Estampes cambrilenques / Març 1988

Com passen els anys! Vulguis no vulguis, aquesta commemoració una mica anticipada del trenta-cinquè aniversari de la revista ens fa evocar els dies fundacionals, viscuts ben intensament per mi que, juntament amb altres companys, alguns ja traspassats, formàvem aquella Secció de Cultura de l'Associació La Salle que, munyint el nostre cervell per escatir què podríem fer per donar-li vida i treure'n fruits, ens va semblar que un dels mitjans seria el d'editar una revista que recollís els batecs del poble.

Es va posar fil a l'agulla i, al cap de poc temps, apareixia el número 1 de la revista, que es va dir "Cambrils" perquè, després de discutir-ho molt, vam ser unànimes en pensar que "Cambrils és per nosaltres la síntesi de totes les inquietuds humanes... perquè creiem que ens convé conèixer fins on arriba la potència de la nostra economia marinera i pagesa... ens interessa el volum del nostre esport i l'alçada de la nostra poesia i ens importa la mida justa de la nostra vida social, familiar i individual... Tota aquesta quantitat de valors humans projectada en el nostre món quotidià". Aquestes paraules, publicades en el primer editorial de la revista, mostraven prou clarament les nostres intencions i objectius, que restaven resumits en la paraula 'Cambrils' que ho abraçava tot.

Així naixia, el mes de setembre de 1953, la nostra revista que, encara que concebuda amb il•lusió, poc podíem esperar en aquells moments inicials que tingués una tan acusada projecció i una vida tan perllongada. Certament, no han mancat dificultats de tot tipus, però la publicació les ha vençudes totes i manté avui una renovada vitalitat i una certa empenta.

Es va posar fil a l'agulla i, al cap de poc temps, apareixia el número 1 de la revista, que es va dir "Cambrils" perquè, després de discutir-ho molt, vam ser unànimes en pensar que "Cambrils és per nosaltres la síntesi de totes les inquietuds humanes"

Fent-ne una repassada històrica, especialment per a aquells que no recorden el seu naixement perquè sempre l'han vista (fet distintiu que segurament deu incloure de bon tros molt més de la meitat de la població de la nostra vila), cal fer esment que va sortir a la llum amb 12 pàgines, amb la portada a dos colors i sense cap tipus d'anunci publicitari, ni subvenció oficial. Es pensava sustentar la seva economia només amb les subscripcions i amb la venda dels exemplars publicats. Aquesta situació va durar bastants anys. Només el desembre de 1954 va donar-se la primera experiència de publicar un número extra, amb ocasió de commemorar-se el centenari de la definició dogmàtica del misteri de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, número que aparegué amb vint pàgines, l'excés de les quals fou cobert amb publicitat.

La primera vegada que va veure la llum un número doble (el 36-37) de la revista va ser el d'agost-setembre de 1956, que en compensació va tenir quatre pàgines més de les habituals, o sigui 16; tenia també dos anuncis publicitaris. En aquest sentit de carència de publicitat, la revista ja va aguantar prou, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem. Només en trobem d'una manera esporàdica l'octubre i desembre de 1957, i el juny i algun mes de l'any següent. D'una manera regular i ininterrompuda la publicitat no va aparèixer fins el març de 1960, quan l'economia de la revista, sense aquest factor, s'havia fet del tot insostenible.

Per problemes econòmics i manca de personal col·laborador, la revista no va veure néixer l'any 1964, ja que el desembre de 1963 es publicava el darrer número de la que avui és la primera etapa del periòdic. Havia durat uns mesos després dels deu anys i s'havien publicat 120 números.

L'enyorança per la pèrdua de la publicació era evident entre els que hi treballàvem i també entre els que mes rere mes l'esperaven. Peró les ganes i la i•usió no eren pas perdudes i es va fer un intent de revifar-la un any després; així, el febrer de 1965, sortia de nou amb el número 1 de la segona època. No obstant això, com que l'intent s'havia fet sense resoldre els problemes de fons, va fer fallida de nou i només van veure la llum quatre números de 16 pàgines, corresponents als números de febrer, març, abril i maig de 1965. Moria la segona època. I quasi moria la revista.

I en aquesta situació van passar una colla d'anys: sis en concret, en el curs dels quals ens vam passar moltes hores planyent-nos de la seva absència i parlant d'un possible reviscolament. Hi havia, no obstant, nombrosos i greus problemes que impedien aquest bell i vell propòsit, mai deixat, peró amb dificultats per ser abordat.

Va ser al començament de l'any 1971 quan vam posar-nos a treballar de nou en un formal intent de 'ressuscitar' la revista. Amb l'Emili Teixell al davant, vam iniciar un estudi profund de la qüestió en tots els camps: econòmic, de conveniència pel poble, com cobrir la direcció i el cos de redacció, impressió i molts d'altres. La cosa va anar madurant, es van anar lligant els caps i la decisió va ser unànime i coratjosa: La revista "Cambrils", o millor dit la "Revista Cambrils", tornaria a sortir al carrer. I així va ser: el mes de maig de 1971 apareixia el número 1 d'aquesta tercera època, la més llarga de tota la història de la publicació: disset anys, arribant feliçment a aquest número 200.

La revista s'havia pensat a consciència i a fons: la legalització oficial, el vessant econòmic assegurat per la publicitat, campanya de difusió, l'estructura convenient en la seva redacció i en les seves seccions; els fonaments s'havien posat d'una manera sòlida i la prova és que l'edifici es manté ferm. La portada va sortir a tres colors i inicialment el nombre de pàgines era de vint; l'any següent van ser vint-i-quatre. La mà de l'Emili Teixell, un home d'una gran vàlua, treballador impenitent, d'una clara intel·ligència i d'una capacitat d'organització no gens comuna, va saber aguantar fermament el timó i donar una orientació ben definida al periòdic, de la qual encara avui en manté una bona dosi.

Va ser al començament de l'any 1971 quan vam posar-nos a treballar de nou en un formal intent de 'ressuscitar' la revista. Amb l'Emili Teixell al davant, vam iniciar un estudi profund de la qüestió en tots els camps: econòmic, de conveniència pel poble, com cobrir la direcció i el cos de redacció, impressió i molts d'altres

La darrera part de la història ja és més coneguda. L'Emili, potser ja tocat per la malaltia que el portaria a la sepultura, deixava la revista el febrer de 1973 en mans del Josep M. Siuró, que era qui més preparat esdevenia per heretar la trajectòria marcada per l'Emili Teixell, i que en tot moment va mantenir amb una gran dignitat, sens dubte millorant-la. El nombre de pàgines passava a trenta-dues i ell mateix les incrementava, més tard, fins a trenta-sis. L'etapa Siuró va ser llarga i fecunda; sis anys de direcció i una fita important: el pas del castellà al català en la major part de les seccions, amb el retorn al temps inicial de la revista que, en part, havia començat en català.

El febrer de 1979, Siuró traspassava la direcció de la revista a Josep M. Panicello, que va treballar-la durant vuit anys amb molta dedicació i un gran lliurament a les tasques, força complexes, que la seva publicació comporta, fins el gener de l'any passat que, com ploguda del cel, va fer cap a les meves mans, i quasi sense esperar-la i encara menys desitjar-la, en aquest sentit de direcció.

Déu vulgui que pugui i sàpiga mantenir-la amb el mateix prestigi i fermesa amb què me l'han transmesa els anteriors directors, als quals cal agrair, molt millor del que jo puc fer-ho, la seva tasca, preocupació i lliurament en cos i ànima a la continuïtat i millorament de la nostra entranyable "Revista Cambrils".

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques