Estampes cambrilenques / Abril 1983

I podríem afegir també que de tot l'entorn monumental de Cambrils. És un mal endèmic que pateix el nostre poble, però que s'ha vingut accentuant en els darrers quatre anys de govern municipal, durant els quals, si res ha caigut, a terra s'ha quedat, i s'han permès obres, construccions, restauracions i tot el que vulgueu, prescindint, en la immensa majoria de vegades, de l'entorn monumental o de l'ambient de l'època originària de les edificacions.

Dissortadament, a Cambrils el patrimoni historicoartístic i monumental urbà és molt migrat. Tenim pocs edificis d'una vàlua notable, la pedra treballada en les construccions antigues de la vila és escassa i ens queden pocs testimonis del passat. És per això mateix que tenim l'obligació poc menys que sagrada de respectar i conservar el que tenim i de revalorar-ho fent els esforços que calguin, encara que, a la majoria, aquests temes els rellisquin per l'epidermis sense aprofundir en l'interior de l'ànima, que és com ha de ser quan es treballen les coses que s'estimen de veritat. Un pare i una mare de família s'estimen per igual tots els fills, però amb més incidència a aquell que, per motius de salut, subnormalitat o desgràcies de la vida, ha esdevingut més dissortat. Els membres de la corporació municipal que, durant els seus anys de govern són, o haurien de ser, els pares del poble, han de tenir cura amb una especial dedicació d'aquelles coses que, tenint una importància real, queden descurades i estan a mercè de qualsevol desgavell fet per mala voluntat o per ignorància.

Pels carrers d'aquell entorn (nucli antic) es permeten tota classe d'obres, d'arranjaments, de substitucions, d'enderrocaments i de tot el que vulgueu, sense que ningú de l'Ajuntament es preocupi si es perden pedres, arcs, portalades, dates finestrals, ni com queden les façanes `d'exòtiques' en la forma de les seves portalades, finestres, vidrieres i el que vulgueu afegir-hi

A Cambrils, dins el poc que tenim, posseïm el nucli antic que, per entendre'ns, podríem situar en el perímetre del que havia estat recinte emmurallat: Creus, Sant Plàcid, passeig d'Albert, Corona d'Aragó, on hi ha el portal del carrer Major, que té, especialment en alguns racons, un poder ambiental d'un innegable atractiu. Del minúscul sector antic de la platja, ja no en parlem perquè ha quedat despersonalitzat del tot. Del que és el nucli antic del poble, tot i l'atractiu de què parlàvem, la gent de Cambrils, potser per molt vist, ni en fem cas. De la seva vàlua ens adonem quan, com jo he fet moltes vegades, hi portem a passejar persones que no són d'aquí, siguin estrangers o gent d'altres indrets de l'estat. Senzillament: queden bocabadats.

Però tot això, i cada vegada més, es va degradant. Per acció o per omissió. Per exemple: el carrer Lloveres fa exclamar un OHHH! d'agradós astorament a tot aquell que el contempla per primera vegada. I a aquells veïns que hi viuen i el cuiden amb tanta dedicació, mai ningú (oficialment s'entén) els ha dit: "Nois, us agraïm la tasca que esteu fent i us en felicitem!" És un greu pecat d'omissió. En canvi, pels carrers d'aquell entorn es permeten tota classe d'obres, d'arranjaments, de substitucions, d'enderrocaments i de tot el que vulgueu, sense que ningú de l'Ajuntament es preocupi si es perden pedres, arcs, portalades, dates finestrals, ni com queden les façanes `d'exòtiques' en la forma de les seves portalades, finestres, vidrieres i el que vulgueu afegir-hi. És un gravíssim pecat d'acció. Sembla que tot és igual i que res importa res.

Fa poc em vaig queixar personalment d'aquesta degradació i se'm va confessar que les famílies que feien aquestes obres eren de condició més aviat modesta i que no era qüestió d'incrementar les despeses que hi esmerçaven fent-los-hi deixar unes façanes més d'acord amb l'ambient. Però del que sí que estem segurs és que, per molt modestes que siguin les famílies que pretenen fer obres, en demanar el permís municipal res se'ls perdona i se'ls cobra un bon pessic de diners, quan la política hauria de ser al revés: "Voleu fer obres?" (I parlem sempre de la part exterior de les cases; a l'interior que cadascú faci el que més li convingui.) "Bé, la façana ha de quedar així o aixà. Com que potser això us costarà més del que pensàveu destinar-hi, us condonem els diners del permís." I, si tant convenia, fins i tot ajudar-los econòmicament. Perquè l'interior d'una casa és patrimoni personal de cadascú, però la façana és sempre una cosa una mica de tots. És una cosa del poble. I no entrem en altre tipus de detalls perquè no acabaríem mai.

I el que hem dit de la degradació del nucli antic de la vila ho podem també dir dels pocs monuments arquitectònics que ens resten, o dels monuments moderns, que també ells estan descurats. L'enllumenat indirecte de la Torre de l'Ermita i el del monument a Gimbernat fa anys que no funcionen després d'ésser destrossats per l'incívic de torn; el del monument al cardenal Vidal i Barraquer manté la provisionalitat del primer dia; l'enderrocament de la torre del Mas del Bisbe, que mai s'hauria d'haver produït, es manté com el dia que va caure, tot esperant que se'n desplomi una altra part i sense que es faci res per arreglar-la. I més coses que es podrien anar dient...

Es parla fins i tot d'una manera embafadora de cultura, però només de la cultura de lluïment o d'un aspecte de la cultura que és l'ensenyament, una falla en el qual, per petita que sigui, es presta molt fàcilment a la demagògia i pot reportar malestar social, perquè el dia que un sol infant no tingui un lloc a una escola s'organitzaran totes les manifestacions que calgui, però mai de la vida a ningú se li acudirà d'organitzar una desfilada amb cridòria encara que caiguin totes les torres de Cambrils i s'ensorrin tots els monuments de la vila. I faig pública declaració, que no caldria, naturalment, però que s'ha de dir per tal d'evitar suspicàcies, que no seré pas jo el que digui que no hi ha d'haver escoles suficients, i bones, i llocs en les seves aules per a totes les criatures de Cambrils. Però s'ha de treballar en totes les direccions i no només en una de sola, perquè una cosa, ni de bon tros, no està renyida amb l'altra.

I hem de fer encara una darrera consideració: si se'ns ensorra la teulada del mercat, poso per exemple, fent-hi una de nova quedarà com abans. Si se'ns ensorra la torre del Mas del Bisbe, és també un exemple, jamai la tornarem a tenir perquè el segle XV no tornarà mai més.

Avui, en els pobles més avançats culturalment, es revaloren cada vegada més les parts monumentals i antigues de les poblacions; se'n té cura i s'hi esmercen molts diners per tal de consolidar-les degudament. A Cambrils, on mai no s'ha parlat tant de cultura com ara, en tot això ni s'hi pensa.

Estarem més de sort amb el nou Ajuntament? Déu ho faci!

No sé ben bé si això és una 'estampa', però em sembla que el que he dit convenia dir-ho.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques