Estampes cambrilenques / Febrer 1985

S'estan escolant les darreres setmanes de l'any centenari de Marcel·lí Domingo i Sanjuan, pedagog, home de lletres i polític, nat a Tarragona el 25 d'abril de 1884 i mort a Tolosa de Llenguadoc el 2 de març de 1939. Aquesta figura cabdal del republicanisme i del catalanisme, especialment entre el 1911 i l'any de la seva mort, està lligada a Cambrils per un fet cabdal en la història del nostre poble: la construcció del port, una obra d'una importància palesa i a la qual es deu, sense cap classe de dubte, la pervivència de tot un sector de la vila en diferents aspectes.

No voldríem pas donar una biografia massa detallada d'aquest il·lustre personatge perquè el lector interessat la podrà trobar en qualsevol bona enciclopèdia, i hi ha també escrites i editades biografies ben completes. Però sí que, breument, direm que, com a fill d'un oficial de la Guàrdia Civil, de jovenet va haver d'estar en diferents poblacions fins que, als 18 anys, va fer cap a Tortosa. Allí va estudiar magisteri i va començar la seva tasca periodística. Va ser dirigent de diferents partits polítics, sempre republicans, i director i redactor de diversos diaris. Fou diputat en diverses legislatures, detingut durant la dictadura de Primo de Rivera i, en el curs dels anys de la República, fou ministre d'Instrucció Pública, d'Agricultura, Indústria i Comerç i altra vegada d'Instrucció Pública, en tres governs diferents. Va escriure també bastants llibres de caire polític i diverses obres de teatre. En el curs de la Guerra Civil va ser enviat pel govern a diferents països d'Europa i Amèrica, on, atesos els seus dots diplomàtics i les seves qualitats d'excel·lent orador, va actuar, com en una espècie d'ambaixada itinerant, de relacions públiques en favor de la República. L'ocupació de Catalunya per les tropes de Franco el va portar a l'exili i, en un viatge de París a Sète, on anava a cercar un cunyat .seu i dos nebots, que eren internats en un camp de concentració a Argelés, es va sentir malalt i es va haver d'instal·lar en un hotel de Toulouse, on va morir al cap de dos o tres dies.

Marcel·lí Domingo és qui va donar l'empenta definitiva per fer el port de Cambrils. Sí que abans d'ell altra gent se n'havia preocupat i havia treballat preparant-ho, però la cosa estava aturada i no s'avançava. Va ser ell l'impulsor de darrera hora, el que ho va remoure i reviscolar, qui ho va presentar al govern, que ho va aprovar.

Marcel·lí Domingo era i és encara conegut a Cambrils com l'home que va fer construir el moll, el port de refugi; i és aquest un indiscutible motiu de vinculació de Domingo amb la vila cambrilenca. Però és que també n'hi ha un altre, menys conegut però no menys important, que potser també va fer decantar la balança a l'hora de treballar i de decidir que Cambrils pogués gaudir dels beneficis d'una obra cabdal. Marcel·lí Domingo i Sanjuan tenia propers ascendents familiars a la vila: cambrilenca era la seva mare i la família de la seva àvia materna.

De llavis del seu germà Pere, una il·lustre personalitat de la nostra terra (havia estat president de l'Institut d'Estudis Catalans i més tard president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, a qui vaig conèixer amb ocasió d'una visita que va fer a Cambrils per tal d'homenatjar el gran cirurgià cambrilenc Antoni de Gimbernat, vaig saber per primera vegada aquesta ascendència familiar cambrilenca dels Domingo. Consultats convenientment els llibres de registre de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria, en efecte, trobem que en la pàgina 296 del llibre 10è hi ha la partida-inscripció número 50 de l'any 1858, que diu textualment: "dia vint-i-tres de Febrer de mil vuit-cents cinquanta-vuit en les fonts baptismals de la parroquial església de Santa Maria de Cambrils, Arquebisbat de Tarragona. Jo l'abaix firmat Francisco Fortuny, vicari, he batejat solemnement a M2 dels Dolors, Dominica, Francesca, que nasqué el dia vint-i-u, a les sis i mitja de la tarda, filla llegítima i natural de D. Josep Sanjuan, empleat de carreteres, natural de Sevilla i de Francesca Bassedas, de Cambrils. Avis paterns: Josep Sanjuan i Dominica Blanco. Avis materns: Francisco Bassedas i Maria Brú. Foren padrins: Joan Bassedas, hisendat, i Dolors Bassedas, casada, els dos de Cambrils, als que vaig advertir el parentiu espiritual i l'obligació d'ensenyar a la batejada la Doctrina Cristiana. Francesc Fortuny, Pvre., vicari."

Era la mare de Marcel·lí Domingo. Pel que es desprèn d'aquesta partida de registre, el pare, el senyor Sanjuan, era nouvingut a Cambrils; possiblement un alt empleat de les obres de construcció de l'actual N-340 a mitjan segle passat. Aquí segurament s'enamoraria de la jove Francesca i d'ells naixeria la nena M. Dolors, que amb el temps seria la mare del nostre home. El fet que els padrins de la nena fossin els senyors Joan i Dolors Bassedas, probablement germans de la mare, ja indica que segurament la família del pare era absent. En canvi, els cognoms Bassedas i Brú, encara que avui no tant, de sempre han tingut qui els ha portat a Cambrils. El mateix escrit ja indica l'arrel de la família a la vila.

Perquè ja marxa una mica del fil de la nostra història, no hem aprofundit com es van conèixer la jove M. Dolors i el pare de Marcel·lí Domingo. Havia estat l'home a Cambrils de guàrdia civil? El matrimoni va anar a Tarragona, Agramunt i Tortosa i potser a altres llocs, i van tenir bastants fills que, quan van ser grans, lògicament, cada un va anar a la seva, però això sí, sempre molt units en l'afecte.

D'en Marcel·lí ja hem dit més amunt qui va ser i on va arribar. La guerra i la seva mort, jove encara (només tenia cinquanta-cinc anys) van trencar la seva brillant trajectòria. I es va doldre del que havia succeït a la nació i també que es perdés la República. Ell mateix ho declara en un article al diari francès "La Dépèche", que el va publicar quan ell ja era mort (Toulouse, 6-III-1939). En l'article deia: "La pèrdua de Catalunya ha estat per la República espanyola l'equivalent de la pèrdua de la guerra... Quines en són les causes?" I ell mateix respon donant, entre altres raons, aquesta: "Mentre Mola amb els seus navarresos s'esforçava a franquejar el Guaderrama, a Catalunya, uns homes, que un dia bé caldrà cercar què portaven darrera el cap o qui els inspirava, o qui movia els cordills que els animaven, es llançaren a cremar les esglésies, a matar capellans, a procedir a execucions, a col·lectivitzar les terres i les fàbriques, a constituir comitès, controls i apoderar-se del poder. Així és com es produí el terror; l'economia de la regió més pròspera d'Espanya s'esfondrà per al seu més gran descrèdit a tot el món. Així foren destruïdes les energies morals dels catalans."

En canvi, declara amb molta sinceritat, confidencialment, que ell, de la guerra, no n'ha tret res. Ho diu en una lletra al seu germà Pere, només a menys de tres setmanes abans de morir: "Tu comprens, estimadíssim Pere, tot el que et vull dir i el que et demano. La meva pobresa és el meu orgull. En la meva Pàtria ho he estat tot i després d'aquesta tragèdia les meves mans estan netes, sense sang i sense fang. Està també neta la meva ànima..."

Aquest home és el que va donar l'empenta definitiva per fer el port de Cambrils. Sí que abans d'ell altra gent se n'havia preocupat i havia treballat preparant-ho, però la cosa estava aturada i no s'avançava. Va ser ell l'impulsor de darrera hora, el que ho va remoure i reviscolar, qui ho va presentar al govern, que ho va aprovar. I no va parar fins a posar l'obra en marxa: va tenir cura que es realitzés seguidament de posar la primera pedra, aquell 3 de setembre de 1933, en un acte que ell mateix va presidir, i que l'obra es desenvolupés sense interrupcions.

I avui aquesta meravella està acabada i millorada la primera idea en molts sentits.

Per això creiem just i merescut l'homenatge que Cambrils vol retre a Marcel·lí Domingo, així com aquest monument que se li vol dedicar conjuntament amb els qui abans d'ell, amb ell i després d'ell han fet possible el port.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques