Estampes cambrilenques / Febrer 1986

Era el 19 de març de 1886, festa de Sant Josep. Ara fa cent anys. En aquella diada era inaugurada la capella, prèviament beneïda, del benèfic establiment. Però anem per parts i fem història no solament de la capella, des d'ara centenària, sinó també del propi Hospital.

En totes les poblacions d'una certa entitat hi havia segles enrere un hospital. L'establiment tenia un doble objectiu: el d'acollida d'indigents transeünts i el d'internament dels veïns malalts i mancats de possibilitats d'assistència per pobresa, manca de mitjans o de família. En el nostre cas, l'edifici era propietat del comú de la vila des de temps immemorial, i continua essent avui encara de propietat municipal, una de les poques que van resistir amortitzacions i vendes.

L'Hospital és, era, una institució antiquíssima, de la qual en el "Llibre de les Ordinacions", escrit en la seva quasi totalitat en el segle XVI, ja parla de multes, el producte de les quals, en part, anava a parar a l'Hospital. La seva ubicació, dins del recinte emmurallat de la vila, i el fet que el centre benèfic arribés a donar nom popular a un dels carrers més antics del poble, són també proves d'aquesta antigor.

L'Hospital i la seva capella van servir als seus fins específics fins l'any 1936. En el curs de la revolta del juliol, les pertinències de la capella van seguir el desafortunat camí de la resta de la imatgeria religiosa dels nostres temples: el foc.

El fet que la capella només tingui cent anys té unes explicacions lògiques. No és que a l'Hospital, abans del 1886, no hi hagués capella. E1 que passa és que estaria en alguna altra dependència interior de la casa i, en perdre interès la conservació de les muralles, ja que les noves armes les feien poc menys que inútils, es van començar a enderrocar o a fer-hi obertures, i es feien servir els espais que restaven lliures. L'Hospital va aprofitar també aquestes circumstàncies: el segle passat es farien obres obrint finestres i dues portes a la muralla del carrer de Sant Plàcid, i s'aprofitaria una part dels baixos per construir-hi la capella, que d'aquesta manera aconseguia l'avantatge de donar directament al carrer, si bé conservava una porta interior que la comunicava amb la resta de la casa. Aquesta capella centenària és dedicada a sant Josep, que sembla que, de sempre, havia estat el sant patró i titular de la casa-hospital.

Ho dóna a entendre la lletra d'uns "Gozos a San José" escrits sobre el 1750 i dedicats a Josep Antoni Gimbernat, que bé podria ser el pare del celebrat metge-cirurgià de renom universal, encara que no lliguen massa les dates, ja que aquest senyor va morir el 1740. Podria ser també un altre Gimbernat. Aquests goigs possiblement havien estat encarregats expressament, almenys sembla insinuar-ho la dedicatòria que els acompanya, i firma i rubrica un tal Padrell que, com que al davant posa l'abreviació Sup., podria ser, encara que no podem afirmar-ho, que fos el pare superior de la comunitat de frares de Sant Agustí del convent de la Mare de Déu de Gràcia. Aquests goigs tenen la particularitat de ser escrits en castellà i són llargs, ja que consten de quinze estrofes, una de les quals diu:

"La casa de caridad
con lisongero designio
llama vuestro Patrocinio
para su felicidad:
Depone todo temor
a vuestra sombra y recelo,
sed José nuestro consuelo,
abogado y defensor."

Que confirma el patronatge del sant sobre l'Hospital. No sabem amb quina música eren cantats aquests goigs, ni han arribat fins a nosaltres; però curiosament els que es cantaven abans de la guerra, després de resar-se el rosari cada diumenge a la tarda, i dels quals encara recordo la tonada i la música, també eren castellans i deien:

"Pues sois Santo sin igual
i de Dios el mas honrado
sed José nuestro abogado
en esta vida mortal."

L'Hospital i la seva capella van servir als seus fins específics fins l'any 1936. En el curs de la revolta del juliol, les pertinències de la capella van seguir el desafortunat camí de la resta de la imatgeria religiosa dels nostres temples: el foc. El record que tinc de la capella és un record d'infant, però el conservo viu, atesa la seva proximitat amb el meu domicili, i em ve a la memòria que hi havia una imatge de sant Josep amb l'infant als braços, quasi de mida natural i amb vestits de roba, que presidia l'altar, i als seus peus una imatge petita de la Mare de Déu dels Dolors, també vestida, i en un dels costats de les parets una finestra-gelosia que permetia veure les cerimònies des de l'interior d'una de les estances de la casa. Sobre la teulada hi havia una petita espadanya amb la corresponent campana.

Aquesta capella, assolit el permís corresponent de l'arquebisbe Dr. Benet Vilamitjana i Vila, va ser solemnement beneïda per Mn. Francesc Casas, rector, assistit per Mn. Constantí Serret, vicari, el dia 19 de març de 1886, diada de Sant Josep, i s'hi celebrà després una solemne missa a la qual va assistir molta gent, quasi tota des del carrer, atesa la poca capacitat de l'esglesiola.

De l'Hospital es van treure els llits i els matalassos, que van ser enduts al front o a altres llocs, i la resta d'estris llençats o presos. No és que, com ja es pot comprendre, hi hagués molt de mobiliari, només el més just per acollir els pobres vianants o veïns que es trobaven malalts o alguna dona (també d'això em ve algun record) que hi donava a llum alguna criatura. A l'Arxiu Municipal hi ha guardats un estat de comptes de l'any 1865 i quatre inventaris, tots ells fets el darrer terç del segle passat: 1872, 1884 i 1895.

Copiarem aquest darrer perquè donarà més o menys una idea del que podria haver-hi el 1936, quaranta anys després:

• 1 Sant Crist amb cobricel
• 3 llits de ferro
• 3 matalassos de llana
• 10 fundes de llana blanca de fil
• 9 flassades de cotó
• 1 Sant Crist petit
• 3 màrfegues de palla d'ordi
• 6 cobrellits d'indiana
• 3 fundes de màrfega
• 8 camises de cotó per a home
• 11 camises de cotó per a dona
• 5 tovalloles d'ús ordinari
• 4 mocadors de dona, blancs
• 4 eixugamans
• 6 talles de cotó
• 12 cadires
• 1 cossi de terra per a fer bugada
• 5 coixins de llana
• 28 llençols de cotó
• 1 rentamans de ferro
• 1 gerro de test
• 1 capsa de cartró amb benes i draps de fil
• 2 aparells d'un encenedor per petroli
• 1 cadira de fusta amb forat per a fer les necessitats
• 2 llits antics de fusta
• 2 cortines per a finestra
• 1 llitera de fusta
• 1 tovallola per al viàtic
• 17 tovalloles de cotó
• 5 casquets de dormir
• 2 rentamans de test
• 3 orinals
• 1 caldera de fer bugada
• 3 caixes de mort de fusta

De l'Hospital com a servei avui ja no cal parlar-ne, perquè ho tenim resolt de manera més o menys adient, encara que millorable, però de la capella sí. Cal conservar-la perquè acompleix una funció social i humanitària, com és la d'acollir els cossos de les persones dissortades que moren en accident o sobtadament, i que no tenen casa a la vila, així com també als seus familiars quan poden ser avisats i mentre duren les diligències. Avui les parets estan malament a causa de la salinització. Potser la millor manera de celebrar aquest centenari de la capella, pel qual no es poden fer massa escarafalls, seria revestir les parets amb rajoleta o un altre material que les preservés d'aquesta salinització i donés al petit estatge un caire de dignitat, de lloc acurat i no de deixadesa. Seria un motiu de prestigi per al municipi davant les persones que el visiten i davant del poble. És el que ens queda de l'antic Hospital, testimoni històric de virtuts i dolors humans, i convé de conservar-ho decorosament.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques