Estampes cambrilenques / Març 1987

La Masieta, tot i el diminutiu, és una d'aquelles típiques i grans masies que tant abunden al nostre país. Situada a la partida dels Masos del nostre terme municipal, quasi tocant al torrent del Gené, avui ha sofert les suficients transformacions com per restar molt devaluada en la seva estructura primitiva i perdre la seva bellesa arquitectònica fins no semblar res del que podia ser vuitanta anys enrera. Ha perdut la resplendor tradicional que sabien donar a aquests casals aquelles famílies benestants i fins i tot senyorials que en aquella època solien habitar-les.

La primera pista sobre l'antiga família propietària me la va donar, ja fa molts anys, el que n'havia estat el seu masover-majordom, Josep Ortoneda, que ho va ser més de vint anys, cosa que va fer que tothom el conegués com el Josep de la Masieta. El Josep va anar a la Masieta de solter, com a mosso, i no massa més tard es va casar amb la Marieta Prim, matrimoni del qual van néixer cinc filles, totes essent a la Masieta. En Josep va anar guanyant-se la confiança de la família propietària, i va anar pujant en el seu estatus social fins a fer-se l'home clau del mas i de la finca, que tenia una considerable extensió d'hectàrees de terreny cultivable, encara que majoritàriament de secà. El masover i la seva família vivien en una dependència del mateix mas.

Els lligams del Dr. Guitart amb Cambrils es van anar fent més intensos. En esdeveniments de caire familiar i també quan, especialment a l'estiu, necessitava uns dies de repòs, feia cap a la Masieta, on gaudia de la quietud del lloc i de la contemplació de la natura

Fa poc, a Andorra, es va posar en circulació un segell de correus amb l'efígie i l'escut episcopal del bisbe de la Seu d'Urgell, i com a tal copríncep d'Andorra, Dr. Justí Guitart i Vilardebó. Quan el vaig veure em vaig recordar del lligams del Dr. Guitart amb la Masieta, de la qual n'era propietària una germana seva, casada amb un tal senyor Vidal, del qual no n'he pogut esbrinar el nom; en canvi, sí el de la senyora, que es deia Avelina.

La família Vidal-Guitart es composava pel matrimoni amb cinc fills de l'edat aproximada dels del Josep masover, de manera que la colònia infantil de la casa era considerable i a la Marieta Prim no deuria mancar-li feina quan era arribada l'hora de preparar les menges, doncs hauria de fer-les per a ells i per als amos.

Deixarem, però, la família Vidal, per remuntar-nos fins a la de la mestressa de la casa: els Guitart-Vilardebó. Era aquesta una família benestant, econòmicament ben situada i de fondes creences religioses. A més de la senyora Avelina de la Masieta, coneixem dos altres germans: l'Ernest i en Justí, tots nascuts i morts a Barcelona.

L'Ernest (1873-1930) es va fer jesuïta i va sobresortir com a educador i especialment com a director d'obres de caire social. Era, a més, un notable economista, sociòleg i partidari i entès en cooperativisme, fet encara més remarcable si tenim en compte que va viure en una època de grans convulsions socials i obreristes a Barcelona. Va ser també un bon escriptor i autor de diverses obres, quasi totes elles d'inspiració social, entre les quals cal remarcar "Cooperativismo católico", "Lecciones del derecho mercantil espariol", "Cooperativismo de consumo" (1905), escrita en col•laboració amb el també jesuïta P. Antoni Vicent, "Nociones de economía social" (1910) i la que va ser la seva gran obra: "La Iglesia y el obrero" (1908-1915).

En Justí (1875-1940) és el personatge que més ens interessa. Estudià i es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona i féu la carrera eclesiàstica en el Seminari de la Ciutat Comtal. Ordenat sacerdot el 1901, va ser professor del Seminari, canonge i vicari general, sempre a Barcelona. Preconitzat bisbe d'Urgell, va ser consagrat a la catedral barcelonina, el 23 de maig de 1920, pel nunci Ragonesi, l'arquebisbe de Tarragona Dr. Vidal i Barraquer i el bisbe de Barcelona Dr. Reig, ja aleshores preconitzat arquebisbe de València. El 27 de juliol del mateix any va fer el jurament com a príncep sobirà de les Valls d'Andorra. E1 Dr. Guitart, doncs, va ser bisbe de la Seu d'Urgell durant vint anys.

Els lligams del Dr. Guitart amb Cambrils es van anar fent més intensos. En esdeveniments de caire familiar i també quan, especialment a l'estiu, necessitava uns dies de repòs, feia cap a la Masieta, on gaudia de la quietud del lloc i de la contemplació de la natura, a la vegada que es distreia amb el nebodets i amb les filletes del masover. També va mantenir estrets contactes amb el seu germà en l'episcopat, l'arquebisbe de Tarragona i cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer que, com ja hem dit, va ser un dels prelats que va intervenir, com a coconsagrant, en les cerimònies de la seva consagració episcopal.

En les anades i vingudes de la Seu a Cambrils, sovintejaren les visites particulars a l'arquebisbe metropolità, fossin a Tarragona o al mateix Cambrils on, privadament, els dos prelats passaven alguna curta temporada de descans. Això, a més dels contactes oficials ja que, com és sabut, a l'arquebisbe, avançant-se als temps d'avui, li agradava de reunir-se amb els bisbes sufraganis per tractar dels assumptes importants que afectaven l'Església a Catalunya. I el bisbe d'Urgell, que tenia la mateixa edat quasi que el Dr. Vidal i Barraquer, i que va dirigir la diòcesi d'Urgell quasi els mateixos anys que el metropolità la de Tarragona (van morir amb pocs anys de diferència), val a dir que va ser un dels prelats que van ser més fidels al cardenal Vidal, fins al punt que, i aquest fet s'ha comentat en escrits sobre la Guerra Civil espanyola, va posar dificultats a signar la famosa carta col·lectiva de l'episcopat espanyol en defensa de la 'cruzada' si la lletra no era signada pel cardenal arquebisbe de Tarragona, i la va signar quan, amb engany, van dir-li que el Dr. Vidal i Barraquer hi havia posat la seva firma, cosa que evidentment mai no va succeir. Tanta era la bona relació que tenien que, en canvi, també hom va pensar, ben equivocadament per cert, que si signava el Dr. Guitart també ho faria el Dr. Vidal i Barraquer.

En els primers anys de la revolta del 36, contra la seva voluntat i a instàncies del govern andorrà, que lògicament es va preocupar de la seguretat del seu bisbe príncep, va deixar la Seu el 23 de juliol, i va establir-se momentàniament a Andorra, des d'on va escriure al cardenal secretari d'Estat del Vaticà, monsenyor Eugeni Pacelli, que més tard seria el papa Pius XII, per explicar-li la situació de la seva diòcesi en particular i de Catalunya en general i exposar-li la seva preocupació perquè, són paraules textuals, "no tengo noticia alguna de nuestro Emmo. Cardenal Metropolitano". No crec pas que es veiessin més en vida.

En Justí Guitart (1875-1940) és el personatge que més ens interessa. Estudià i es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona i féu la carrera eclesiàstica en el Seminari de la Ciutat Comtal. Ordenat sacerdot el 1901, va ser professor del Seminari, canonge i vicari general, sempre a Barcelona. Preconitzat bisbe d'Urgell, va ser consagrat a la catedral barcelonina, el 23 de maig de 1920

Més tard va passar d'Andorra a França i a Itàlia, i el 6 de maig de 1938 s'establí a Saragossa, el més a prop possible del seu bisbat per tal d'atendre'n, dins de les possibilitats, les necessitats més apressants. A la capital aragonesa es reuní, el 4 de novembre d'aquell mateix any, una conferència episcopal de la Tarraconense per tractar com calia actuar tant bon punt acabés la guerra. Van assistir-hi els bisbes d'Urgell, que va presidir, de Tortosa, de Girona i l'administrador apostòlic de Lleida, que envià, des de l'estranger, unes comunicacions del cardenal arquebisbe de Tarragona. El 5 de febrer de 1939 les forces de Franco ocupaven la Seu i el bisbe Guitart va retornar a la capital de l'Urgell el 24 de març, amb una salut força migrada. Pocs mesos després, el 31 de gener de 1940, moria a Barcelona, a la residència dels jesuïtes, on, per la relació haguda amb el seu germà el P. Ernest, sempre era ben acollit. El dia 2 de febrer fou enterrat a la catedral de la Seu d'Urgell. Cap dels germans va morir de vell.

A Cambrils feia anys que ja no venia, no solament pels tripijocs de la revolta i de la guerra, sinó també perquè la família Vidal-Guitart va vendre la Masieta, sembla que en dues etapes: primer va segregar-se una part important de la finca i després la resta, inclosa la masia que, com hem dit en començar, era gran com a habitatge, molt ben moblada i amb detalls de gust que denotaven el senyoriu dels propietaris. A més, però, hi havia totes les coses que en aquell temps eren imprescindibles en aquelles masies catalanes de solera: forn de pa, molí d'oli, premsa per al vi, celler, quadres per als animals i baixos on conservar els carros i la tartana en què, conduïda pel Josep, invariablement la família anava cada festa a missa, fos a Vinyols o a Cambrils, o també a agafar el tren a la nostra estació... Les fotografies que acompanyen aquest treball, molt actuals, denoten clarament com ha anat a menys la Masieta.

Suposem que pocs dels nostres lectors coneixen aquests lligams de la Masieta amb la família Guitart, i encara menys amb el bisbe-príncep Justí, que regí la diòcesi d'Urgell durant vint anys. Tot plegat és ja història passada.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques