línies, l'encant de les seves aigües quietes, la formosor del vol de les gavines, la gràcia d'una posta de sol entremig de les barques o l'estilitzada silueta dels iots esportius. Per això no ens pot estranyar que els nostres visitants es quedin bocabadats en la seva contemplació, ara amb més motiu ja que darrerament l'esforç conjuntat de diversos estaments, a diferents nivells, han deixat el port i els seus contorns en condicions òptimes en quasi tots els seus aspectes.

Tot aquest seguit d'avantatges, totalment impensables i imprevisibles aquell 3 de setembre de 1933, quan es posava la primera pedra de la seva construcció, són ara uns elements que fan valorar encara més la vital importància que per a Cambrils ha tingut i té aquesta magnífica obra, i ens fa pensar en la necessitat i la justícia d'homenatjar aquelles persones que, directament o indirecta, amb noms coneguts o treballant d'amagat, d'alguna manera van fer possible que avui puguem gaudir d'aquesta venturosa i esplèndida realitat que és el nostre port.

La seva gestació va ser llarga i dificultosa, com tota obra d'àmbit estatal. Eren cents de milions els que estaven en joc i els tràmits tècnics i burocràtics no van poder ser resolts amb facilitat. Les juntes del Pòsit, les autoritats municipals i les persones amb influència van remoure cel i terra per tal d'aconseguir de fer una realitat la vella aspiració de Cambrils. Diputats i senadors, polítics i administratius de volada i fins i tot el cardenal Vidal i Barraquer van posar la seva contribució d'esforç a l'hora de preparar el terreny, però va ser Marcel·lí Domingo, ministre de la República en diferents ocasions, qui va donar l'empenta definitiva al projecte i qui més va treballar per la seva realització. Marcel·lí Domingo, en una campanya electoral, poc temps després d'instaurada la República, va dir a Cambrils mateix que considerava justa l'aspiració que els mariners sentien d'aconseguir la construcció d'un port de refugi, que se la feia seva i que no tornaria a Cambrils abans que l'obra no estigués en vies d'execució. I encara que sembli mentida tot i els acudits que es feien i es fan a base de les promeses dels polítics en períodes electorals, aquesta vegada va ser veritat i Marcel·lí Domingo, no pas massa temps després, quan va tornar a Cambrils va ser per posar la primera pedra d'una obra que va tenir una continuïtat ininterrompuda (només va parar-se els anys de la guerra i uns pocs de la postguerra), el desenvolupament de la qual va deixar a càrrec de l'enginyer Francesc Membrillera, autor del projecte, i de Lluís Lacaba, enginyer de l'empresa adjudicatària, que van realitzar la seva tasca amb diligència i encert.

Val a dir, però, i ho fem amb satisfacció, que l'interès de Marcel·lí Domingo i Sanjuàn per aquesta obra cabdal per la nostra vila podia ser fruit d'un noble sentiment ben comprensible: Cambrils era el poble dels seus avantpassats, ja que la seva mare era cambrilenca, condició de què ell i el seu germà Pere, famós metge, president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, mort no fa pas massa anys, n'estaven ben cofois...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques