Estampes cambrilenques / Febrer 1987

En el decurs de la setmana de l'11 al 18 d'aquest mes de gener, i molt probablement la nit dels dimarts al dimecres —encara que no ho sé del cert, però és un detall que no importa massa— es va desplomar tot un llenç de paret (a la part oest) de la Torre del Mas del Bisbe. Les humitats de la pluja, les glaçades i el vent huracanat segurament van propiciar el nou esllavissament del monument, i cal fer notar que en pocs anys aquests s'han anat produint cada vegada més acceleradament i amb més destrossa.

Estic consternat i realment no sé què dir. Estic cansat de posar el crit al cel i de demanar una mica de responsabilitat i eficàcia als que tenien la possibilitat de posar remei al mal. No, brams d'ase no pugen al cel i la burrocràcia ha tancat totes les aixetes financeres i morals amb uns resultats negatius d'allò més eficaços. I són aquests resultats els que tenim a la vista: la ruïna, pràcticament total i, el que és pitjor, irreversible, d'un dels pocs monuments antics que encara es conservaven a la vila.

En el decurs de la setmana de l'11 al 18 del mes de gener de 1987, es va desplomar tot un llenç de paret (a la part oest) de la Torre del Mas del Bisbe

El maig de 1975 i des d'aquestes mateixes pàgines vaig llençar el primer SOS per aquest monument. En aquell escrit deia que "mirant-la (la torre) des de la carretera em donava la impressió que el clivell que de feia ja molts anys tenia la cara de sol ponent s'havia anat fent gran i que s'havien produït altres clivells". Així era i: "Més que un clivell era ja un trep immens pel que hi podria passar la cama d'una persona gran; les parets s'han separat ja molt i les grans pedres es desprenen. Al mateix temps s'han produït, segurament per falta de consistència del conjunt de l'obra esberlada de dalt a baix, altres clivells en les altres cares de la torre i fins i tot s'han badat les pedres treballades dels merlets. En pocs anys el mal ha prosperat molt i de pressa. La torre, doncs, amenaça una ruïna més o menys imminent, però segura."

I així va ser. Com que ningú no va fer res, va venir el que es preveia inevitable: el dia 6 de juliol de 1979, "sense ventades, aiguats, ni tormentes, en un capvespre tranquil i amb un gran estrèpit es desplomava tot l'angle sud-oest de la torre". Era el primer esllavissament i en el número de juliol de la revista vaig tornar a clamar per la solució del problema, tot dient que la història "culparà i denigrarà la memòria dels qui per deixadesa o poca estima dels valors històrics del poble hagin permès el seu esfondrament". Tornàvem a dir que: "És del tot precís que les nostres autoritats municipals es prenguin ben seriosament l'assumpte perquè a elles, com a representants directes del poble, toca primordialment el vetllar per la conservació del patrimoni comú." I també: "Hi estem a temps, però no oblidem que cada dia que passi serà més difícil i costosa l'obra. I el perill d'ensorrament és imminent."

És la tercera vegada que aquestes frases han sortit en aquestes pàgines: 1975, 1979, 1987... i res de res.

Els primers de febrer de 1986, encara no fa un any, un nou tros de la cara sud es desplomava, fent més gran l'esvoranc. A través del "Diario Espariol" i en unes declaracions al corresponsal, l'arqueòleg Jaume Massó opinava que si bé "la Generalitat y la Diputación no cuentan actualmente con los servicios necesarios de actuación inmediata... el Ayuntamiento de Cambrils podía haber iniciado las tareas de apuntalamiento, tal como contempla la legislación vigente en la materia". I l'articulista, anònim, feia notar que de fonts municipals cambrilenques s'havia justificat la nul·la actuació en la manca d'un pressupost destinar a aquest fi, ja que la subvenció sol·licitada a la Generalitat ara havia de gestionar-se davant la Diputació, a diferència del projecte de consolidació, que serà realitzat per la Generalitat. Ja veieu qui embull: Ajuntament, Diputació, Generalitat i... "el uno por el otro la casa sin barrer" que diuen els castellans. (Vegeu "Diario Espariol" del 6 de febrer.)

A l'abril, nous escrits i noves fotos al diari traient els drapets al sol d'un organisme a un altre, amb declaracions dels responsables i nul"litat d'acció ("Diario Espariol", 9-4-86). I una nova esllavissada, aquesta més important, el proppassat dia 13. Ja només resten dues cares amb un gran clivell a cada una d'elles. Hi va de poc, i és que, en mancar els suports de les quatre cares, el que resta, sense suport, pot caure qualsevol dia, només amb una mica de vent.

És el que deia l'arqueòleg Jaume Massó ("Diari de Tarragona" del dia 22 d'aquest mes): "Només cal, si tot segueix com ara, esperar que vagin caient les pedres (fins i tot és perillós apropar-s'hi) i que les vistents esquerdes consumeixin l'edifici. Als arqueòlegs ens quedarà, aleshores, una excel·lent muntanyeta de runes per excavar. No sé si serà massa agosarat pensar que —qui sigui, tant se val— hom està esperant que s'ensorri del tot la torre per poder tapar-la i fer-la oblidar. Si és així, ja li falta menys."

Certament, jo no sóc tècnic en la matèria, però em sembla que, tal com estan les coses, el mal no té remei. Temps d'omplir quatre papers més i el monument s'haurà desplomat total i definitivament. I de restaurar, ni parlar-ne, perquè la torre s'hauria de fer nova i això, a més de car, resultaria ridícul. D'aquí en endavant l'únic record seran les fotografies.

A tots els cambrilencs ens hauria de caure la cara de vergonya de veure com deixem perdre els pocs vestigis que ens resten del passat, i també als que, en institucions que contínuament s'omplen la boca de la paraula cultura i que tenen a les seves mans la possibilitat de remeiar aquestes xacres, sense que facin res de més positiu que burocratitzar els problemes.

A Cambrils, en aquest sentit, "poco y mal hechado". Quina llàstima!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques