Estampes cambrilenques / Febrer 1985

Els costums són per a un poble com un lligam que uneix les generacions, no pas necessàriament amb un esperit immobilista, però sí amb el desig de poder mantenir unes tradicions que poden canviar de forma o d'estil, però que cal conservar-les perquè moltes vegades revelen la pròpia personalitat del poble. No sempre, però, es conserven els costums; potser unes vegades perquè el tarannà dels temps imposa noves normes de vida, d'altres perquè els canvis socials impossibiliten el seu seguiment, i unes darreres perquè els mitjans de què disposa l'home d'avui per distreure's arraconen uns sistemes que podien semblar inamovibles anys enrere, però que ja no són vàlids avui.

Totes aquestes disquisicions m'han vingut a la ment en contemplar la restauració que l'Ajuntament fa de la vella Font de la Riera, una font que avui (i ja fa anys) passa totalment desapercebuda, però que en temps passats era una peça clau en la 'vida social' de la gent de Cambrils i, d'una manera especial, del jovent.

De moment ens alegrem, però, que l'Ajuntament hagi fet arreglar, i molt acuradament per cert, la Font de la Riera. Segurament que ja no hi anirem a menjar anissos, però ens ha servit i servirà en el futur per a recordar a aquella bona gent que abans hi anava i que allí tenien el seu punt de 'cita'...

Remuntant-nos, tot tancant els ulls, als començaments del nostre segle o potser només al principi dels 'felices años veinte' (que és una qualificació que no he entès mai pas massa), podríem seguir la manera en què es desenvolupaven les estones d'oci dels cambrilencs. Aquestes, centrades especialment els vespres dels dies de treball i els diumenges a la tarda, perquè els diumenges al matí els comerços, barberies, pastisseries i d'altres restaven oberts fins ben passat el migdia i els pagesos, paletes i menestrals tots, generalment, treballaven fins les primeres hores de la tarda.

Llavors els homes s'afaitaven, normalment, la barba de tota la setmana, i, normalment també a cal barber, dinaven, i cap al cafè fins a mitja tarda. Les dones, després de rentar els plats, unes a resar el rosari a la capella de Sant Josep de l'Hospital i les altres, o a repassar la roba que els homes s'havien de posar l'endemà, o a fer petar la xerrada amb les veïnes, o a jugar a cartes en alguna entrada, també fins a mitja tarda. Si es tractava de jovent, aquesta venia a ser l'hora de clau per sortir del cau i fer la passejada i la trobada amb la gent del sexe contrari. Durant els dies bons, especialment en les estacions de primavera, estiu i tardor, la 'ruta' la determinaven l'estació del ferrocarril o la font i les mines de les vores del poble. Anar a veure arribar el tren els diumenges a la tarda va ser una vertadera obsessió per a dotzenes de cambrilencs, que no comptaven pas amb cap altra distracció, i després a comprar anissos i beure aigua on en ragés.

Oh! aquells dos cèntims d'anissos, si en van lligar, de cors, i si en van arreglar, de casaments! Des d'anissos petitets com a perdigons fins als anissos com boles, n'hi havia de totes les mides... però tots estimulaven el mateix doble objectiu: o fomentar l'amistat i les bones relacions o beure aigua fresca, i moltes vegades ambdues coses al mateix temps.

Si es tractava d'anar a beure aigua a la mina dels 'tontos', els anissos es podien comprar a 'cal Sigró', que era allí mateix. Si es tractava de beure aigua a la Font de la Riera o a la mina de l'Hort del Manescal, es podien comprar a qualsevol botiga o, per facilitar les coses, ja hi havia també qui els venia assegut a una pedra de vora la font. Els mariners anaven a la mina del Prat d'en Forès. En contrast amb la calor ambiental, l'aigua era fresquíssima i convidava i a més... no hi havia altra cosa, perquè la Coca-cola no era encara inventada, almenys a casa nostra, i l'única beguda refrescant coneguda era la gasosa que, envasada en ampolles individuals, era beguda de rics.

I a passejar, carretera amunt i carretera avall, entre el Portal del Joc i l'Hort del Manescal, en una carretera en què hi passava un cotxe cada dues hores (i segurament tiro llarg) i que era ombrejada per dues fileres de plàtans ufanosos que encara es conserven, gràcies a Déu. En canvi, per anar a l'estació s'havia de passar pel carrer de les casetes (l'actual carrer Barcelona) o pel passeig; tant se val l'un com l'altre, eren plens de clots i pols, però no eren obstacle perquè la gent es decidís a fer la caminada.

A l'hivern la cosa canviava una mica, encara que no pas gaire. L'horari era més o menys el mateix, però la passejada es feia per un recorregut 'urbà', almenys, al poble: el carrer de l'Hospital, la plaça, el carrer Major i el carrer de les Creus... per a tornar a començar. I, això sí, els anissos es convertien en castanyes torrades si era pels volts de Tots Sants o en cacauets si era més cap a l'hivern...

Amb aquesta exposició, els que no ho hem viscut comprendrem més fàcilment per què hi havia tantes societats al poble i per què tenien tanta vida. I també comprendrem millor per què tenien tant d'èxit els balls, teatres i altres espectacles que es feien amb motiu de les festes majors, Nadal, Sant Antoni, el Carnaval i les Pasqües. I per què anava tanta gent als novenaris i a les funcions de l'Església.

Després va venir el cinema, que va trencar amb tots els costums establerts. I més tard la TV, el moble bar i el cotxe, que han acabat, no solament amb el cinema, sinó també amb tota la vida social.
Viurem els anys suficients per veure 'l'estri' que acabarà amb el cotxe i amb la 'tele'? Jo segurament no, però és molt possible que els infants que ara van naixent ja utilitzin, quan siguin grans, les 'ales voladores individuals', potser fins i tot plegades o amb estacionament als terrats, i un 'ull meravellós' que els permeti de veure tant la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I com les novetats que ens esperen al segle XXXII, només tocant o canviant el botó d'un ordenador.

De més verdes en maduren, vés a saber.

De moment ens alegrem, però, que l'Ajuntament hagi fet arreglar, i molt acuradament per cert, la Font de la Riera. Segurament que ja no hi anirem a menjar anissos, però ens ha servit i servirà en el futur per a recordar a aquella bona gent que abans hi anava i que allí tenien el seu punt de 'cita'...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques